OPINIÓ
Marc Martínez
Doctora en ciències químiques i exdirectora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB, Neus Sanmartí (Barcelona, 1943) és pedagoga en actiu, i ha centrat la seva recerca dels últims anys en els sistemes d’avaluació escolar i l’efecte que tenen en els alumnes. «Cal un canvi profund», sentencia al final de l’entrevista, un canvi en la manera com entenem el sistema educatiu i l’aprenentatge. El 2010 va presentar el treball Avaluar per aprendre, en el qual plantejava un nou model d’avaluació, que fos indispensable dins l’estructura educativa i es convertís en un mitjà per garantir l’adquisició de competències per part dels alumnes.
En què consisteix Avaluar per aprendre?
És una visió de l’avaluació diferent, lluny del model actual. Una de les idees principals del projecte és que si no canvia l’avaluació no canviarà res. És el punt en què ens juguem l’èxit dels aprenentatges, no tant en els canvis metodològics generals. S’ha de reduir la importància que tenen els sistemes de qualificació per notes, i moure el paradigma cap a una avaluació que es porti a terme durant el procés de l’aprenentatge i que tingui com a finalitat regular els errors i les dificultats. L’alumne també ha de ser protagonista de l’avaluació. No han de ser els professors els qui corregeixin, sinó l’alumne, que és qui ha comès els errors. Per això és molt important canviar el mètode amb què es fan les coses. Una cosa que hauríem de començar a fer és compartir amb els nens i nenes els objectius de l’aprenentatge, per tal que sàpiguen què és el que volem que aprenguin per arribar al resultat final.
El fet que l’alumne s’ho jugui tot a final de curs, què significa per a ell?
No té cap sentit. L’alumne percep l’avaluació com una loteria, que depèn gairebé de l’atzar, i no valora el procés d’aprenentatge. Els professors hauríem d’estar avaluant constantment, però el 90% de les vegades hauria de ser no per posar notes, sinó per garantir que l’alumne aprengui. Quan creiem que hem conclòs un procés d’aprenentatge, llavors podem avaluar els coneixements, per tenir-ne constància, però sempre després de tot l’esforç i molt de tant en tant. Aquesta avaluació ja no és memorística ni reproductiva, i es tracta de comprovar si allò que hem après ho podem aplicar a altres àmbits. Es tracta d’aprendre a transferir, no a repetir.
Requerim un canvi de paradigma substancial. Què aporten de nou projectes com el Pla Bolonya?
El fet de dir «assolit satisfactòriament» a allò que abans era un 5 no canvia res. Des de l’Administració es justifiquen les noves ordres d’avaluació explicant que avaluem si els alumnes tenen «les competències mínimes». Què vol dir, això de competències mínimes? Això és el que hem d’entendre, i deixar-nos de lletres i de números. Hem de saber com arriba un estudiant a ser competent mínim –o expert–, i això necessita que es canviïn els criteris amb què s’avalua. No té sentit que memoritzem informacions que podem trobar al mòbil, perquè ni tan sols els professors ho fem. A l’escola emmagatzemem informacions, quan hauríem de caminar cap a emmagatzemar coneixements.
La diferència entre informació i coneixement rau en la reflexió.
Exacte. Quan diem que l’alumnat s’ha d’avaluar a ell mateix, que ha de ser protagonista, ens referim a un procés de metareflexió. L’alumne ha de ser conscient d’allò que fa bé i allò que ha de canviar. En aquest procés de metareflexió, l’avaluació hauria de dirigir-se a ser un mètode de suport a l’estudiant, sobretot per a aquells que no són capaços de fer-lo ells sols.
En el model actual no hi ha lloc per als menys capaços, però tampoc per a aquells que tenen unes capacitats extraordinàries.
