Que vivim en una societat desigual és una evidència aclaparadora: les desigualtats socials cada vegada són més evidents i més urgents, i veiem amb preocupació com sovint les decisions polítiques no prioritzen les mesures encaminades a combatre-les, polítiques que haurien de lluitar per evitar les situacions de vulnerabilitat i exclusió social.
El dret a l’educació, un dret fonamental, ha d’assegurar que tots els infants i joves, siguin quines siguin les seves condicions socioeconòmiques, tinguin les mateixes possibilitats educatives.
En l’àmbit escolar aquesta situació deriva cap a una distribució desigual d’infants i joves entre les escoles d’un mateix territori, o sigui que deriva cap a una segregació escolar inacceptable que cal erradicar. El novembre de 2019 es va presentar el Pacte contra la segregació escolar a Catalunya, que proposava l’aprovació d’un nou decret d’admissió com a principal instrument per combatre-la. Feia molt temps que es demanava un nou decret que recollís la necessitat d’actualitzar el vigent des de 2007, han estat moltes les veus que insistentment han demanat fer un pas endavant que signifiqués un canvi substantiu en aquesta línia, un canvi que impliqui una escolaritat equitativa i de qualitat per a tots els infants i joves.
Aquestes demandes s’han materialitzat: hi ha una proposta de nou decret d’admissió que tothom considera necessària però que no acaba de satisfer del tot.
Així, no s’aclareix la qüestió de la llibertat d’elecció per part de les famílies. En els primers paràgrafs del decret es mencionen els articles de la Constitució, de l’Estatut de Catalunya i de la LEC que fan referència al dret a l’educació com a dret fonamental de totes les persones, al dret a una educació de qualitat a la qual s’ha d’accedir en igualtat de condicions.
No queda clar què s’ha de fer quan aquests dos posicionaments entren en conflicte, encara que ben mirat sembla força senzill: un dret fonamental no pot estar supeditat a la llibertat d’elecció; el dret a l’educació, un dret fonamental, ha d’assegurar que tots els infants i joves, siguin quines siguin les seves condicions socioeconòmiques, tinguin les mateixes possibilitats educatives, i això implica prendre decisions quan entren en confrontació dues posicions que semblen irreconciliables. Cal recordar que l’elecció de centre no és un dret accessible per a tothom: no totes les famílies estan en les mateixes situacions d’igualtat, tant econòmiques com socials; l’elecció de centre «no és un dret il·limitat, ni té un caràcter absolut, entre altres motius, perquè la seva aplicació incondicionada deriva en la vulneració de drets educatius bàsics, com ara el de la igualtat d’oportunitats educatives dels infants» (Síndic de Greuges).
Preocupa que a l’escola pública no es resolgui la qüestió del pagament de quotes per part de les famílies. L’escola no pot percebre diners pels ensenyaments, però sí per les activitats complementàries.
Preocupa que a l’escola pública no es resolgui la qüestió del pagament de quotes per part de les famílies. L’escola no pot percebre diners pels ensenyaments, però sí per les activitats complementàries. Sembla que aquestes activitats, que estan inserides dins de les programacions d’aula, no siguin importants educativament, sembla que siguin prescindibles… n’exposem un parell d’exemples: visitar el museu de la ciència de Terrassa, visita que forma part d’un projecte de treball, la podem considerar una activitat educativa? Anar a l’Auditori perquè els infants coneguin de primera mà els sons dels instruments de vent, la podem considerar una activitat educativa?
Aquestes activitats enriqueixen i complementen el currículum, no són un afegitó, s’han de contemplar com el que són: part de la planificació educativa dels grups d’infants o joves. Però la realitat és que les famílies no han de pagar per «ensenyaments de caràcter gratuït» però sí que se’ls poden demanar quantitats econòmiques per activitats complementàries com les dels exemples, que, això sí, «tindran caràcter voluntari i sense ànim de lucre». A ningú se li escapa que continuar obrint la porta al pagament de quotes per activitats complementàries és mantenir un greuge comparatiu entre infants i joves de diferents estrats socials, un greuge comparatiu que perpetua les desigualtats i no permet als infants d’entorns més desfavorits aconseguir l’educació a la qual tenen dret.
