Foto: REO de Cesc Ayora, de l’Escola Tecnos, Premi DICOLED en la categoria de docent individual
Amb dotze anys vaig governar una antiga ciutat romana. Sota el meu breu, però frenètic, mandat, la ciutat va créixer, va prosperar econòmicament, va superar diverses incursions per part d’exèrcits bàrbars i cartaginesos i va esdevenir, finalment, una gloriosa capital en el si de l’imperi. És possible que conegueu Caesar III. Es tracta d’un emblemàtic videojoc d’estratègia i construcció de ciutats ambientat a l’Imperi Romà. Hi vaig invertir moltes hores (massa!), no només prenent decisions dins el joc, sinó també digerint un bon grapat de llibres i pàgines web sobre aquell període històric que aleshores havia aconseguit acaparar el meu interès… i de quina manera ho havia aconseguit, que arribaria a plantejar-me de cursar estudis de Filologia Clàssica anys més tard!
De fet, aquest no seria el primer ni el darrer cop que un videojoc m’absorbiria el temps i em despertaria la curiositat per aprendre: recordo enganxar-me, en el bon i en el mal sentit de la paraula, a jocs de construcció com els de la saga Sims (Sim City, Sim Farm, Sim Tower…), Theme Park o Theme Hospital; i a jocs d’estratègia històrica com Zeus, Pharaoh, Anno 1602, Age of Empires…
Ara han passat quasi trenta anys d’ençà que vaig tripular aquella florent ciutat romana i em dedico a fer classe de Biologia i Geologia a alumnat d’ESO i Batxillerat del segle XXI. Utilitzo sovint el videojoc a l’aula, com una metodologia didàctica més, i ho faig, probablement, des del record inconscient de les meves experiències d’aprenentatge com a adolescent que també vaig ser. Tanmateix, les experiències personals no sempre són generalitzables i una bona pràctica professional exigeix contrastar-ne l’eficàcia amb els resultats de la recerca abans de traslladar-les a l’aula. En aquest sentit, la recerca en didàctica és extensa i avala l’ús dels videojocs com a eines d’aprenentatge, però adverteix que no tots tenen el mateix impacte i que el seu potencial, com el de la majoria de metodologies, depèn del context on s’apliquen[1].
Caesar III i la resta de jocs que esmentava són exemples d’allò que els americans en diuen “Serious Games” (jocs seriosos)[2]: són videojocs que tenen un propòsit formatiu o divulgatiu més enllà de l’objectiu d’entretenir, que és intrínsec en qualsevol joc. La recerca confirma que l’ús d’aquest tipus de videojocs afavoreix la implicació de l’alumnat adolescent, a qui es demana que prengui decisions sobre qüestions complexes, on hi ha moltes variables en joc[3], com ho podrien ser l’escalfament global, la crisi migratòria o el funcionament del sistema immunitari, per exemple. Les simulacions clàssiques sovint són bidimensionals i únicament permeten avaluar com canvia una variable en funció d’una altra, la qual cosa és útil per explicar fenòmens acotats i concrets (com la relació entre la gravetat i el pes), però pot limitar força la capacitat de comprensió i de decisió de l’alumnat davant de problemes multidimensionals [4].
La recerca també assenyala que el principal escull que ens podem trobar a l’hora de portar un “Serious Games” a l’aula és que no vagi de la mà dels nostres objectius d’aprenentatge [4]. Al cap i a la fi, la majoria d’aquests videojocs són comercials i és força improbable que el propòsit formatiu que li atorguen els seus creadors coincideixi amb allò que nosaltres, com a docents, volem treballar amb l’alumnat. Sembla fàcil incórrer en aquella pífia tan perversa (i comú) de supeditar els objectius d’aprenentatge a l’activitat (el videojoc). Fins i tot en el cas que els nostres objectius sí que estiguin alineats amb els del joc, el docent haurà de vestir la proposta amb el pertinent arsenal de recursos didàctics que facilitin l’aprenentatge i permetin transferir-lo al context o a la problemàtica real.
Convindria fer una crida a desenvolupar i a compartir aquest tipus de videojocs (“Serious Educational Games), tal com es fa amb altres formats de propostes didàctiques.
Davant d’aquesta limitació en la implementació efectiva dels “Serious Games” a l’aula, a principis de segle es va encunyar l’etiqueta de “Serious Educational Games” (jocs educatius seriosos) per a aquells videojocs on es prioritza el propòsit didàctic en el seu disseny [5] fins al punt que aquest determina l’aspecte de la seva interfície, el tipus d’informació complementària que s’hi ofereix o les fórmules que es preveuen per tal de proporcionar feedback a l’usuari (a l’alumne, vaja). A aquesta mena de videojocs la recerca els atribueix un impacte significativament superior en l’aprenentatge que el que poden tenir la resta de “Serious Games” o les simulacions clàssiques [1]. Malauradament, però, n’hi ha pocs de disponibles que encaixin amb les necessitats particulars dels docents [6] i és per això que convindria fer una crida a desenvolupar i a compartir aquest tipus de videojocs, tal com es fa amb altres formats de propostes didàctiques. Malgrat existeixen plataformes que en permeten la creació sense haver d’escriure codi (RPGPlayground, Genially…)[7], la programació bàsica és una competència molt útil per a la docència i a l’abast de la majoria de mestres i professors.