Ens trobem amb un sistema educatiu que avalua per mitjania: aquell que fa la meitat de les coses és qui aprova. Hauríem d’acollir nous conceptes, com per exemple comprendre què significa que algú tingui les competències mínimes. Per mi, es tracta d’algú que, encara que no sàpiga resoldre un problema, és capaç de trobar ajudes per gestionar-lo. Té les competències mínimes algú que no és capaç d’escriure una carta, però que pot trobar una plantilla per internet o un company que l’ajudi. El màxim competent, per altra banda, seria qui dissenya la plantilla i té la capacitat per ajudar els altres. La majoria de persones tenim les competències mínimes, i ens hem d’espavilar a trobar ajudes en aquelles coses que no sabem fer sols. Aquest fet planteja noves possibilitats per avaluar, com poden ser activitats amb ajuda, per valorar si som competents o no, en què qualificar amb un «assolit», o amb un 10, no tindria sentit.
L’educació, cada vegada més, educa les persones en la cultura de l’individualisme. No estem fent passes en la direcció contrària?
És del tot incoherent, ja que fins i tot les mateixes empreses donen molta importància al fet que els seus empleats sàpiguen treballar en equip. Hi ha famílies que es queixen que els nens i nenes perden temps, quan treballen en equip, però aquesta sí que és una competència imprescindible, sobretot si s’enfoca cap a processos de cooperació, en què els estudiants s’ajudin els uns als altres a autoavaluar-se i a créixer com a persones en col·lectiu. Aquest canvi ha de ser profund i s’ha de produir en diferents àmbits, però és impossible de portar a terme si no es toca l’avaluació.
La pressió que se’n deriva, d’aquest sistema, com afecta l’estudiant?
L’avaluació com està estructurada actualment genera emocions negatives en qui la rep, com la por, i fa que l’alumne no vulguin avaluar-se, ni aprendre, sinó copiar perquè l’examen li surti bé. El repte és que el procés d’avaluació sigui gratificant per a l’alumne, que el motivi.
Com portar-ho a la pràctica?
L’objectiu primer deixa de ser la qualificació per passar a l’aprenentatge. Es prioritza la planificació per sobre dels resultats, per tal de poder valorar quins processos s’han de seguir i millorar-ne l’adequació. També s’incideix molt més en els errors, com poden ser les faltes d’ortografia, i se n’intenta comprendre la naturalesa. Trobar l’origen del problema ajuda a trobar-ne les causes i les solucions, cosa que no s’aconsegueix si diem a un alumne que ha fet tantes faltes i que ha de ser ell qui les corregeixi.
És un problema d’implicació dels mestres?
N’hi ha de molt implicats, però el problema continua sent que estan molt centrats a acabar posant una nota. Aquests han de comprendre que l’important és ajudar l’alumnat a ser autònom a l’hora de gestionar les seves dificultats i avaluar-se ells mateixos. I, en última instància, es poden posar notes. Però als centres on treballem, en la majoria de casos, es dona el fet que la nota que l’estudiant es posa a si mateix és igual o inferior a la que posa el professor.
També s’estan renovant els mètodes amb què els professors avaluen els estudiants.
Hi ha les rúbriques, que funcionen molt bé si el que se cerca és optimitzar l’aprenentatge i valorar les competències, però que són innecessàries si han de servir només per qualificar. Quan s’ha de valorar algun element més difícil de quantificar, com una conferència o el disseny d’un experiment, les rúbriques ben fetes són un instrument clau que et dona informació per saber en quin nivell es troba l’alumne i com ho ha de fer per passar al següent.
Als centres on ja s’apliquen aquests mètodes, quins símptomes presenten els alumnes?
Els alumnes senten que aprenen més, i estan més motivats. Però no només això: hem comprovat que també aproven molt més i que qualifiquen per sobre de la mitjana en les proves de competències bàsiques. Per aplicar aquests mètodes, però, cal que tot l’equip de mestres s’hi impliqui, ja que es tracta de modificar el paradigma sencer de l’educació, no només del que un professor pugui fer a títol personal. És un procés que val la pena, ja que al final acaba fent que els estudiants aprenguin més i millor, que és l’objectiu final de l’educació.
Marc Martínez
Entrevista publicada al Diari de la 52a Escola d’Estiu (07.07.2017)
