«La política és important per al desenvolupament humà perquè les persones de tot el món volem ser lliures per determinar el nostre destí, expressar les nostres opinions i participar en les decisions que donen forma a les nostres vides. Aquestes capacitats són tan importants per al desenvolupament humà –per ampliar les opcions de les persones– com saber llegir o tenir bona salut.»
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) (2002). Informe sobre el desenvolupament humà. L’aprofundiment de la democràcia en un món fragmentat.
Joan Pagès
Professor de Didàctica de les Ciències Socials
Universitat Autònoma de Barcelona
L’ensenyament de la política a l’escola no ha tingut mai gaire bona premsa. Sovint s’ha relegat a un estudi històric centrat en l’evolució política i ha anat acompanyat d’un cert adoctrinament relacionat amb els valors predominants en cada moment històric i amb els fets polítics considerats més rellevants per a la creació de les identitats nacionals. S’ha identificat el coneixement polític amb el funcionament de l’Estat, el sistema electoral, l’estudi de les lleis i poca cosa més, quasi sempre poc relacionada amb els problemes de la vida.
Els conflictes, els problemes i, en definitiva, la situació política actual en totes les escales possibles, des de la mundial fins a la local, han tornat a posar la política al centre de les preocupacions d’amplis sectors socials. Els problemes de tota mena que esquitxen arreu l’anomenada classe política fan dubtar la ciutadania de l’eficàcia de la democràcia. Però el rebrot dels integrismes, dels populismes, del paternalisme polític, dels nacionalismes, de la manipulació ideològica, juntament amb la pervivència de conflictes armats i del terrorisme i de les seves seqüeles, obliguen a repensar la democràcia com a forma de convivència i d’organització de la vida de la polis i a prendre decisions sobre el que s’ha d’ensenyar i el que ha d’aprendre l’alumnat de política a l’escola.
S’ha identificat el coneixement polític amb el funcionament de l’Estat, el sistema electoral, l’estudi de les lleis i poca cosa més, quasi sempre poc relacionada amb els problemes de la vida.
Avui l’ensenyament de la política s’hauria de centrar a formar els habitants de la polis, els ciutadans i les ciutadanes, com a principals protagonistes de la política, perquè desenvolupin les seves competències ciutadanes, siguin agents actius de la vida de la polis i aprenguin a prendre decisions democràtiques centrades en el bé comú i la justícia social. La política no hauria de deixar-se només en mans dels i de les electes.
Participar políticament ja no consisteix a votar cada x temps, sinó a comprometre’t diàriament amb el món, amb la societat, amb la comunitat. Totes i cadascuna de les decisions que ens afecten depenen de la política. Per aquesta raó «participar en les decisions que donen forma a la vida» és fonamental si volem una ciutadania lletrada i sàvia i que gaudeixi de bons serveis –d’un bon sistema educatiu i sanitari, per exemple– que vetllin per la seva salut física i intel·lectual.
Participar políticament ja no consisteix a votar cada x temps, sinó a comprometre’t diàriament amb el món, amb la societat, amb la comunitat.
Per què ensenyar i aprendre política a l’escola? Quins són els problemes del seu ensenyament?
La finalitat darrera de l’ensenyament de la política ha de consistir a reivindicar el protagonisme de la ciutadania en les decisions que afecten el seu present i el seu futur. Per aquesta raó és imprescindible sensibilitzar els i les estudiants en els valors de la democràcia com a sistema social i polític, sense amagar-ne els punts forts i tampoc les febleses o els dèficits.
Ensenyar i aprendre política és apropiar-se d’uns sabers sobre el poder i el seu funcionament avui i en el passat, però també d’unes habilitats i unes competències sobre la gestió del poder en tots els àmbits de la vida i sobre els mecanismes de deliberació, de decisió, d’acció i de gestió democràtica de la convivència. I, òbviament, d’un compromís i d’una ètica democràtica. El funcionament social i polític d’una societat serà més democràtic a mesura que la ciutadania s’apoderi dels sabers i de les competències i les exerceixi en tots els àmbits que l’afecten.
El funcionament social i polític d’una societat serà més democràtic a mesura que la ciutadania s’apoderi dels sabers i de les competències i les exerceixi en tots els àmbits que l’afecten.
