Philippe Meirieu (Alès, França, 1949) és sobretot una eminència, un dels referents de l’educació més influents de l’actualitat. Ha dedicat tota la vida a l’ensenyament i l’estudi de la pedagogia, des que el 1985 va començar a exercir com a professor a la Universitat Lumière Lyon 2 fins a ser nomenat assessor educatiu del govern de François Mitterrand, passant per la direcció del prestigiós Institut Nacional d’Investigació Pedagògica. El seu pas pel 50è aniversari de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat ens permet abordar el que ell identifica com una crisi educativa i els mecanismes necessaris per replantejar el model actual des dels valors democràtics.
Estem en un moment de crisi educativa?
Sí, ens trobem davant d’una crisi, que està unida d’alguna manera als grans models i sistemes que es van imposar a les societats occidentals en el passat. En aquests models, a través de la tirania o de la teocràcia s’imposava què havien d’aprendre els nens durant els seus períodes escolars. Per exemple, als anys 50 a la Unió Soviètica no vivien crisis educatives perquè el partit únic que governava en aquell moment era el que decidia què s’havia d’estudiar. No hi havia cap tipus de debat. En canvi ara, en democràcia, el bé comú s’ha de construir. Tothom ha de tenir dret a decidir i a participar en el plantejament educatiu. D’aquesta manera, la crisi educativa pot ser considerada una oportunitat, un avantatge.
Segons l’informe Eurostat publicat aquest any 2015, Espanya té la taxa d’abandonament escolar prematur més alta d’Europa. Un 21,9% dels joves espanyols entre 18 i 24 anys han decidit abandonar els estudis el 2014. La joventut ha perdut l’interès pel saber?
La pregunta té una resposta complexa. Inicialment podem explicar el que està passant a través d’un fenomen sociològic i antropològic. Segons la tradició occidental, fins als anys 50 els homes patien a través del cos, i creien que per alimentar l’esperit era necessari impregnar-lo d’art, de cultura … En canvi, ara les societats es basen en el benestar del cos. La interpretació que es dóna és que només el cos genera benestar i que l’esperit provoca patiment.
La pedagogia hi té part de responsabilitat?
Sí. En l’actualitat no s’ensenya als infants que aprendre aporta plaer i satisfacció. Per aquest motiu és necessari que els adults demostrin que el saber comporta plaer. També l’escola selectiva és generadora d’aquest fracàs. La frustració reiterada dels alumnes provoca l’abandonament dels estudis. Fins ara, els governs de les societats occidentals no han posat ni mitjans econòmics ni humans per ajudar els joves amb dificultats, que són els que estan en un risc més alt de deixar els estudis.
La imposició d’unes normes i l’autoritat han tingut alguna cosa a veure en aquesta pèrdua d’interès?
Cal tenir clar que l’infant per créixer necessita límits i un entorn estable. Crec que, tal com afirma la filosofia, no cal dir ni un sí ni un no immediatament, sinó donar un temps per reflexionar. Si es diu sí ràpidament, és una resposta al caprici; si es diu no, pot passar el mateix. Per això cal que els adults demostrin que per prendre una decisió es necessita un temps per pensar, un espai de reflexió. Explicar als nens i nenes que les decisions no són arbitràries, sinó que tenen un motiu darrere, és important perquè aprenguin a reflexionar sobre les seves accions.
Els deures a casa poden dificultar la motivació per aprendre?
Depèn, cal tenir en compte diferents aspectes. D’una banda, crec que l’escola no ha de demanar res per fer a casa que no s’hagi après prèviament a classe. A més, en alguns casos els deures poden ser una font de desigualtat, perquè no tots els nens i nenes poden tenir un adult al costat que els ensenyi a fer-los. En canvi, en el cas dels estudis secundaris i universitaris és important que l’alumne aprengui a treballar individualment a casa.
Les noves tecnologies estan impedint que els infants i joves es desenvolupin i creixin tenint en compte la presència de l’altre?
No s’han de demonitzar. Les noves tecnologies són útils, però s’ha d’aprendre a utilitzar-les perquè no siguin una font d’assetjament ni afectin el dia a dia. El problema a què ens enfrontem a les xarxes és que la no-presència de l’altre impedeix veure la humiliació i el sofriment de la persona que es troba a l’altre costat de la pantalla. L’assetjador no té por ni remordiment per les seves accions.
En el cas dels videojocs, l’infant assumeix que pot matar i que les seves accions no tindran conseqüències perquè el jugador reviurà a la partida següent. Moltes vegades en què l’addicció al joc o a les xarxes socials és molt gran, els nois tenen dificultats per tornar a establir relacions personals al món real. Per fer-ho, necessiten ingerir importants quantitats d’altres substàncies addictives, com l’alcohol o les drogues, per perdre la vergonya abans d’una reunió social.
Com pot afectar aquesta addicció a classe?
A les aules podem trobar-nos davant el que jo anomeno un «nen bòlid», un noi incapaç de concentrar-se, guiat per impulsos i per la immediatesa de cada moment. No hi ha reflexió en els seus actes, a classe viu en un estat de «subatenció» constant. Per això és important que els adults hi siguin presents per evitar que les noves tecnologies es converteixin en un problema per als infants i joves.
Quins han de ser els objectius de l’educació democràtica? Quin tipus de treball pedagògic s’ha de dur a terme?
En primer lloc, l’educació democràtica ha de ser accessible, formar en la pràctica de la democràcia i promoure el dret a les escoles. En tots els països occidentals s’ha demostrat que des de l’any 2000 hi ha hagut una regressió en la promoció social, és a dir, els nois i noies de classes més baixes no han pogut accedir-hi. Cal formar els joves perquè aprenguin a dialogar i a treballar democràticament. L’escola ha de deixar d’estar basada en la passivitat i actuar activament per promoure el debat, i ensenyar als alumnes a reflexionar abans de parlar.
