OPINIÓ
Darrerament el tema del criteri en l’agrupament dels infants s’ha posat al centre del debat de moltes escoles que estan provant de generar canvis organitzatius i metodològics a l’interior dels seus projectes educatius. En algunes ocasions aquest ha estat un ingredient gairebé d’obligat compliment si es volen fer certes “innovacions”, com ara el d’organitzar l’escola per ambients. Sembla que si no barregem l’edat dels infants no acabem de ser innovadors del tot.
D’on neix aquesta idea? És realment una condició sine qua non per fer una escola rica i dinàmica? Quins beneficis i quins perjudicis comporta aquesta decisió? Com la viuen els infants? Aquestes i altres preguntes son les que ens plantegem els mestres quan hem d’afrontar aquest tema.
Els orígens de l’escola agrupada per edats, l’escola graduada
Aquesta tendència es vol generalitzar en la nostra història durant el final del segle XIX i principis del XX, quan hi ha el procés de concentració de les escoles unitàries que fins aleshores dominaven el panorama organitzatiu. L’escola graduada era una millora, concentrant en escoles molt grans a infants de totes les edats, organitzats en grups d’edat, sovint separant també els nens de les nenes. Concentrant els infants es podien crear grups escolars més grans, amb més serveis. Aquesta tendència era vista per a tothom com una millora indiscutible, i a finals del segle XIX es va establir legalment aquesta organització escolar a través d’un Reial Decret a nivell de tot l’estat espanyol.
A casa nostra hi havia mestres com Fèlix Martí Alpera que va implicar-se del tot en aquest procés, i amb la complicitat d’arquitectes com Josep Goday, amparats pel Patronat Escolar de Barcelona i l’Assessoria tècnica de la Comissió de cultura que dirigia Manuel Ainaud es van construir una sèrie d’escoles que van representar uns models i una referència a molts nivells. Eren els anys de la Mancomunitat i de la República. Els grups escolars construïts i dissenyats per l’arquitecte Josep Goday ( del 1917 al 23 es van construir els grups escolars municipals Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Ramon Llull, Milà i Fontanals i Lluïsa Cura ) eren verdaders palaus per als infants, amb uns edificis nobles, amb la presència de materials com la ceràmica, terra cuita i detalls decoratius per donar el millor als infants.
Amb aquesta estratègia hi convivien altres iniciatives extraordinàries com les “missions pedagògiques” que portaven llibres, biblioteques i cultura als pobles, a les escoles de totes les poblacions del territori, amb l’objectiu republicà de donar a cada individu allò que l’ajudaria a emancipar-se per a ser una persona lliure: educació i cultura. Tot això i altres experiències extraordinàries van quedar estroncades amb l’esclat de la guerra i amb els anys del franquisme.
Però tornem al tema dels canvis que va donar l’aparició de les escoles graduades. Alguns d’aquests canvis van representar pel règim franquista una oportunitat per poder gestionar la seva repressió i el seu control als mestres i a la societat:
- l’escola graduada necessitava la figura del director. A través del director es podia fer un control més eficient de tota la comunitat.
- va substituir el mètode mutu, simultani o mixt per l’individual (necessitat de discilplina)
- va agrupar els alumnes per nivells similars de coneixements en espais diferents amb un únic mestre (necessitat de classificar i seleccionar)
- va establir un pla d’estudis general que quedava dividit per diferents disciplines, anys acadèmics, cursos i graus
- van aparèixer els exàmens per passar d’un curs a l’altre, i per tant apareixen les repeticions i el fracàs escolar
- s’identifiquen ràpidament els infants amb dificultats i s’agrupen o s’aparten del sistema (escola excloent)
L’escola graduada es feia per facilitar l’ensenyament, el control de l’ensenyament per part dels poders administratius i polítics però no és segur que afavoreixi l’aprenentatge.
La importància de l’escola rural
És evident que el pitjor de l’escola graduada és el que va acabar perpetuant-se en l’escola del franquisme com a trets característics de l’escola pública, alguns dels quals persisteixen fins a dia d’avui.
Durant la segona meitat del segle XX serà en l’experiència de l’escola rural on continuarà viva la idea que l’aprenentatge viscut entre infants d’edats diferents genera un seguit d’aspectes fonamentals per una educació amb sentit: l’ajuda mútua, l’educació de la responsabilitat, el vincle amb el territori…
Malgrat l’impacte de la Llei general d’Educació del 1970 a l’estat, on s’accelera el procés de concentració escolar cosa que impacta directament a les escoles rurals que no poden organitzar la segona etapa de l’EGB havent d’anar a escolaritzar-se als pobles grans o a les ciutats. L’arribada de la democràcia a les institucions municipals i també la feina ingent de gent com el Secretariat d’Escola Rural de Catalunya es sosté la idea que l’escola rural, propera, heterogènia, és un context ideal per a organitzar-hi projectes d’escola vius, dinàmics, respectuosos amb tots els infants. Sovint és a les escoles rurals on hi ha més presència d’experiències on s’hi utilitzen tècniques Freinet o d’altres mestres de l’escola nova.
