Pau Llonch és un músic que ha traslladat la seva experiència artística més enllà dels micròfons i escenaris per fer de la paraula una bandera amb què ajudar a transformar la societat. És especialment conegut per la seva carrera musical gràcies a la seva trajectòria amb el grup de rap At Versaris, així com pel seu activisme en relació a l’habitatge digne. Aquest any porta a Rosa Sensat la proposta de Versembrant, iniciativa de la qual n’és cofundador i que consisteix en traslladar el rap a les aules amb l’objectiu de crear esperit crític en els infants i joves.
A més de ser músic, ets educador. En el vostre exercici de portar el rap a les escoles, què és el que més t’ha sorprès en el discurs o debat que es genera amb els alumnes?
Potser sorpresa no és la paraula. Sí que ens pot sorprendre la seva “dieta cultural”, és a dir el que escolten els nens i nenes, perquè ens pot semblar que estem molt connectats en aquest món pel temps que hi portem, però quan tens 37 anys ets un iaio igualment. Crec que, si vols connectar, necessites saber com està formada la seva sensibilitat musical avui en dia. Voler educar o voler saber exactament que senten els joves avui sense tenir ni idea de què és el trap és una mica difícil. Ens deixem sorprendre per això, ens deixem “contaminar” pels seus gustos. Treballem amb edats diferents i condicions de classe diferents, així que ens sorprenen de moltes maneres. Sembla un tòpic, però no sé si aprenem més nosaltres o els nanos. Molts nens i nenes tenen coses a dir i tenen poc espai a l’escola per canalitzar aquestes inquietuds. El rap és una eina per treure molta merda i és això que fa que sigui efectiva la feina que fem. L’empremta té a veure amb això, molts troben una escletxa per posicionar la seva veu a l’aula, a l’escola, per demostrar que poden destacar. Ens deixem sorprendre per tot això que passa i sempre és diferent.
L’educació és una carrera de fons i a vegades, com quan es dóna una formació, només podem plantar una llavor i confiar que germini. Què és allò que des de Versemblant prioritzeu o quin és el sentit últim dels vostres tallers?
Tot el que té més a veure amb la capacitació lingüística, mètrica, rítmica… També tot el que implica que ells i elles creïn, que és molt important. Si tenim més d’una sessió, no només els puc dedicar jo més temps, sinó que també es poden endur la feina a casa, i a vegades flipes, perquè potser a la primera no ha passat res i l’endemà t’arriba algú amb tres pàgines escrites. Tenim diferents formats i en funció del temps que tens prioritzes més una cosa o l’altre. Després d’haver prioritzat sempre la part més cognitiva dels recursos, de ser bo o bona fent el que fas, i alhora reflexions crítiques molt treballades, ara crec que ens agrada més trobar mecanismes perquè treguin el que tenen ganes de treure. És molt més difícil. No és només l’art com a propaganda ni l’art per l’art, sinó l’art com una manera de construir-te, de projectar-te en el futur, de reflexionar, plorar, riure, preocupar-te per l’altre i posar-te en el seu lloc. Això és en el que ara mateix posem més energies.
Per mi, el principal enemic de la creació artística, de la realització i de l’educació estètica a l’escola és el mercat.
La música és font de riquesa, però la uniformitat d’estils fa que cada vegada menys joves escoltin gèneres que se surtin del que és comercial. Creus que hi ha un interès polític en aquesta reducció i homogeneïtzació de gèneres?
Podria fer una recomanació, que és un text anomenat Socialización de la creación o muerte del arte, d’Adolfo Sánchez Vázquez, que és un filòsof comunista que es va exiliar i va morir a Mèxic. És molt més reconegut allà que a l’estat espanyol malauradament. La idea és molt senzilla, amb l’imperi del capitalisme l’art no n’ha sortit molt ben parat. L’art no deixa de ser una manera d’intentar crear llaços nous, és el contrari a la còpia. Això també ho hem aprés en la Crítica al judici de Kant i de El lugar de los poetas de Luís Alegre Zahonero, un llibre molt interessant que també recomano als docents. Hi ha molt poc d’artístic en el mercat i el consum musical avui, precisament per això el repte és més gran. L’eina serveix, però els consums i la dieta cultural als que estem sotmesos per les pressions mercantils moltes vegada tenen poc a veure amb aquests criteris. Per mi, el principal enemic de la creació artística, de la realització i de l’educació estètica a l’escola és el mercat.
Tens la sensació que hi ha prejudicis i has de demostrar sovint la riquesa de recursos que implica fer rap?
És curiós. Ara potser no ens fixem tant en aquest element de la complexitat, i de fer-ho difícil i espectacular, però sí que és veritat que és fonamental la manera en què rimes, quines estructures mètriques fas, les figures retòriques utilitzades, el ritme…
I en les formacions amb docents, quin nivell de coneixement hi ha?
Això sona molt nou moltes vegades amb els professors, però cada vegada menys. Ara trobes alguns de trenta o quaranta anys que estan molt ficats en el món del rap i saben de què va la història. Però hi ha gent que no, i intentem fer l’esforç perquè vegin que el rap és tan complex i interessant com qualsevol forma d’escriptura literària, com qualsevol altre registre. El rap fins i tot incorpora aprenentatges més complexes, perquè no només estàs escrivint, has de fer que es pugui recitar, s’ha d’incorporar l’element de la musicalitat: els accents de les paraules i els de la música. A mi, escriure poesia sense música no em diu res, i em passa el mateix amb la lectura, llegeixo poca poesia escrita. Potser algú em voldria disparar per dir això, però és veritat. Consumeixo molta poesia cantada, perquè per mi té un element qualitatiu diferent. Que valorin això és una de les tasques que intentem desenvolupar en aquests tallers. Jo crec que els professors flipen quan entenen tot el que comporta, i més si els poses en la tessitura de rapejar.
