L’escola bressol, embrió de canvi

Estem vivint uns moments de transformació social importantíssims. Aquestes transformacions, que en alguns camps encara només s’apunten, en l’àmbit educatiu estan adquirint una intensitat sense precedents. Això fa que fins i tot l’escola més reticent ara es vegi empesa a apuntar-se a l’onada d’innovació.

Titulars com els que fa pocs anys apareixien a la premsa, del tipus «Menys melmelades i més matemàtiques», ara no només serien impensables sinó que són substituïts, pels mateixos mitjans, per articles en defensa del treball globalitzat, del treball per projectes, per escrits amb una visó integradora del currículum, en definitiva, per una visió molt més àmplia de l’educació.

Es tracta d’una moda? És nou tot el que es proposa? A Catalunya sempre hi ha hagut una gran inquietud d’innovació pedagògica, encara que no sempre amb la mateixa intensitat, però ara sembla que tots el vents bufen a favor i cal aprofitar-ho. Si fem memòria, cal destacar diversos moments d’especial efervescència educativa.En Jaume Carbonell, en el seu article al Diari de l’Educació «Les tres primaveres pedagògiques», en cita aquestes: La primavera republicana, liderada per l’Ad­ministració; La primavera de la resistència, liderada per Moviments de Renovació Pedagògica, i la darrera, La primavera de la societat civil, que la subtitula com l’«escola nova 21» (i que jo preferiria anomenar la primavera de les bases, per mirar d’incloure amb la màxima amplitud els moviments que, des de fa un temps, s’estan configurant en l’àmbit educatiu i que estan ajudant a articular el canvi del sistema).

Aquesta darrera primavera transformadora de l’educació es caracteritza pel treball de base, pel treball de xarxes, per l’autogestió… Es parla molt d’innovació, d’escola viva, d’escola lliure o d’educació avançada, i potser no trobem les paraules més adequades per fer justícia al nostre patrimoni pedagògic ni a la trajectòria de professionals i centres que han mantingut, amb els seus infants i joves, pràctiques d’avantguarda, de vegades en les zones més complexes, de forma sostinguda i sense cap suport. Aquest moviment està adquirint un gran impacte mediàtic.

En aquest context, l’escola bressol segueix sent, en molts casos, la gran oblidada de companys i companyes professionals de la resta del sistema. Es mira lluny, a sistemes d’altres països o a institucions que tenen renom i reconeixement, ignorant l’escola bressol veïna que treballa de forma competencial complint amb escreix, tot i les retallades, els set principis bàsics de l’educació i els quatre pilars de l’informe de Delors que tant se citen com a marcs de referència.  Les seves mestres ho contemplen igual d’astorades que les d’aquells centres que tenen consolidat el treball per projectes, que fa temps que han suprimit els llibres de text, que promouen el treball cooperatiu i que han tingut sempre les portes obertes per compartir amb tota la xarxa els seus sabers.

Per què no reben l’etiqueta de centres innovadors? Per què no són un mirall per a la transformació que volem? Per què no els prenem com a punt de partida, com una peça més de referència d’aquesta onada renovadora de l’educació? Perquè hi ha un desconeixement molt gran del cicle 0-3, de com s’organitza i com funciona. Aquest desconeixement no només afecta sectors del 3-6, 6-12 o 12-18 sinó que a més les escoles de mestres d’educació infantil no sempre coneixen prou de primera mà el 0-3.

Tenim molts motius per emmirallar-nos en les escoles bressol públiques dels nostres municipis. D’entrada, perquè el model d’escola bressol s’ha construït des de la base, des de la reivindicació de la ciutadania, des del treball cooperatiu, i s’ha anat consolidant a partir d’un fort impuls de l’Administració i per la pressió continuada del col·lectiu i les seves famílies. Les escoles bressol públiques, malgrat estar greument ferides per les retallades de les aportacions de la Generalitat (que en el cas de Barcelona no es compensen amb cap aportació de la Diputació), podrien i haurien de ser un dels fars del canvi que des dels diferents sectors es demana.

És veritat que el model públic d’escola bressol té mancances –ràtios elevades, manca de places–, però és un referent per a tota la ciutadania. Les famílies, cada cop més compromeses en l’educació dels seus infants, tot i interessar-se pel projecte en concret de cada un dels centres, accepten satisfetes qualsevol plaça pública del 0-3. Gràcies a això les dades d’escolarització ens mostren que l’escola bressol acull una població molt més heterogènia que la resta del sistema, i esdevé més inclusiva i menys segregadora que altres nivells educatius.

Tenim el repte d’aconseguir el mateix amb la resta de l’oferta pública de la ciutat. I és que, des de fa anys, es planteja l’escola bressol com l’oportunitat per descobrir l’entorn proper a partir de la pròpia experiència i la relació amb els altres, fonamentalment a partir del joc lliure i les activitats de la vida quotidiana. Als centres 0-3, l’infant és el protagonista del seu desenvolupament, i els espais, els temps i les activitats es dissenyen i s’adeqüen a les seves necessitats reals i no a uns estàndards del nivell preconcebuts. L’observació dels processos dels infants és la base per generar aquests nous espais, canviar organitzacions o fer noves propostes, i poder acompanyar i animar els infants en les seves descobertes atenent a les peculiaritats de cadascú.

