Conversem amb dues destacades professionals del camp de l’educació infantil, Rosa Vidiella i Montserrat Fabrés, les quals han dedicat la seva carrera a la reflexió pedagògica i al desenvolupament de pràctiques educatives innovadores.
Rosa Vidiella, llicenciada en pedagogia i educadora especialitzada, ha dedicat la seva vida a treballar amb equips d’escola bressol i famílies, oferint una perspectiva reflexiva i assessorant noves construccions i equipaments per l’IMEB i altres ajuntaments. La seva experiència inclou haver estat membre de la junta de l’Associació Pikler Hengstenberg i del grup 0-3 i 0-6 de la Universitat Autònoma de Barcelona, aportant una valuosa visió sobre les primeres etapes de la vida infantil.
Montserrat Fabrés, mestra d’Educació Infantil, ha portat la seva passió per l’ensenyament a diferents entorns, des de les escoles bressol municipals de Mataró fins a la crèche del Parlament Europeu a Brussel·les. Com a formadora i assessora de mestres, acompanya la reflexió pedagògica d’equips d’escoles bressol i ha participat activament en la difusió de coneixements a través de la Revista Infància i del Grup de Reflexió Pikler-Lóczy a Rosa Sensat.
En aquesta entrevista, explorarem les seves trajectòries, les seves visions sobre l’educació infantil i els reptes i oportunitats que han trobat al llarg dels anys en aquest camp tan fonamental per al desenvolupament dels més petits.
- Com valoreu el tema general d’aquesta 59a Escola d’Estiu de Rosa Sensat “dignitat i educació. La revolta cap a una escola democràtica”?
M. F: Ens sembla molt encertat. Centrant-nos en la nostra formació, volíem que fos molt participativa i que el tema (una escola amable) fos definit de manera conjunta: què és una escola amable per als infants.
R.V: Exacte! Volíem que es configurés allò que nosaltres entenem com una escola amable, però a partir del que hagin anat escoltant. Hi va haver una persona de qui vam aprendre molt que ja no està entre nosaltres i aquesta persona va crear un espai anomenat escola amable a Andalusia que era per a persones amb risc social. A part del fet social, ens agrada aquest concepte d’escola amable, perquè és una paraula inusual, acull el que volíem que se sentissin les criatures a la vida per poder viure feliços.
- Creieu que l’educació/escola d’avui és democràtica?
M.F: Suposo que hi haurà de tot. A més, de vegades la paraula està desvirtuada. I, amb aquesta desvirtualitzat, hi ha de tot: escoles amb projectes i molta participació on també les entitats donen marges i escoles on no. Però m’agradaria pensar que n’hi ha més escoles demòcratiques, és una esperança.
- Com penseu que hauria de ser una escola democràtica, pensant en les escoles infantils de 0-3 anys?
M.F: Hauria de ser una escola on la nostra veu es pugui escoltar als estaments que dicten les lleis. Ens trobem tot un seguit de coses que voldríem canviar a favor de les criatures i no tenim accés, no hi ha manera. I amb la d’anys que portem, ho continuem reivindicant. Hi ha molta feina per fer.
R.V: No es contemplen els drets de les criatures. Sempre es mouen quantitativament i no es pensa en les persones i els seus drets. Es prioritza allò quantitatiu per sobre d’allò qualitatiu.
- Què és el que us va motivar a especialitzar-vos en la petita infància. I a partir d’aquest moment, quin ha sigut el vostre recorregut i la vostra contribució?
R.V: Per mi és la pedagogia. Qualsevol que estigui dins del sector d’ensenyar hauria de practicar alguna vegada amb nadons i veure com actuen i com pensen. Això els faria actuar de manera diferent. Jo vaig parar de casualitat en aquesta professió i em vaig enamorar. Avui ho hem comentat, les persones que treballen en aquesta pedagogia la majoria volen saber més per entendre més les criatures. Veureu que qualsevol formació i taula rodona és ple d’aquestes persones, s’hi esforcen molt i són els cursos que s’omplen primer.
Qualsevol que estigui dins del sector d’ensenyar hauria de practicar alguna vegada amb nadons i veure com actuen i com pensen. Això els faria actuar de manera diferent. R. Vidiella
Som més que professors. Quan em pregunten què sóc, em defineixo com a activista: activista per la pedagogia, per la justícia i pels drets de les persones. Pensar que puc formar part d’un grup de persones que poden canviar el món em fa ser optimista. El que fas no es defineix amb els títols, aquests tenen poc a veure amb allò que construeixes, amb allò que veus, observes i fas.
