Aquest febrer es commemoren els 102 anys del naixement d’en Loris Malaguzzi, mestre i fundador de les escoles de Reggio Emilia, des d’aquí volem rescatar la seva essència més enllà de la figura d’educador. Des del Grup de Treball L’essència de les escoles de Reggio Emilia de l’Associació de Mestres de Rosa Sensat, volem tornar a connectar amb el seu esperit de lluita i poder fer visible com a través de la seva persona va ser capaç de canviar la mirada de tota una comunitat.
Ens ha deixat un llegat immens sobre el valor educatiu de l’escola, de les persones, de la societat i de la ciutat entesa com un tot, una ciutat on tothom té un paper rellevant en l’educació dels ciutadans. Un llegat immesurable en el valor de compartir, confrontar, discutir, i construir una escola a la mida de tothom; una mirada oberta que té en compte la cura i el valor estètic, els espais i materials que es proposen, l’art com una dimensió plural i plena de significat. Perquè, tal com afirma la Paola Cagliari (2018), pedagoga i directora de les Scuole e Nidi d’Infanzia de l’any 2010 fins al 2019, “educar significa perfeccionar nuestro conocimiento, nuestra conducta, nuestros sentimientos” (p. 66).
Ens ha permès entendre els equips com una força que interpreta i dona sentit a les accions i els processos que es viuen dia a dia, que donen vida a un concepte d’infant constructor del seu propi aprenentatge, un infant que interpreta i comprèn el món a través de la pròpia acció… són moltes i de gran valor les aportacions que la figura de Loris Malaguzzi ens ha regalat a les futures generacions que el precedim. I és per això que també volem obrir-nos pas a la voluntat de recuperar aquesta empenta que el va portar a construir una filosofia educativa completa, àmplia, contextualitzada i interrelacionada amb el món. Que no quedava només relegada de portes endins a l’escola.
L’infant sempre ha estat l’epicentre de les seves accions. Des de l’inici ja va fer un canvi de paradigma entenent i explorant totes les possibilitats d’aquest. És per això que, des del primer moment que va rebre l’encàrrec de construir una escola, semblava tenir clar que com a tota bona construcció, els fonaments són la part més important per tal que se sustenti l’edifici.
La ecuación era simple: si los niños tenían sus derechos y razones, tenían que ser niños a los que se les debía reconocer que estaban preparados, que eran inteligentes y que estaban dotados para un éxito y a los que los padres ni podían ni debían fallar. (Malaguzzi (2001). p. 27).
Un cop va pensar en aquesta base, el sustent principal no podia ser un altre que l’infant, amb totes les seves qualitats, potencialitats, necessitats i interessos. Va tenir molt clar que els fonaments d’aquesta havien de ser, inexcusablement, les nenes i els nens de la ciutat, sense condicions ni negociacions. Els infants mereixien un entorn a la seva alçada, digne i de gran qualitat que pogués acollir la cultura d’infància de la qual són portadors i creadors.
En Loris Malaguzzi mai anava sol, aquest esperit emprenedor, transgressor i actiu el duia a explorar totes les possibilitats, a envoltar-se d’una gran varietat de professionals. La seva motivació constant de nodrir-se dels coneixements de persones expertes feia que cadascú aportés el seu potencial des de la seva experiència de vida i formació. Per començar la primera construcció va necessitar tot un equip de paletes, fusters… sobretot dones i homes de la ciutat que tenien la voluntat de crear una escola diferent per a les seves filles i fills i entre tots van materialitzar la primera escola de Reggio Emilia.
Amb aquest paral·lelisme volem parlar de la figura de Loris Malaguzzi. Un encàrrec, una visió, un moviment i una xarxa.
La visió de l’infant, el mirall de l’adult
En Loris Malaguzzi va ser un transgressor en el seu temps, però per què?
Perquè va anar als fonaments: l’infant. Va posar l’infant al centre i es va envoltar de persones de diferents àmbits per oferir a aquest infant qualitat en tots ells: les figures de la parella educativa, la figura del personal auxiliar (cuina i neteja), la figura de la pedagoga i la figura de l’“atelierista”. L’Atelierista, tal com ens explica Vea Vecchi (2013), era una persona amb formació artística present a l’aula que col·laborava amb les mestres, no només com una especialista tècnica i estètica experta en art, sinó com una part activa en totes les situacions viscudes en el dia a dia. La seva funció era fer de “lent”: ajudant a veure els infants i a les mestres de forma estètica (observant i documentant), col·laborant de forma solidària amb les mestres i estimulant el paper dels “llenguatges poètics” dels infants, com a part d’un complex procés de construcció de coneixements.” (p.p. 46-47).
