Foto: Colònies escolars, 1919. © Arxiu General del Consell de Mallorca (AGCM)
Del 7 d’octubre al 27 de novembre s’ha pogut veure al Centre Cultural de la Misericòrdia de Palma l’exposició «Les colònies escolars de la Diputació Provincial de les Balears 1893-1936» organitzada per l’Arxiu General del Consell de Mallorca i pel Grup d’Estudis d’Història de l’Educació de la UIB en el marc del programa de recerca PID2020-113677GB-I00, MCIN/AEI/10.13039/
Les colònies escolars són una de les activitats més representatives del moviment de renovació educativa que es va iniciar a finals del segle XIX inspirat en les teories més renovadores d’aquell segle i els avanços de la psicologia infantil i de la pedagogia. Aquestes activitats estiuenques s’iniciaren a Suïssa el 1876 per iniciativa del pastor evangelista M. Walter Bion que el 1876 se’n va dur a les muntanyes un grup de nens de les escoles de Zuric durant catorze dies. A Espanya les va introduir la Institución Libre de Enseñanza. Manuel Bartolomé Cossío, director del Museo Pedagógico Nacional, dirigí la primera a Sant Vicente de la Barquera el 1887. A partir d’aquella experiència inicial, les colònies s’anaren estenent a la resta dels territoris de l’Estat espanyol. Un Reial decret de 26 de juliol de 1892 reconeixia oficialment aquesta pràctica i exposava els seus valors. Les colònies escolars reberen el suport decidit del Ministeri d’Instrucció Pública a partir de 1911.
En principi les colònies, inspirades en l’higienisme, anaven principalment adreçades, a millorar la salut dels infants de famílies amb pocs recursos, però també eren una pràctica pedagògica inspirada en la importància de l’aire lliure, l’activitat espontània dels infants, el joc i l’exercici físic. Es tractava de posar als infants en contacte amb la natura per proporcionar-los l’ambient més adequat per la millora de la seva salut i afavorir el desenvolupament físic i intel·lectual.
La primera colònia escolar per a nens a les Illes Balears fou organitzada, amb el suport de la Diputació Provincial, al Port de Sóller de Mallorca l’any 1893, sota la direcció del mestre Miquel Porcel Riera que era el regent de l’Escola de Pràctiques de la Normal de Mestres. A Mallorca, des de 1901 fins a l’any 1936 es feren colònies cada estiu. L’any 1904 es feu també al Port de Sóller la primera colònia escolar per a nenes organitzada també per la Diputació Provincial i dirigida per la mestra Paula Cañellas Alba.
A les primeres colònies hi anaven nens i nenes d’escoles de Palma, però des de 1906 n’hi anaren d’Eivissa, Maó i Ciutadella, per acabar incorporant-ne de totes les escoles de les Balears a partir de 1924. A Menorca el 1909 l’Ajuntament de Maó va organitzar una primera colònia i el 1918 fou l’Ajuntament d’Eivissa el que també en va donar suport a l’organització d’una. Totes elles tenien subvenció oficial del Govern o de la Diputació.
L’orientació higienista i filantròpica d’aquestes activitats es posa en evidència pel fet que l’elecció dels nens i nenes que havien d’assistir a la colònia, la feia el metge de la Casa de la Misericòrdia o de l’Hospital Provincial amb l’ajut del director de la colònia. Dins la dècada de 1920, ja amb més influència pedagògica, el director de la colònia tindria més pes en la tria dels infants, i afegiria a les necessitats medico-higienistes, criteris pedagògics com el comportament, l’esforç o el rendiment escolar. Així i tot, les colònies sempre s’iniciaven amb una revisió mèdica que es feia a l’edifici de la Misericòrdia. Es recollien dades antropomètriques dels infants a l’inici i a la finalització de la colònia, per poder-les comparar. L’èxit de la colònia es mesurava amb bona part amb kilograms engreixats o centímetres crescuts.
Les colònies escolars, que foren una forma d’omplir educativament el temps lliure dels infants i joves, representen un dels models educatius més reeixits del que es va anomenar Escola Nova.
A les colònies es feien moltes activitats. Es dedicava una atenció especial a l’exercici físic: llargues caminades, banys de mar i gimnàstica. Les sortides servien per conèixer el paisatge, visitar monuments i llocs d’interès artístics o descobrir animals i plantes. A les excursions els monitors mostraven als nens i nenes aspectes relacionats amb el patrimoni i els costums. L’educació musical, amb el ball, més en el cas de les nenes, i les cançons hi eren força presents. No faltaven tampoc els jocs individuals o en equips que servien també per estimular l’exercici físic i l’enginy. Els moments de descans s’omplien amb la realització de dibuixos a partir del que s’havia observat o de redaccions amb descripcions de les activitats i experiències tingudes. En algunes colònies es va fer un diari amb les produccions infantils. Totes aquestes activitats es complementaven amb menjar saludables, un descans adequat i unes bones activitats d’higiene personal i de neteja.
Les colònies escolars que foren, juntament amb els moviments juvenils com l’escoltisme, una forma d’omplir educativament el temps lliure dels infants i joves, representen un dels models educatius més reeixits del que es va anomenar Escola Nova. El lleure va ser de molt un espai més permeable a les idees de l’activisme i l’educació integral que les institucions escolars organitzades de forma molt més rígida i sotmesa a regulacions més estrictes. De fet, ja en aquelles dècades de principis de segle, els directors i monitors de les colònies, que eren alumnes normalistes, foren els mestres més innovadors a les escoles que aplicaren principis de l’escola activa als centres on treballaren. Per exemple Miquel Porcel, l’iniciador de les colònies, fou l’introductor dels treballs manuals en fusta que presentà a la seva Memoria sobre el trabajo manual, publicada el 1892 fruit de la seva estada a Näas (Suècia) pensionat per la Diputació de les Balears. Porcel fou a més, introductor de la graduació escolar a la seva escola. Altres mestres o futurs mestres que col·laboraren amb les colònies com Jaume Fornaris Taltavull, Antoni Salom Pizà, Francesc Garcia Torres, Llorenç M. Duran Coli, Miquel Deya Palerm i altres, destacaren també per la seva pràctica escolar innovadora. Un dels impulsors de les colònies fou l’inspector Joan Capó i Valls de Padrinas, ànima de la renovació educativa illenca d’aquests anys, que va impulsar la creació del Museu Pedagògic Provincial que també va donar suport a les colònies a partir de 1919. Capó, que havia assistit a colònies quan era nen, dirigí les masculines de 1914 a 1916. Entre les dones cal destacar Paula Cañellas Alba que fou directora de la primera colònia femenina l’any 1904 i altres com Josefina Estades Alcover, Francisca Catany Mascaró, Maria Pont Darder i Ifigènia Taltavull Mota.
Després de la interrupció que va suposar la primera època del franquisme amb la imposició dels models d’organització juvenil del règim, les experiències d’educació en el lleure, aixoplugades per l’Església catòlica i amb una forta relació amb Catalunya, es reprengueren. Tant el moviment escolta com el de colònies inspirats en les idees de l’escola activa, varen ser una alternativa a l’escola tradicional d’aquells anys i, com a l’etapa anterior a la dictadura, la relació entre aquestes activitats fora de l’escola i la renovació escolar foren importants.
Bernat Sureda Garcia, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i del Grup d’Estudis d’Història de l’Educació de la UIB.