No em vaig plantejar mai fer pedagogia fins que vaig tenir un fill i es va obrir una guarderia al meu barri, on em vaig apuntar. Les que ens vam apuntar ens vam adonar que no es tractava només de guardar criatures, sinó de descobrir el món amb elles, un món del qual no teníem ni idea. Vam començar a formar-nos, i em vaig proposar com a tècnica per traslladar l’experiència de les cooperatives a l’Ajuntament de Barcelona, on es feien les coses de manera molt diferent. També vaig començar a treballar en la construcció de les escoles i el material didàctic, sempre pensant en els drets de les persones.
La nostra feina és una responsabilitat pública. Sovint, ni les famílies saben com tractar certs temes, i el govern hauria de tenir gent especialitzada per abordar-los. Malauradament, només actuen quan passa alguna desgràcia, quan haurien de fer-ho abans.
M.F: Jo també vaig acabar de casualitat! Buscaven una persona per treballar en una guarderia i em vaig quedar enamorada i fins ara, estem aprenent, no entendrem mai del tot un nen petit, encara sabem poc. Intentem contribuir a fer que l’educació sigui millor del que ho és ara. La gran esperança és que no ho acabin de deformar, ja que tots s’atreuen amb les criatures petites i a vegades no vetllen per als seus drets. El meu recorregut professional va començar treballant en una escola bressol de Mataró. A partir d’aquí, vaig passar a treballar en una escola bressol pública. Posteriorment, vaig tenir la sort d’anar a viure a Bèlgica, on vaig tenir l’oportunitat de treballar i descobrir una pedagogia que em va captivar: la metodologia de Pickler, que considero un referent molt important. En tornar a Catalunya, vaig seguir treballant amb aquesta perspectiva. Quan vaig deixar de treballar activament amb infants, he continuat aprenent i investigant. També he col·laborat amb escoles i he realitzat assessories.
- Per què considereu que l’educació infantil té tanta importància en el desenvolupament de les persones?
R.V: Encara tenim algunes inseguretats. Estem intentant influir en el parlament perquè es respecti el primer any de vida de les criatures, permetent que estiguin només amb la família fins que comencin a moure’s i socialitzar-se amb altres nens. Molta gent no lluita per aquests drets i els que en surten perjudicats són les criatures. Moltes persones es troben sobreexplotades en el treball i han de deixar els seus fills a l’escola durant moltes hores. Els infants han de passar la meitat del temps que estan desperts amb la família i l’altra meitat amb altres criatures.
M.F: Crec que ha estat una evolució per a tots nosaltres que defensem l’escola bressol. No podem negar la seva importància des de qualsevol edat, ja que és fonamental per al desenvolupament de la personalitat dels infants. No obstant això, hi ha altres factors a considerar, com la construcció de vincles amb les persones que els envolten. Les escoles bressol no poden oferir la mateixa qualitat de vincle que les famílies poden proporcionar. La base ha de ser la família. Per aquest motiu, creiem que els infants han de passar el primer any o any i mig amb la seva família.
R.V: Cada cop es porten nens més petits a les escoles. “Què estem fent i què està passant?” És una pregunta que ens fem sovint.
- Parlem Loczy. Com s’aplica aquesta pedagogia a la nostra realitat quotidiana i quins efectes té la seva aplicació?
R.V: La nostra aportació a la pedagogia infantil no es limita només a Loczy. Cada persona desenvolupa la seva pròpia pedagogia, però esmentem tant aquesta feina perquè és un dels llocs on s’ha tractat amb més respecte les criatures petites. Com que es va crear a partir d’un orfenat on els infants no tenien res més que l’orfenat mateix, van ser molt rigorosos en la manera de fer les coses. Sempre es respectava allò que feien els infants, prioritzant el que ells volien per sobre del que desitjaven els professors. Tenen una gran quantitat d’informació, i el que diuen és molt simbòlic perquè està basat en el que els infants fan, no en teories. Per això ens agrada tant.