Aquest aprenentatge s’ha d’iniciar a l’escola a través d’un rigorós i democràtic plantejament dels sabers que s’han d’ensenyar i de les regles que regulen la convivència democràtica a l’aula i al centre, en primer lloc, però també en tots els àmbits de vida de l’alumnat, des dels més propers fins als que els ubiquen en un món globalitzat. El desenvolupament d’una cultura política democràtica en l’alumnat serà la conseqüència de comprendre les interaccions que es produeixen en la societat, els problemes i conflictes que generen i les seves vies de solució a través del diàleg i del debat racional i pacífic.
La política democràtica es fonamenta en la diversitat i el pluralisme existent en les societats. Per aquesta raó es creen unes regles, unes lleis que han de presidir les relacions entre concepcions diferents de la vida, del passat, del present i del futur. Sovint, però, els sentiments i les emocions impedeixen un debat racional i pacífic davant la discrepància i dificulten la recerca de solucions pacífiques i consensuades. En la política el contrast entre la raó i l’emoció fa que, a vegades, la raó de la força s’imposi a la força de la raó.
Per això és convenient recórrer a la història i ensenyar a l’alumnat que, malgrat les insuficiències de la democràcia, ara per ara és el millor sistema que ha trobat la ciutadania per organitzar la convivència social i política. Per aquesta raó, també, cal aprofundir-hi i acostar-la a la ciutadania, treure-la de les institucions on massa sovint l’han tancat les persones que han fet de la política la seva professió.
Sovint, però, els sentiments i les emocions impedeixen un debat racional i pacífic davant la discrepància i dificulten la recerca de solucions pacífiques i consensuades.
Probablement el pes de les emocions en la presa de decisions polítiques de la ciutadania –i els i les nostres alumnes han de ser considerats ja ciutadans i ciutadanes– és una de les raons que explica les dificultats de l’ensenyament de la política. Darrere de les concepcions polítiques de partits, col·lectius o grups de tota mena, i també dels ciutadans i de les ciutadanes, hi ha una determinada manera d’entendre el món, el passat i, sobretot, el present i el futur. Som fills d’un passat, però el que determina el nostre present és el futur que volem construir.
En la concepció del món que defensem, directament o a través dels i de les electes, les raons massa sovint han deixat i deixen pas a les emocions. I, com és sabut, les emocions releguen les raons a un segon o a un tercer lloc. A l’escola cal fer emergir les representacions sobre la política que té l’alumnat per ajudar-lo a descobrir els seus orígens, perquè les analitzi i les valori, les contrasti amb altres i les canviï si ho considera pertinent.
Som fills d’un passat, però el que determina el nostre present és el futur que volem construir
En qualsevol cas, les emocions de l’alumnat no són l’únic problema, ni ho han de ser necessàriament. També el professorat té emocions i representacions. I, a vegades, no té la formació suficient per fer front a l’estudi de problemes i conflictes de naturalesa política. En política hi ha un ric i complex món de teories i conceptes creats per ajudar a comprendre i a interpretar els problemes i els conflictes de la humanitat.
La majoria d’aquests conceptes són molt abstractes, i no és fàcil ni ensenyar-los ni aprendre’ls. Pensem en conceptes com poder, democràcia o classe social, per citar només tres exemples que il·lustren les dificultats del seu ensenyament. O pensem en la complexitat dels sistemes polítics que existeixen en una democràcia, des dels poders locals fins a, en el cas europeu, la Unió Europea, i les seves relacions. Malgrat aquests problemes, l’alumnat de qualsevol etapa pot aprendre política i pot utilitzar els seus coneixements per situar-se en el seu món i prendre decisions democràtiques.
Què s’ha d’ensenyar i què han d’aprendre els ciutadans i les ciutadanes per desenvolupar una cultura política democràtica?
