L’article de Marta Mata, L’ensenyament al parlament, publicat al número 114 de Perspectiva Escolar l’any 1987, explica que la llei oficialment titulada Reguladora del procés d’integració a la xarxa de centres públics de diverses escoles privades, i coneguda com la llei del CEPEPC, havia de ser, i de fet ho és, una llei característica de l’ensenyament a Catalunya, atès que recollia tota la història de construcció d’escola pròpia en circumstàncies adverses, i la posava al servei de l’Escola Pública, ara ja de la Generalitat de Catalunya. La llei, però, fou treballosa en la seva gestació. S’havia demanat oficialment des del moment de l’obertura del Parlament el 1980, però es repetia des del 1975, i des de les escoles molts anys abans. Finalment, es votava el 1983.
En la llei es menciona en diversos articles el paper dels Ajuntaments, atès que en educació infantil i primària (llavors preescolar i EGB) hi tenien, i tenen, algunes obligacions com la d’aportar el solar i, un cop construïda l’escola, passa a ser propietat municipal i l’Ajuntament n’ha d’assumir les despeses de vigilància, manteniment i serveis.
El treball a fer entre el Departament d’Ensenyament i els Ajuntaments no va ser gens senzill, per la dificultat que les escoles del CEPEPC, es trobaven localitzades a més de 30 municipis.
Segons consta en un buidatge de Catalunya Municipal, butlletí de la Federació de Municipis, l’any 1985 es reclamava: “Els ajuntaments de les ciutats o pobles on hi ha escoles que pertanyen al Col·lectiu, demanen que els criteris de prioritat per la seva integració siguin ponderats segons la necessitat potencial de noves escoles públiques, el creixement de la població, el percentatge d’escola pública i privada, el nombre d’alumnes per classe i el nivell socioeconòmic de l’escola a integrar. La FMC demana ponderar i quantificar els diferents criteris, per configurar un quadre amb barems homologables i contrastables des dels diferents municipis.” (CM núm.1, març)
L’any 1986, La FMC va donar suport al manifest dels mestres del CEPEPC, pel que feia a la lentitud de la Generalitat en aplicar la llei esmentada, que s’havia aprovat l’any 83, perquè fins al mes de juliol de 1985 no s’havia publicat la llista definitiva i l’ordre de prelació d’escoles i quedava encara sense regular el pas dels mestres a la xarxa pública.
La FMC va demanar també en diferents ocasions al conseller d’Ensenyament “la constitució d’una comissió de seguiment d’aplicació d’aquesta llei, formada pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat, la Federació de Municipis i el Col·lectiu del CEPEPC, per tal que el procés d’integració sigui un fet i es respecti l’ordre de prelació publicat.” (CM. núm.11, gener)
Va ser l’any 1987 quan va respondre la Conselleria i es va crear una comissió que, havent treballat intensament en una nova proposta, va arribar a uns acords que es poden resumir així:
- Si l’escola no canvia d’edifici, l’adquirirà la Generalitat, fent-se càrrec dels possibles deutes, i l’Ajuntament farà el mateix en relació amb el solar.
- Si es canvia a un edifici públic, la Generalitat assumirà els deutes i les indemnitzacions de l’edifici o edificis actuals.
- I l’Ajuntament, en tots dos casos, assumirà el personal no docent. (CM. núm.25, 17 de juny)
A mitjan juliol de 1987 es va donar a conèixer la llista d’escoles a integrar a la xarxa pública fins al desembre. L’ordre que s’havia acordat pel pas de les escoles a públiques es va substituir per un altre, que contemplava criteris més generals:
- Escoles de lloguer.
- Escoles amb local propietat d’associacions o cooperatives.
- Escoles propietat de terceres persones.
Havien passat quatre anys per tenir negre sobre blanc les responsabilitats i competències que assumia la Generalitat i cada un dels Ajuntaments respecte la llei. Caldria, però, esperar uns quants anys més per completar el pas del personal al funcionariat.
L’any 2019 s’han complert quaranta anys de la constitució del CEPEPC, i s’ha recordat la feina dels parlamentaris, del col·lectiu del CEPEPC i de l‘esforç dels mestres. Cal però, no oblidar la generositat dels Ajuntaments que ho van fer possible i, especialment el treball de la Marta Mata, com a diputada al Parlament primer i com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona després, que va donar una gran empenta al procés.