Oikos [8] és un exemple de “Serious Educational Game” de collita pròpia, on s’aborda una qüestió complexa com ho és la de la sostenibilitat ambiental des d’una mirada crítica al concepte de desenvolupament sostenible, omnipresent, per cert, al nou currículum de l’educació bàsica. El joc assigna un rol aleatori a cada alumne, que inclou un nom, una professió, un lloc de treball, un salari i algun tret singular del seu personatge. Haurà de formar una família amb altres companys i companyes i dissenyar un habitatge que satisfaci les seves necessitats. Caldrà reflexionar i decidir, aleshores, sobre l’elecció del terreny on s’edificarà, els materials de construcció, el disseny arquitectònic de l’habitatge, les solucions per a l’abastiment d’aigua i d’electricitat; i, finalment, sobre la hipoteca més convenient per finançar l’obra (sempre se sorprenen de com n’és de cara la vida!). L’activitat es presenta per mitjà d’una pàgina web interactiva, que recull i sintetitza la informació que ha de menester l’alumnat a l’hora de prendre les seves decisions, simplifica els càlculs dels costos econòmics i ecològics de cada mesura que adopta i facilita la retroacció i l’avaluació per part del docent.
Els objectius d’aprenentatge d’Oikos es corresponen amb els de la franja de “Projectes ODS”, que enguany forma part de l’horari de 1r d’ESO al centre on faig classe. Tant aquesta activitat, com d’altres que adopten un format similar, les he recollit i compartit al blog “Que ruli el plasmidi!”[9], per tal que qualsevol docent que ho vulgui, les pugui dur a l’aula.
Ah, per cert, i abans no me n’oblidi: Oikos és una paraula grega que significa “casa” i que constitueix també l’arrel etimològica de mots com “ecologia” o “economia”. Sí, probablement aquest nom és també un vestigi de la meva fal·lera adolescent pels videojocs sobre l’època clàssica i les ciutats antigues…
Cesc Ayora Torres, professor de Biologia i Geologia a l’Escola Tecnos.
Referències i recursos
[1] Richard L. Lamb, Leonard Annetta, Jonah Firestone, Elisabeth Etopio, A meta-analysis with examination of moderators of student cognition, affect, and learning outcomes while using serious educational games, serious games, and simulations, Computers in Human Behavior, Volume 80, 2018, Pages 158-167, ISSN 0747-5632. https://doi.org/10.1016/j.chb.2017.10.040.
[2] Todo lo que necesitas saber sobre los serious games y el game-based learning, explicado con ejemplos. Gamelearn. https://www.game-learn.com/es/recursos/blog/lo-que-necesitas-saber-serious-games-game-based-learning-ejemplos/
[3] Meng-Tzu Cheng, Yu-Wen Lin, Hsiao-Ching She, Learning through playing Virtual Age: Exploring the interactions among student concept learning, gaming performance, in-game behaviors, and the use of in-game characters. Computers & Education, Volume 86, 2015, Pages 18-29, ISSN 0360-1315, https://doi.org/10.1016/j.compedu.2015.03.007.
[4] Vogel, J. J., Vogel, D. S., Cannon-Bowers, J., Bowers, C. A., Muse, K., & Wright, M. (2006). Computer Gaming and Interactive Simulations for Learning: A Meta-Analysis. Journal of Educational Computing Research, 34(3), 229-243. https://doi.org/10.2190/FLHV-K4WA-WPVQ-H0YM
[5] Asadzadeh A, Shahrokhi H, Shalchi B, Khamnian Z, Rezaei-Hachesu P. Serious educational games for children: A comprehensive framework. Heliyon. 2024 Mar 13;10(6):e28108. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC10963373/. PMID: 38533047; PMCID: PMC10963373.
[6] LUDO. Documental sobre Serious Games. https://www.youtube.com/watch?v=HlIGQf3sDrw
[7] De la Fuente Lopez, P. Serious Games en el aula. Revista digital Ventana Abierta. https://revistaventanaabierta.es/serious-games-en-el-aula/
[8] DICOLED UPF. REO de Cesc Ayora, de l’Escola Tecnos, Premi DICOLED en la categoria de docent individual. https://www.upf.edu/web/dicoled/noticies/-/asset_publisher/YoxVNIgDFU4h/content/docent-de-l-escola-tecnos-rep-reconeixement-de-la-upf-durant-la-steamconf-2024-a-barcelona/maximized
[9] Ayora, C. Que ruli el plasmidi (Blog). Escola Tecnos. http://www.escolatecnos.cat/biogeo/
