Martí Boada és expert en ciències ambientals, i va ser una de les figures clau durant els inicis de l’Escola de Natura de Can Lleonart, la primera institució educativa d’aquest tipus fundada a l’Estat espanyol. A més, és docent en els graus de Geografia i Ciències Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i té una gran trajectòria en l’àmbit de la investigació i divulgació científica.
Si fins fa 50 anys l’estudi del medi ambient era gairebé inexistent, ara hem fet un pas endavant: ja no es tracta només d’estudiar-lo, sinó d’adquirir la consciència necessària per fer possible un model de vida sostenible, que encara no s’ha aconseguit. Segons Martí Boada, l’educació és la palanca que ha de promoure el canvi, però encara no s’està treballant en la direcció adequada: inculcar la por en els infants només els genera una desconnexió cap a allò que els envolta.
Què és l’educació ambiental?
L’any 1968 el Club de Roma va elaborar un informe sobre l’estat del planeta i en un dels seus punts demostrava que si el model de creixement demogràfic, que és pràcticament exponencial, el model d’impacte en el planeta i d’explotació de recursos continuava igual, l’esperança de vida dels humans a la Terra era de 100 anys. Això no tenia precedents històrics, va ser molt greu. Per primera vegada, l’any 1973 es va convocar a Estocolm una conferència sobre medi ambient que va reunir un centenar de ministres d’Exteriors de molts països, i el primer que van reconèixer és que la humanitat estava en perill. La humanitat, no el planeta.
Cal entendre que els humans fem dos tipus d’evolució: una que és biològica, perpetrada a través de la reproducció, i una altra que és cultural, que la perpetrem i millorem a través de l’educació. Per tant, s’entén que l’educació ha de ser l’eina que ha de fer canviar les formes de relació dels humans amb el planeta. I és aquí on neix la necessitat de posar en marxa una nova educació que capaciti sobre els límits del planeta i que formi sobre el coneixement del medi. Això és l’educació ambiental, que té moltes variables, però totes les estratègies educatives van encaminades a capacitar els individus, nens i estudiants, a conèixer millor el funcionament del planeta i les nostres relacions amb ell, que en essència és la capacitat per entendre millor el món.
Els joves creixen en un cert estat d’alarma sobre l’estat del planeta, però no és el mateix això que la conscienciació. S’educa i es forma en la direcció adequada?
Potser no. Segurament hi ha una educació alarmant, que la fem amb bona fe però que no s’ha de fer. Espantem els nens i les nenes, i és horrorós. Els diem que si no reciclen i que si no són bons minyons amb el medi s’estan carregant el planeta, i això és una barbaritat. En educació, si espantem complim un principi formulat per Paul Ehrlich anomenat «efecte foguerada»: si a un nen l’espantes o l’amenaces, no el motives sinó que li provoques una desconnexió.
Aquesta incapacitat per reaccionar enfront dels problemes ambientals es podria explicar també amb l’anomenat «efecte kriptonita», en referència al cristall amb què Superman perdia tota la força. Podríem dir que la nostra societat està kriptonitzada, perquè aquesta alarma fa que els nostres nois i noies o s’angoixin o desconnectin. Per tant, això s’ha de fer diferent.
I com es fa? Perquè no s’està fent.
La por és un mal instrument. Hem de capacitar, formar per ser crítics. L’educació i la comunicació fonamentades en la por no tenen efecte. No hem d’oblidar que els humans, encara que a vegades ens sembli que no, som homínids, som uns primats superiors, no som una cosa a part. I, com a homínids, si algú ens espanta posem en marxa el mecanisme de la desconnexió per superar la por.
Quines serien les mesures pràctiques? Abordar les assignatures d’una manera diferent, incloure novetats als programes docents…
Aplicar el principi de Ramon Margalef, que ha estat el nostre gran mestre, que estableix que una persona ben informada i ben formada sempre multiplica: la seva capacitat d’anàlisi, d’interpretació, de presa de decisions… I en canvi una persona mal informada, com a mínim, resta. Per tant, el que ens cal és fer una bona didàctica de la natura i de la societat, conèixer el nostre poble per conèixer el nostre planeta, no cal anar a l’Amazònia. Per posar un exemple, avui els joves coneixeu la vida i miracles de Messi o dels germans Gasol, però no sabeu qui són els nostres científics.
La natura no és una cosa abstracta, ens envolta, però entre el seu estudi teòric i la seva aplicació pràctica hi ha molta desconnexió. És possible educar en la línia de què parlem sense entrar-hi en contacte?
Sí. Al segle XXI, els conceptes han canviat: tecnologia, modes… I el concepte de naturalesa ha avançat: natura i cultura són una mateixa cosa. La natura no són només el Montseny o Montserrat sinó que ho són tant Sant Cugat com el carrer Balmes. Hem d’aspirar a fer que les ciutats siguin habitables. I el discurs és que no se separa. Els paisatges són una expressió d’història natural, però també d’història social. Sovint el que ens passa en una societat tan tecnològica és que estem saturats d’imatges de molta qualitat del National Geographic o la BBC i pensem que la natura només es troba a la sabana africana. Tenim una visió televisiva, d’exaltació d’allò llunyà. Tothom està disposat a signar un manifest perquè a l’Amazònia no toquin un arbre, però per a coses més properes ningú es mobilitza. Hi ha un ideal de pensar que la natura és allò llunyà: els nens i nenes et diuen abans cinc animals de la sabana africana que de les pinedes dels boscos del Vallès.