Malaguzzi (1998) parla de l’”atelier” com a lloc d’investigació, un context privilegiat on donar-se i poder observar els múltiples llenguatges dels infants. Com, gràcies als jocs de llum, una taca pot esdevenir una flor, per exemple. (pp. 74-75)
No podem pretendre potenciar un infant si no partim d’un adult curiós, que investiga, que prova i que també s’equivoca.
Igual que feia amb l’infant, ho feia amb l’adult: t’escolto i valoro el teu saber, ara parlem-ne. I aquest mirall el portava a donar als infants els mateixos atributs que a la figura de l’adult. No podem pretendre potenciar un infant si no partim d’un adult curiós, que investiga, que prova i que també s’equivoca. Un adult que es retroalimenta de la resta de l’equip, de les converses i reflexions compartides. Algú que està en un constant procés d’aprenentatge, de formació continua, per impulsar una potent experiència de qualitat educativa.
Vetllant pels drets dels infants, de tots els infants sense fer-ne diferències, i partint dels “cent llenguatges” com a motor de l’acció educativa per aspirar sempre a l’excel·lència. Els “cent llenguatges” és una metàfora de les extraordinàries potencialitats dels infants, dels seus processos creatius i de coneixement, de les diferents formes de pensar, expressar i comunicar. Els infants tenen cent maneres d’expressar-se i nosaltres els hem de trobar totes les opcions per acollir els seus pensaments, processos i accions.
Moviment
Va anar a buscar a professionals, polítics… De fet, entre les seves amistats cal destacar, del món de la política, noms com Renzo Bonazzi (fou alcalde de Reggio), o en Franco Boiardi (regidor), del món de la pedagogia, l’Ada Gobetti, la Marta Montanini o l’Ernesto Codignola, també intel·lectuals com en Paolo Pernici (periodista), en Gianni Rodari (pedagog, periodista, mestre i escriptor), entre molts altres. Es presentava amb les idees ben clares i ben fonamentades, però amb l’honestedat de no saber-ho tot, de no tenir totes les respostes. En paraules del mateix Malaguzzi:
Por nuestra parte había entusiasmo y miedo. Teníamos claro que éramos débiles y que estábamos poco preparados. (…) Avisamos a las madres de que también nosotros, como los niños teníamos que aprender. Estábamos en la misma situación que Acheng, ese joven maestro chino, que ignorándolo todo nos cuenta en su El rey de los niños, de qué manera el no saber puede ser precursor de invenciones y surrealismos educativos. Nos ayudó un pensamiento simple y liberador que formulaba la siguiente tesis: las cosas de los niños y para los niños se aprende sólo de los niños. (Malaguzzi, 2001, p. 28).
S’havia elaborat un projecte d’escola ben definit, compartit amb els promotors d’aquesta iniciativa, ara calia fer-ho realitat.
Metafòricament, cada peça d’aquest edifici és un pilar del projecte educatiu. Els adults tenim el deure de proporcionar espais que propicien la paraula i l’escolta. Perquè ser escoltat és un dret indiscutible de l’infant que l’escola ha d’acollir.
No va ser un camí fàcil, els anys d’escola tradicional pesaven molt, però el seu esperit de lluita va fer que no es donés per vençut. El seu desig i responsabilitat de defensar una cultura d’infància en la qual hi creia i un concepte d’infant en sintonia a aquesta, era molt més fort que qualsevol desafiament. En Loris (2001) explica el pas que va fer a l’abandonar l’escola estatal: “El trabajo con los niños y los muchachos me había dado mucho, pero la escuela estatal caminaba con estúpida e intolerable indiferencia, con sus reverencias, sus astucias y su saber embalado.” (p. 26).
Malgrat haver viscut una realitat educativa totalment diferent, va aconseguir projectar i executar el que ell tenia al cap, donant valor a tots aquells trets fonamentals que una escola havia d’inspirar: esperit crític i provocador, capacitat de confrontació, entusiasme per compartir, pràctica de la democràcia, necessitat de reflexió, afany constructiu …
Xarxa
I tot aquest coneixement l’exportava a tota la comunitat fent xarxa. Per aquest motiu, les portes d’aquesta escola sempre estaven obertes: formava part de la ciutat i la ciutat formava part de l’escola. El mestre no treballava sol, era una tasca compartida amb la seva parella educativa, amb les companyes del centre, amb l’equip pedagògic, amb l’atelierista, amb el personal de cuina, i on també hi participaven tots els agents d’altres àmbits de la ciutat que duien a terme diferents projectes en relació amb l’escola. Tothom tenia un paper i una tasca en el paper d’educar als infants. I aquesta xarxa enriquia l’acompanyament i se’n nodria tota la comunitat.
