De les moltes classes teòriques de ciències a la Universitat, en vaig gaudir i aprendre poc: no vaig tenir temps d’aixecar el cap de la taula, ni deixar de transcriure la totalitat del què es dictava a l’aula per a, més tard, traslladar-ho en un examen. No culpabilitzo al professorat, que de ben segur s’ajustava a un currículum immens i irrenunciable, però sí a un sistema que m’havia alumnitzat com a estudiant novella de ciències i a la manera d’entendre i estudiar ciència. Escoltar, copiar i reproduir, fins i tot a les classes més pràctiques. Un aprenentatge memorístic que deixava poc temps a la reflexió, a compartir, a fer-se preguntes i a imaginar col·lectivament. Amb el temps, vaig aprendre a sobreviure en un sistema individualista i competitiu, pla i sense purpurina.
Per sort, l’aprenentatge és capritxós i apareix en qualsevol lloc i moment: quan el temps i la calma m’ho permetien, intentava ordenar apunts i esquemes i era llavors quan sorgien el color, el moviment, les textures i el soroll. M’imaginava asseguda sobre un petit mitocondri, admirant l’espectacle cel·lular que intentava traduir d’aquelles classes teòric-tòxiques (Acaso, 2009) de la universitat. Tot i així, aquelles descripcions científiques tenien la capacitat de traslladar-me a mons remots de calma i silenci, on la mirada contemplativa i un llenguatge plàstic m’ajudaven a assimilar aquells coneixements d’una manera profunda i fascinant, com la noia d’Edward Hopper, asseguda al llit mirant per una finestra el seu “Morning sun”. El desig de contemplar asseguda sobre un mitocondri i entendre la vida.
Observar com es desfan els grumolls de xocolata en pols en un got de llet és una experiència d’aprenentatge científica i també estètica. L’art i la ciència són dues maneres d’entendre el mateix món, de comprendre’l. Educar és desviar la mirada per descobrir (Garcés, 2015), i quan el llenguatge artístic entra a les classes de ciències aporta escenaris inesgotables d’experimentació, de creació i d’intuïció científica. Per què desaprofitar tanta potència?
Ara, des d’una posició de “docent de ciències”, possibilitar l’entrada del màxim de llenguatges als espais clàssicament científics és un plaer i també un repte. A l’aula cal que “passin coses” i l’art pot ajudar a divergir, a sacsejar, a trobar interrogants, i a buscar nusos inesperats.
La integració del pensament artístic a les ciències ha de ser molt més que fer una manualitat científica individual amb certs criteris estètics. Art i ciència són, de fet, possibilitadors d’un aprenentatge transformador i col·lectiu.
Un bon principi podria ser començar a compartir allò que passa a les nostres classes i aules, exposant resultats i, sobretot, el procés i el recorregut. Podem trencar murs entre disciplines i treballar de manera híbrida, mirar i tocar amb materials diversos per pensar ciència, alimentar-nos d’obres i d’artistes contemporanis com a recursos d’inspiració i recerca sobre qualsevol tema, introduir experiències científic-artístiques, incloure elements disruptius generadors de preguntes, donar noms suggerents i captivadors a les nostres classes i seqüències didàctiques, convertir les aules en laboratoris de creació tant per l’alumnat com pels docents i gaudir. Gaudir molt.
Els centres educatius han de ser centres de creació i difusió cultural, referents al barri, a la ciutat i al poble. La comunitat educativa els ha de reivindicar com a espais reals de democràcia cultural, artística i científica, per a convertir-se en autèntics protagonistes de l’acció educativa. I les aules són el punt de partida perfecte per iniciar aquests processos: ciència i art a l’abast de tothom! Però encara és més important tenir la certesa que totes som creadores de cultura.
La ciència i les arts comparteixen una forma autèntica de mirar el món, de replantejar-se les idees, de desconstruir-les i refer-les de nou. L’art a les classes de ciències amplia el nostre imaginari col·lectiu, permet canviar de registre per aprendre millor, possibilita parlar de ciència amb diversitat de llenguatges i narratives, potencia diverses formes de comprensió, ajuda a compartir i converteix les aules en espais segurs d’aprenentatge. Ciència i art, juntes, desvetllen un món de connexions, belleses i interrogants. Sense vergonya ni prejudicis.
Esther Gonzàlez de Vicente | Docent. Institut ca n’Oriac. Sabadell
Acaso, María (2009). La educación artística no son manualidades. Madrid: Catarata.
Garcés, Marina (2015). “Grills de taronja”. Ara Andorra, 25 d’octubre.
