El llibre “Mot per mot. Literatures d’infant” convida els adults lectors a practicar l’art de la literatura amb els infants des de la seducció i la provocació. En el llibre, l’autora situa i defineix la mediació literària, les literatures d’infants i l’oralitat, i també mostra un munt d’històries per explicar i escoltar.
Als apartats Gust de poesia, Un toc de teatre i Collita de contes es descobreixen petites peces literàries, que amb un mocador, un titella o un peluix, puguin formar part de la vida afectiva entre adult i infant.
Aquest és un breu tast del llibre:
Què entenc per literatures d’infant?
Les literatures d’infant són per a mi totes aquelles peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris (poesia, teatre, contística) que els adults adrecem als menuts que tenim a la vora amb ganes de relacionar-nos-hi amb una certa proximitat, i que transmeses repetidament acaben tenint un ritme i una cadència molt personal que tant sol agradar a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les!
Aquestes peces es deixen regalar (perquè són un veritable regal) sense més intervenció que la veu de qui les diu, el cos que li fa de caixa de ressonància, el qual, segons les circumstàncies, pot arribar a convertir-se en objecte (només cal recordar el joc d’«aquest és el pare», etcètera, que reposa damunt dels dits mentre se’n va cantarellejant la lletra).
També disposem de suports com el llibre i la pantalla, el titella o altres petits objectes (guants, mocadors, peluixos), tots ells objectes al voltant dels quals es transmet literatura. Moltes de les literatures d’infant deuen el seu l’origen a l’oralitat, per bé que no pas totes. Ara bé, vinguin d’on vinguin, tinguin l’origen que tinguin, podem organitzar el nombrós material que adrecem als menuts amb la mateixa nomenclatura que M. L. Ténèze fa servir per al repertori de tradició oral adreçat als infants: petita literatura fixa, petita literatura mòbil.
Formen part del primer grup la poesia, el joc amb fórmula, el refrany, la dita, la cançó, el joc dansat, l’endevinalla, etcètera, i deu el seu nom al fet que els textos que en formen part no accepten gaires variacions, ja que la capsa rítmica que els conté i els conforma s’encarrega que se’n mantingui l’estructura, el ritme, la sonoritat. En la seva transmissió hi té un paper important la cantarella que hi posa qui el transmet.
Formen part del segon grup tota mena de contes, a l’interior dels quals, nogensmenys, no és improbable trobar-hi fórmules, cançonetes o altres petites peces que es mantenen força inalterables en el temps i l’espai de la narració. Les paraules que s’usen per explicar un conte creixen i es multipliquen, s’esquitllen o es perden seguint la inspiració del qui explica o les exigències del qui escolta.
Tot això que acabo de deixar per escrit ho he après al llarg dels anys, practicant, estudiant, creant. He comès, certament, alguns errors, però també encerts, tot plegat, fruit de la reflexió, l’estudi i les ganes de posar-ho en pràctica, experimentant i innovant tant en formats com en continguts.