La presencia conjunta (y en un sentido más amplio la concepción de un trabajo cooperativo) que existía desde el principio ha supuesto una consciente ruptura con el tradicional aislamiento de los educadores que malentienden su libertad didáctica y de esta manera, legitiman su soledad humana y, también la profesional y cultural. Esto es un hecho que, en realidad, empobrece y marchita muchas potencialidades y recursos que son importantes para cualificar y hacer eficaz la tarea educativa. (Malaguzzi, 2001).
Loris Malaguzzi va educar a la societat per oferir una visió de culte a l’infant.
En Mariano Dolci (2010), matemàtic i titellaire, al seu llibre Gargots teatrals, narra la seva experiència en les escoles reggianes i comenta com, després d’explorar totes les tècniques que tenia l’abast, va haver de replantejar-se quines serien les més apropiades perquè els infants desenvolupessin al màxim les seves capacitats expressives (p. 14).
En definitiva, Loris Malaguzzi va educar a la societat per oferir una visió de culte a l’infant, és per això que els seus fonaments encara perduren després dels anys, perquè sobretot era una escola humana. Una escola on la seva gran certesa era la necessitat d’un reciclatge continu per part de tothom i que el canvi i la reflexió havien d’anar de la mà. El mestre i pedagog fa referència al fet de crear una “escola amable”, que va definir com una escola “activa, inventiva, habitable, documentada i comunicable, lloc d’investigació, aprenentatge, recognició i reflexió” (p. 52), un lloc on tots els agents que hi conviuen es sentin acollits.
I en l’actualitat, què?
Sovint parlar de Reggio en l’actualitat és quedar-se en la superfície, segurament per manca de rigorositat i de coneixement. S’hauria de fer una reflexió del que ens pot oferir emmirallar-nos en un projecte tan potent, com va ser la iniciativa que es va dur a terme fa més de cent anys en un indret concret, amb unes circumstàncies particulars, amb uns recursos determinats, etc., que possiblement poc té a veure amb les nostres realitats. Si es fa des de la superficialitat de voler copiar una estètica i uns materials, de repetir unes paraules sense acabar d’entendre el significat, fàcilment es pot caure en la incoherència i la banalitat. La filosofia educativa que en Loris Malaguzzi va projectar és irrepetible.
El més difícil és enlluernar-nos en l’actitud d’en Loris: la perseverança, la capacitat de detectar els propis punts febles per enfortir-los i els punts forts perquè ens serveixin d’embranzida… En aquesta imatge d’escola que Loris Malaguzzi defensava hi havia dues premisses clares: l’infant havia de ser el cor i centre de tot canvi i aquest canvi havia d’anar envoltat i impulsat per la força d’un poble que creia en un nou concepte d’escola i en el potencial dels nens i les nenes.
Hem de creure que una altra escola és possible, ens hem de creure que hem d’obrir les portes de l’escola perquè tothom se senti constructora i constructor d’aquesta, la conegui, se la faci seva i participi de forma activa en la vida de la comunitat.
Com en Loris Malaguzzi ens recordava en les seves intervencions: “Si es fan coses reals, també són reals les seves conseqüències”. En definitiva, l’herència de l’experiència de Reggio no són quatre conceptes extrets d’una lectura transversal i encabits en un context on es busca més l’admiració que mantenir l’esperit de lluita i exigència que sí s’hauria de difondre pels nostres centres educatius.
La nostra posició està clara, ara la decisió és teva. I tu, què penses fer?
Bibliografia consultada
Cagliari, P., et al. (2018). Loris Malaguzzi y las escuelas de Reggio Emilia. Morata.
Dolci, M. (2010). Gargots teatrals. Temes d’infància. Associació de Mestres Rosa sensat.
Edwars, C., Gandini, I. and Forman, G. (1998). The Hundred Languages of Children. The Reggio Emilia Approach Advanced Reflections.
Malaguzzi, L. (2001). La educación infantil en Reggio Emilia (5a edición). Octaedro.
Vecchi, V. Arte y Creatividad en Reggio Emilia. Morata.
