OPINIÓ
Irene Balaguer va ser, durant molts anys, una de les columnes vertebrals de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que va presidir des del 2006 fins al 2015. L’associació va ser creada el 1965 per Marta Mata, que li va donar el nom d’una pedagoga catalana que havia traspassat quatre anys abans.Rosa Sensatva néixer el 1873i va començar treballant com a institutriu de classe maternal.
Apassionada per la pedagogia, no va dubtar d’anar a estudiar a l’Institut Jean-Jacques Rousseau de Ginebra, i va visitar nombroses écoles nouvelles europees abans de tornar a Catalunya, on militaria incansablement per la democratització de l’escola pública, l’accés de les nenes a l’ensenyament i la importància de la formació dels docents. Considerada subversiva, el 1939, a l’inici del franquisme, va ser destituïda del seu càrrec.
Marta Mata (1926-2006) d’entrada va fer funcionar l’Associació de Mestres Rosa Sensat en la clandestinitat, i després, un cop caiguda la dictadura, amb el suport dels demòcrates progressistes catalans. El seu objectiu era oferir als ensenyants un marc de reflexió i de formació, un espai d’intercanvis i de posada en comú d’eines pedagògiques, i també donar-los suport en el seu compromís per una escola pública autènticament emancipadora.
Les escoles d’estiu organitzades per Rosa Sensat van conèixer ràpidament un èxit immens, i cada any, al mes de juliol, reunien milers d’ensenyants voluntaris per fer tallers, seminaris, taules rodones, conferències, manifestacions artístiques, etc. Avui l’associació és un dels moviments pedagògics més poderosos i amb més implantació d’Espanya. Edita llibres i revistes, organitza manifestacions pedagògiques durant tot l’any i participa activament en els debats educatius i de la societat.
La Irene era allà, sempre tranquil·la i serena, però sempre atenta, sovint amb el rostre greu, i amb la seva remarcable capacitat d’escolta: res se li escapava
Vaig conèixer Irene Balaguer quan Marta Mata presidia encara Rosa Sensat. Mata impressionava tothom: la seva estatura era immensa, com el seu reconeixement nacional i internacional. La Irene li manifestava un gran respecte, sense caure mai en la complaença muda. La Irene era allà, sempre tranquil·la i serena, però sempre atenta, sovint amb el rostre greu, i amb la seva remarcable capacitat d’escolta: res se li escapava. I ella no dubtava a completar, matisar o aprofundir un o altre propòsit.
La recordo amb Marta Mata, admirativa i atenta, però també exigent. Sense la més mínima agressivitat ni obsequiositat, sabia prolongar, donar forma, fer operatives les propostes que es disparaven a cada instant al si de l’equip de Rosa Sensat. Quan a Marta Mata la van cridar a Madrid per presidir el Consell Escolar de l’Estat, i més endavant, després de la seva mort, la Irene es va imposar a Rosa Sensat com «la» referència.
He escrit «es va imposar»: no hi ha verb menys apropiat que aquest per a la personalitat de la Irene. Ella no «s’imposava» mai; al contrari, la seva presència permetia que cadascú existís, proposés, debatés. Rere un aire que alguns potser podrien trobar una mica rígid, ella no era altra cosa que atenció: atenció als altres, atenció a les noves idees i als projectes que emergien, atenció a tot allò que, més enllà del desenvolupament de l’associació, podia contribuir a fer avançar l’escola.
Determinada, no deixava de referir-se als drets dels infants, però associant-hi sempre els deures de l’adult
La infància era vital per a ella, estimava la democràcia i la justícia i tenia una sola idea al cap: formar éssers capaços de construir una societat més democràtica i més justa. Caparruda, combatia tot allò que podia posar traves a aquest projecte; obstinada,estava a l’aguait de tot allò que podia permetre que avancés. Apassionada, no deixava de promoure les expressions artístiques, la literatura de joventut, l’experimentació científica o els consells d’alumnes.
Determinada, no deixava de referir-se als drets dels infants, però associant-hi sempre els deures de l’adult. Profundament compromesa, relacionava sense parar pedagogia i política, amb una lucidesa rara, malfiant-se dels llocs comuns i de les facilitats retòriques. Ella tornava sempre al «petit gest», a la quotidianitat de la classe i a la concreció de les situacions educatives, allà on es prova l’autèntica determinació de la pedagoga que era.
Encara la veig assentir amb el cap amb aquells ulls on brillaven alhora la passió i la raó. La veig plantar-se de cop davant d’una injustícia i afirmar que ella no cediria. Irene la tenaç. Irene la generosa. Irene, ambiciosa amb les seves causes i modesta amb ella mateixa. Ens ha deixat massa aviat en aquest final de desembre de 2018. Ja l’enyorem. Però n’hem après molt, d’ella. I ella viu encara a través d’aquells i aquelles que han pres la seva torxa.
Philippe Meirieu
Pedagog francès, autor del llibre “Educar després dels atemptats”