M. V: Per mi, ha estat la formació que més m’ha influenciat. Encara no ha aparegut un altre model que aporti tant al món de l’educació dels petits. Organitzativament, està pensat al detall per adaptar-se al món de les criatures. Aquest enfocament no es basa en ensenyar coses als infants, sinó en respectar allò que ja saben i fan per si mateixos. Un altre aspecte que dóna molt de valor a Loczy és l’èmfasi en les rutines quotidianes, com dormir al bressol o menjar. Aquest és un canvi de paradigma; la gent pensava que ensenyaven els nens a jugar, però resulta que els infants poden fer-ho sols. En canvi, donar valor als moments privilegiats del dia a dia i establir una relació significativa entre els infants i els adults és més important que el joc en si. És crucial donar valor a aquestes necessitats bàsiques, i això es dissenya al detall. Per això, ens enamora tant aquest model.
- Com podem adaptar el nostre acompanyament per proporcionar seguretat als infants durant les seves activitats diàries?
R.V: Això ho treballem al curs que fem a l’Escola d’Estiu: amb paciència, capacitat d’observació i deducció, i sense avançar-nos. És important no precipitar-se, com quan un infant agafa un objecte, cal observar com ho fa i com ho deixa. Hem d’estar molt pendents de les criatures. En una filmació que tenim, es pot sentir una veu que diu: “Les criatures toquen els altres com ells són tocats”. M’emociono en dir-ho. Mira si és senzilla la vida. Podem oferir ajuda des del silenci: amb mirades de complicitat, amb respecte.
- En quina mesura creieu que el benestar i l’alegria dels infants estan influenciats per la nostra manera d’interactuar amb ells? Podríem preguntar primer: Què consideres que és imprescindible per aconseguir que el benestar dels infants a l’escola?
M.F: L’escola pot proporcionar no només benestar, sinó també, en alguns casos, malestar i decepció. Això és especialment cert per als infants d’entre zero i tres anys. Un dels objectius més importants és aconseguir que cada infant, individualment, tingui benestar. És fonamental reconèixer que cada nen té un nom i una manera de ser determinada. L’objectiu és que estiguin tranquils, puguin jugar, activar-se i sentir-se bé.
És fonamental reconèixer que cada nen té un nom i una manera de ser determinada. L’objectiu és que estiguin tranquils, puguin jugar, activar-se i sentir-se bé. M. Fabrés
R.V: No tots són un grup que segueixen el que se’ls diu; són individus. Hem de facilitar que puguin descobrir el món. El benestar també passa per acollir-los, permetent-los expressar-se, entendre’ls i donar-los temps, sense pressionar-los per res.
- Com pot l’observació del dia a dia ajudar-nos a millorar les nostres pràctiques educatives?
M. F: L’observació és necessària per conèixer l’infant, sense observació difícilment podem conèixer aquella criatura i donar-li el que necessita.
R. V: És important incloure un espai de reflexió, no només tenir els nens i marxar cap a casa. També és essencial comptar amb l’orientació d’especialistes que ajudin a trobar camins eficaços.
- En quin grau considereu que la col·laboració amb altres educadors és important per a la millora contínua de les pràctiques educatives?
M.F: Són molt necessàries les trobades amb altres persones que treballen en el mateix sector, amb formacions i discussions en grups de treball. És essencial no quedar-se aïllat, ja que els educadors d’aquesta edat sovint es troben massa sols dins dels grups d’infants a les escoles bressol. Així doncs, aquesta complicitat és imprescindible.
R.V: Treballar en salut o pedagogia és un compromís ètic per tota la vida; és una responsabilitat que hauria de ser formalitzada amb un compromís signat, ja que es tracta de treballar amb persones. No és com qualsevol altra feina on pots dir: “ara me’n vaig, ja no m’interessa”, ja que no et pots desconnectar de la teva responsabilitat de cap manera. És cert que hi ha professionals bons i dolents en aquest camp, amb diferents nivells d’implicació. Hem trobat metges amb qui hem establert una connexió profunda, mentre que amb altres hem vist una falta d’atenció personal mentre simplement omplien una recepta. Per això, valorem molt el tracte humà. Si no tens vocació, és millor dedicar-se a altres coses. Treballar amb persones requereix disposar del cap, del cor i de l’ànima. En aquesta formació, hem trobat moltes persones compromeses i generoses. Després de tres hores de formació, ningú volia marxar; tothom volia seguir aprenent. Per a nosaltres, aquesta formació ha estat un veritable regal.