Per altra banda, hi ha un escapisme que ens fa voler que les cultures llunyanes no canviïn, que continuïn vivint de forma immòbil i «primitiva». Però ells volen tenir les mateixes oportunitats que els de Barcelona, i el seu futur sostenible el volen copiar dels del primer món, no quedant-se immòbils com a l’era paleolítica.
Si això passés, la vida humana seria sostenible?
No, és clar que no. El 20% del planeta, que som nosaltres, consumim el 80% dels recursos. Si demà, d’una manera utòpica, aquest 80% restant de la població que només té un 20% dels recursos aconseguís l’equitat que invoquem nosaltres i visquessin al nostre nivell, el planeta ja no aguantaria. Necessitaríem dos planetes Terra més. Només són possibles l’equitat i la solidaritat si som capaços de posar en marxa mesures de vida sostenibles per al planeta.
S’està fent?
No, aquest és el repte. Jo sóc optimista i crec que ens en sortirem.
Els governs destinen prou esforços perquè aquestes mesures es facin efectives?
No, ningú no ho fa. Per això tenim molta feina: dels polítics, dels educadors, de la societat civil… Hem de ser enormement crítics. I els polítics intel·ligents, que sempre n’hi ha algun, volen la crítica, tot i que a la majoria els costa. Com diu Margalef, el gran drama dels nostres ecosistemes i paisatges és que no segueixen els ritmes electorals, que tenen cicles curts, i els problemes mediambientals transcendeixen els quatre anys d’un mandat. Els polítics són molt electoralistes i van a les coses més immediates. Però repeteixo que crec que ens en sortirem, tot i que ens hem d’arremangar.
Els joves han de ser crítics amb el sistema. Molt i molt crítics. El principi de Bacon estableix que tu com a acadèmic només creixes a partir de la crítica i l’autocrítica. Per tant, hem de voler la crítica objectiva, no la banal.
Es fomenta el pensament crític des de les escoles i universitats?
No és un tema sectorial, el canvi l’han de fer tant els economistes com els periodistes o educadors. Els químics ho han de fer diferent, els físics i sociòlegs també… És un tema interdisciplinari. Quan algú predica coses que no fa, cau en la impostura. Si jo aquest vespre em menjo un kiwi de Nova Zelanda vulnero un principi de sostenibilitat molt gran, ja que aquella fruita m’aportarà 70 o 80 quilocalories, però el cost en energia haurà estat el triple. Això és una barbaritat, cap altre animal fa això.
Aquests petits detalls no s’inculquen, i en canvi ens sobresaturen amb campanyes a favor del reciclatge.
És cert, per això cal subvertir-ho.
Com? Què és el que s’ha de fer i no es fa, per exemple, des del punt de vista dels docents?
No és fàcil trobar la resposta, i seria arrogant fer veure que es coneix la fórmula. Però si cada dia ens aixequem amb esperit crític podem donar la volta a moltes petites coses. La capacitat reactiva de la humanitat en situacions difícils és important, i fins ara sempre ens n’hem sortit. Fent una mica de trampa, ens ho hem de creure. No podem comunicar negativament. Críticament sí, però negativament no, perquè aleshores espantem i immobilitzem, encara que sigui com a estratègia per tirar endavant.
Creure que el canvi és possible.
Sí. Abans que Nelson Mandela em donés el premi mundial del Medi Ambient de les Nacions Unides, jo era un naturalista feliç, de flors, violes i romaní. Una natura riallera que no va enlloc. Fins i tot és una visió de dretes i burgesa de què és la natura, però el realisme social és una altra cosa. Quan vam marxar, en Mandela ens va dir: «No oblideu mai que la gran causa de lluita de la humanitat és la lluita pel medi ambient. És l’element clau que revolucionarà el planeta i la societat.» Vaig obrir els ulls com unes taronges, perquè la meva visió anterior se’n va anar per terra. Jo tenia una certa tradició crítica, però això em va comprometre molt més.
Troba que hi ha molta diferència entre les persones que s’han criat enmig d’entorns naturals i les persones de ciutat? La natura forma?
Sí. Fa un temps, a Bolívia, uns nois van anar a estudiar una ètnia per veure quin nivell de coneixement del medi tenien. Un ciutadà mitjà, un indígena normal d’aquella ètnia, coneixia 470 plantes. Temps després, parlant amb un company botànic de l’Autònoma, vaig preguntar-li quanta gent coneix aquest nombre de plantes, i vaig veure que es comptaven amb els dits d’una mà. Ens hem analfabetitzat respecte al medi ambient, en tenim un coneixement petit, llunyà i sovint televisiu.
I això és compatible amb canviar les coses?
S’ha de fer. Per defensar una cosa l’has de conèixer. Si no saps que el quadre que tens a casa és un Picasso, el faràs servir per embolicar l’esmorzar. Ara el valor d’un territori no es mesura pels indicadors econòmics estrictament, sinó per la biodiversitat que conté. El coneixement del medi és important per entendre la salut del medi i la nostra mateixa. I sí, es nota el creixement en un entorn rural o urbà. Al món urbà, no és que l’esperança de vida sigui més curta, però la gent té més problemes de salut i el sistema immune és més dèbil.
Tenim moltes dades, coneixem les dificultats de la situació i els riscos que en deriven, però encara mirem cap a una altra banda davant allò que no ens agrada.
Hi ha imatges alarmistes penoses, seqüències catastrofistes sense sentit. Recorda que quan espantes comunicant fas un mal servei a la comunicació.