Grups homogenis, grups heterogenis i innovació educativa
Aquests darrers anys, potser des de l’arrencada de l’estratègia de construir escoles “de nova creació” cap als inicis de l’any 2000, deixant un marge de llibertat molt important als equips directius i deixant també un temps de creixement per anar definint i construint el propi projecte, apareix un retorn a l’agrupament d’infants d’edats diferents.
Algunes d’aquestes escoles de nova creació han esdevingut un referent important amb un dibuix molt propi dels criteris organitzatius, arquitectònics i metodològics. Entre aquests criteris el de la “barreja” d’infants n’ha estat un dels més significatius.
Per una banda és cert que si es vol trencar amb una inèrcia d’escola controladora, homogeneïtzadora, transmissiva, repensar els criteris d’agrupament dels infants és una bona estratègia. Si es vol construir un model d’escola que passi de la transmissió del coneixement a la construcció de l’aprenentatge, agrupar els infants per altres motius que per l’edat pot afavorir el canvi.
Però també és cert que aquesta no és una condició d’obligat compliment, perquè a casa nostra i arreu hi ha moltes experiències educatives de gran vàlua que continuen agrupant els infants per edats.
Es diu que l’escola (juntament amb l’exèrcit) és la única institució que agrupa els infants per any de naixement, i això ens ha de fer pensar.
D’altra banda també es pot dir que l’escola és l’únic espai on els infants es poden trobar amb semblants seus, per poder créixer també en un procés de diàleg i negociació amb altres que son com un mateix, que comparteixen el mateix moment evolutiu.
Què es pretén amb la “recuperació” de la identitat dels grups multinivell?
Des del meu punt de vista aquest canvi fa que qui té la responsabilitat d’educar es trobi davant d’un context més imprevisible, més complex, amb menys possibilitat de poder pensar que davant d’un mateix hi ha “un sol infant”.
Però els grups heterogenis per si sols no faran la pràctica educativa més respectuosa amb els infants. Tenir un grup de 25 infants, posem per cas, de 3 edats diferents també es pot gestionar separant el grup en tres grups de nivell fent propostes diferenciades.
En un grup heterogeni cada infant pot trobar un ventall molt més alt de moments evolutius, d’interessos amb els quals connectar que no pas en un grup d’edat homogènia. En un grup heterogeni l’individu apareix amb molta més força i resulta més difìcil que un infant que pugui tenir dificultats d’aprenentatge s’hi pugui sentir fora de lloc. El grup heterogeni per definició és molt més acollidor de les diversitats i genera més inclusió.
D’altra banda seria una bestiesa deixar d’afavorir moments de treball entre infants de la mateixa edat, perquè els qui treballem amb infants sabem que ells tenen una necessitat molt important i evident de compartir amb els seus semblants.
Les dinàmiques de relació en un grup o l’altre també son molt diverses. En un grup heterogeni pots ser primer petit, després mitjà i més tard el gran del grup, donant una perspectiva diferent als infants a l’hora de relacionar-se amb els altres.
El lector ja veurà que amb aquesta exposició jo no acabo de prendre partit. En sóc conscient. De fet considero que aquest és un dels grans equilibris que des de l’escola hem de saber construir. Jo crec que els infants es mereixen poder trobar a l’escola moments de treball, de joc, de diàleg amb infants de la mateixa edat, amb infants d’edats diferents i amb tots els adults de l’equip educatiu. Cada escola ha de trobar la manera per definir aquestes trobades, per donar-hi sentit, per acompanyar-les i omplir-les de significat educatiu sense caure en modes ni en aprioris poc reflexionats.
La barreja d’edats no ha de ser un manament de la innovació educativa. Però els criteris amb els quals organitzem els infants i el seu moviment per l’escola és un dels aspectes més importants per definir cada projecte educatiu, juntament amb l’organització dels espais i dels temps escolars.
Per això convido a tots els equips a fer un exercici de reflexió col·lectiva per poder imaginar en cada context les estratègies millors per poder construir un quotidià d’escola obert i disponible al canvi, a la renovació i a la transformació.
Amb grups homogenis o heterogenis, el que acabarà afavorint-ho serà la mirada que com a mestres, com a equip de mestres que treballa amb estratègies compartides, tinguem dels infants, de les seves potencialitats de construir-se i créixer com a individus en un context ric de relacions.
Referències bibliogràfiques.
- VIDAL Judit. (2014) Anàlisis dels agrupaments heterogenis (per raó d’edat) o verticals: Les escoles que treballen mitjançant aquesta metodologia tenen més disponibilitat al canvi o a la innovació? TFG Grau de Mestre E. Infantil
- MARTÍ, Fèlix (2008) Por la escuela pública y la infancia. Madrid Biblioteca Nueva
- PUJOLÀS, Pere (2003) Aprendre junts alumnes diferents. Els equips d’aprenentatge cooperatiu a l’aula. Vic Eumo Editorial
- VIÑAO, Antonio (1990) Innovación pedagógica y racionalidad científica. La escuela graduada pública en España (1898-1936). Madrid Akal
- PLA, Eva (2014) Amb els grans em faig gran. La verticalitat com a motor d’aprenentatge. Infància nº 196
- SOLER, Joan (2005) L’escola rural a Catalunya al darrer quart de segle XX. De l’impacte de les polítiques educatives a la influència de les transformacions socials, culturals i econòmiques: un primer balanç. Educació i Història Revista d’Història de l’Educació nº 8