Hi ha moltes propostes i molt interessants per ensenyar política democràtica a l’escola. No existeix, però, la proposta que es pugui generalitzar sense més a qualsevol realitat. En la meva opinió, una de les propostes més potents és l’aprovada recentment pel Consell d’Europa (2016), Competències per una cultura de la democràcia. El model es basa en vint competències organitzades en quatre àmbits (p. 7):
Com es pot comprovar, l’àmbit «Coneixement i comprensió crítica» inclou en el tercer punt una «àmplia i complexa gamma de coneixements i percepcions crítics en diversos camps» (p. 11) que són clau per desenvolupar la cultura democràtica de la ciutadania del segle xxi i per poder intervenir en la resolució dels problemes i dels conflictes polítics i socials que es generin.
La selecció i seqüència d’aquestes vint competències i la seva interrelació en casos i en projectes concrets des d’una concepció reflexiva de la pràctica docent i des del treball cooperatiu als centres educatius hauria de fer possible que aquest model teòric desenvolupi coneixements «per als aprenents que volen participar eficaçment en una cultura de la democràcia i viure conjuntament en pau en societats democràtiques multiculturals» (p. 5).
L’ús d’esdeveniments i de problemes actuals, l’estudi de les seves causes històriques i de les seves conseqüències, de manera aprofundida i adequada als diferents cursos i etapes educatives, hauria de permetre als i a les estudiants prendre decisions informades, argumentades i raonades que els fessin protagonistes conscients del futur d’un món culturalment divers i democràticament interdependent com el que els ha tocat viure.
La curta història de la democràcia contrasta amb la d’aquells sistemes polítics autoritaris que han aconseguit fer perdurar unes determinades formes de control que fins i tot han contaminat la democràcia i que han negat la dignitat humana.
Per altra banda, l’ensenyament de les ciències socials, de la geografia i de la història ha de permetre assolir els coneixements proposats pel Consell d’Europa en l’àmbit del coneixement i la comprensió crítica. La història, per exemple, ha de permetre ensenyar a les generacions joves les diferències entre la política democràtica i altres sistemes d’organització social i de control del poder com ara la teocràcia, els règims autoritaris, els poders hereditaris, les monarquies absolutes, o l’anarquia.
La curta història de la democràcia contrasta amb la d’aquells sistemes polítics autoritaris que han aconseguit fer perdurar unes determinades formes de control que fins i tot han contaminat la democràcia i que han negat la dignitat humana. Convertir les persones en ciutadans i ciutadanes ha estat una llarga lluita en contra d’aquells que les consideraven súbdites, quasi coses o esclaves que es podien comprar i vendre o de les quals es podia disposar segons el que volguessin els seus propietaris.
L’ensenyament d’una història política i d’uns continguts centrats en l’aparell polític, en el sistema electoral, en la constitució o en la divisió de poders no ha aconseguit comprometre la ciutadania a tenir una participació activa en la vida de la polis més enllà del vot cada quatre anys. Aquesta concepció de l’ensenyament de la política, que es podria exemplificar en el fet de saber-se de memòria les aportacions de Montesquieu en relació amb la divisió de poders, ha donat pas a una nova concepció centrada a atorgar protagonisme a la ciutadania a partir de l’estudi de problemes, de la discussió i de la deliberació, de l’acció. Per Diana Hess (2009), les discussions polítiques són una part essencial de l’aprenentatge de la vida democràtica.
La democràcia, el seu sistema polític, social, ideològic i filosòfic s’ha de poder comparar amb altres sistemes polítics del present i del passat a partir de situacions concretes, de problemes reals, que afecten la vida de les persones. Reivindicar la necessitat de reforçar l’ensenyament de la política democràtica, de tornar-la als i a les habitants de la polis perquè puguin decidir lliurement el seu futur i el futur del món vol dir oferir les eines perquè els i les estudiants d’avui puguin, si ho consideren convenient, construir un altre món.
Per Siede (2013, 28 i 29), el repte de l’educació política emancipadora ha de ser «tematitzar el poder, analitzar les seves modalitats i efectes, desvetllar la seva historicitat i les seves estabilitats relatives, interrogar sobre les seves condicions de canvi», i ha d’incloure «la crítica i el qüestionament […] i la construcció argumentativa d’horitzons cap als quals avançar i criteris per a la seva marxa». Aquest és el repte que un futur millor i diferent protagonitzat pels habitants de la polis planteja a l’ensenya- ment, a l’escola i al professorat de totes les etapes educatives.