Hem esmentat les activitats complementàries a tall d’exemple, però hi hauríem d’afegir el material escolar, el fora escola, les colònies, el menjador… Ara bé, en el decret es preveuen ajuts perquè els infants i joves en situació socioeconòmica desfavorida puguin accedir a activitats complementàries en igualtat de condicions, i certament és una possibilitat, però ens hauríem de plantejar si aquest sistema és el més adequat. Si estem parlant d’un dret fonamental, s’hauria de garantir en la seva totalitat i per a tothom, i no fer distincions artificials en les pràctiques educatives que es proposen als centres educatius: si és un dret fonamental, tot el que s’hi programa i planifica ha de ser gratuït.
A ningú se li escapa que continuar obrint la porta al pagament de quotes per activitats complementàries és mantenir un greuge comparatiu entre infants i joves de diferents estrats socials.
Potser no cal tornar a repetir com és de lesiu per al sistema educatiu de Catalunya que hi hagi una doble xarxa educativa, però sí que es fa necessari recordar que mantenir-la afavoreix la segregació. Segur que no és fàcil revertir una situació que s’arrossega de molts anys, una situació que ha pres carta de naturalesa, s’ha fet endèmica; per aquest motiu, quan, com ara, hi ha un decret pel qual les escoles privades finançades amb fons públics veuen afectats els seus interessos, pretenen presentar-se davant l’opinió pública com un col·lectiu perjudicat, tot i que no se’ls demana altra cosa que siguin corresponsables de la seva obligació, com a integrants del Servei d’Educació de Catalunya, de combatre la segregació d’escoles i instituts.
El Consell Escolar de Catalunya ha avalat el dictament sobre el nou decret d’admissió, no per unanimitat però sí per àmplia majoria. En els paràgrafs anteriors s’ha incidit en alguns aspectes en què s’hauria hagut d’anar més enllà, però també s’ha de destacar que hi ha altres aspectes que es valoren positivament, com ara el compliment del principi de coeducació, que implica que tots els centres, tant públics com concertats, no poden establir diferències en l’escolarització per raons de gènere; és la primera vegada que es fa explícita aquesta prohibició. També es preveu una major incidència dels ajuntaments de més de 20.000 habitants en la creació de les taules locals de planificació, mesura amb la qual es pretén afavorir la corresponsabilitat dels ens municipals en la lluita contra la segregació escolar, i que el Departament determini tota l’oferta educativa dels centres: no passarà com fins ara, que només programava els centres públics, sinó que amb aquest decret pública i concertada estaran en igualtat de condicions.
A més, es proposa per primer cop distingir entre infants i joves amb necessitats educatives específiques —tots aquells que tinguin situacions socioeconòmiques o culturals desfavorides— i infants i joves amb necessitats educatives especials —tots aquells que tinguin alguna discapacitat física o psíquica—, distinció amb la qual es vol aconseguir un millor grau d’educabilitat per a cada circumstància. Finalment, es preveu reforçar les oficines municipals d’escolarització, per assegurar que el procés de preinscripció i matriculació sigui més transparent i rigorós.
És un decret que no satisfà del tot, però amb aspectes que poden anar en la direcció desitjada de combatre la segregació escolar.
Com dèiem abans, és un decret que no satisfà del tot, però amb aspectes que poden anar en la direcció desitjada de combatre la segregació escolar. En el marc legal i polític actual, es fa difícil pensar en canvis radicals amb relació a l’educació, en canvis que són necessaris per assolir aquell ideal que volem aconseguir, aquella Ítaca a la qual volem arribar, aquella educació pública, gratuïta, laica, coeducadora, democràtica, inclusiva, universal, catalana, de qualitat, feminista que garanteixi la igualtat d’oportunitats, a la qual mai renunciarem.