L’escola bressol és inclusiva perquè el projecte ho és per definició. El joc i la lliure experimentació són la base per a la construcció del coneixement, la personalitat i l’adquisició de les eines comunicatives per a la socialització. Els infants van descobrint els llenguatges –verbal, musical, plàstic, corporal, matemàtic– a partir d’una aproximació lúdica, experimental, i, amb la interacció de les seves experimentacions i les respostes del seu entorn, van trobant noves possibilitats expressives i comunicatives, i cada cop esdevenen més autònoms i competents. Cuiden molt els vincles emotius i potencien la participació de les famílies amb qui comparteixen la cura i l’educació d’aquests primers anys, i per això fomenten i faciliten la seva participació directa.

Malgrat la discriminació que rep el col·lectiu de mestres d’escola bressol, en comparació a altres col·lectius del sistema educatiu –hores de dedicació als infants, hores de preparació, formació, calendari lectiu, sou…–, és un col·lectiu que se segueix formant, que investiga, construeix xarxes de prevenció i coordinació amb els serveis socials, els cap, els centres escolars veïns i altres serveis que atenen la petita infància.

Com podem aprofitar tot aquest potencial en l’onada de transformació que viu l’educació avui? Com ja avançava al començament de l’article, no cal que partim de zero, ja hi ha bones experiències que ens marquen unes direccions. Hi ha escoles bressol i centres de primària que ja fa temps que es coordinen en el traspàs d’alumnat per fer activitats conjuntes i en alguns casos per desenvolupar projectes comuns, encara que amb això no n’hi ha prou. D’altra banda, les xarxes d’alguns barris, tant les de prevenció social com les de coordinació de centres, poden ser un bon punt de partida per seguir avançant.

Cal rebaixar les ràtios de l’escola bressol per poder millorar la qualitat i cal augmentar l’oferta de places públiques d’escola bressolTambé coneixem experiències de treball compartit que han anat més enllà i s’han revelat molt enriquidores i transformadores a l’hora de donar coherència a l’etapa 0-6 i als itineraris naturals dels infants d’alguns barris. Fruit d’aquesta coneixença i del treball compartit, hem constatat que sorgeixen reflexions que porten a replantejar des d’aspectes quotidians –bates, files, horaris, mobiliari, etc.– a d’altres més profunds –concepció d’aprenentatge, l’infant protagonista, participació de les famílies, etc.–, que han provocat canvis ideològics, organitzatius o metodològics molt potents –treball per ambients, organitzacions flexibles, espais canviants, lliure elecció d’activitats, etc.

Aquestes reflexions més àmplies sobre el concepte d’infant, d’educació, de centre educatiu o de mestra, ens poden ajudar a definir i cohesionar una etapa fraccionada i que és urgent consolidar per poder millorar el sistema educatiu dotant-lo de coherència des de la base a partir d’aquest nou paradigma que estem construint.

Per poder aprofitar el potencial transformador que pot tenir el treball d’etapa 0-6, proposo un seguit de mesures, algunes sense cap cost, que es podrien aplicar de seguida. Caldria garantir la coordinació sistemàtica dels equips de l’etapa 0-6, començant especialment pels que estan en una mateixa illa d’equipaments i per les escoles més properes. En molts casos fins i tot es podria plantejar la creació de centres 0-6. Seria convenient enfortir els seminaris 0-6 de zona que existeixen i crear-ne on no n’hi hagi per facilitar la coherència de l’etapa i l’enriquiment professional. Seria molt interessant establir sistemes de mobilitat de professionals dins de l’etapa 0-6 i facilitar estades temporals o de llarga durada tant de mestres d’escola bressol a parvulari com a l’inrevés. S’hauria d’ajudar a establir projectes de col·laboració dels centres de primària i dels instituts de la zona amb els centres d’educació infantil 0-3 i 3-6 per afavorir la interacció entre etapes. Es podria fer també aplicant la metodologia d’aprenentatge i servei.

Per poder fer bé aquestes coordinacions i afavorir el treball en xarxa, cal augmentar les hores de preparació, coordinació i formació dels mestres d’escola bressol, homologant-les amb la resta del sistema educatiu. Cal rebaixar les ràtios de l’escola bressol per poder millorar la qualitat i cal augmentar l’oferta de places públiques d’escola bressol per poder garantir l’accés de totes les famílies que desitgin portar-hi els infants. S’ha de garantir que el professorat de les escoles de formació d’educació infantil coneguin de prop el cicle 0-3, amb la tria de professorat que hagi treballat en aquest cicle i facilitant estades a les escoles bressol.

Tenim un gran repte: canviar el sistema educatiu. I, per fer-ho, cap centre no en pot quedar exclòs: els de nova creació, que poden dissenyar de nou; els que ja porten un gran bagatge d’experiències; els que ara creuen que cal fer canvis a fons… Els necessitem tots. Tampoc no en pot quedar exclòs cap nivell educatiu, des de l’escola bressol a les escoles d’adults, de l’ense­nya­ment formal a l’educació en el lleure. Tots hi han de tenir cabuda perquè tenim el repte d’educar al llarg de tota la vida. També necessitem les institucions de l’entorn. L’escola ha de sortir dels seus murs i hi ha d’entrar la cultura. I cal que hi participin les famílies, els professionals de l’educació i sobretot els protagonistes: joves i infants no poden seguir sent només uns convidats.

Aprofitem aquesta il·lusió compartida de canvi que estem vivint i sumem tot el potencial per millorar l’educació.