Per renovar el sistema educatiu hem de començar per l’infantil, que és on ens trobem nens i nenes sense prejudicis, que tot just comencen a descobrir el món. Pilar Trabal és mestra a l’escola Els Pinetons, de la Garriga, on s’està portant a terme un procés de renovació centrat a orientar els infants en aquest descobriment, a acompanyar-los. Juntament amb Glòria Mora organitzen un curs on aborden el debat a partir de l’experiència pròpia.
Com plantegeu el curs «Repensem l’etapa 0-6»?
Un dels punts que proposem als companys i companyes del curs és entendre la importància del joc, que per a nosaltres té molt valor. Cadascú ha explicat quina realitat té en aquest moment, i hem parlat de com replantejar els espais i els materials. Hi ha molta confusió sobre el significat dels termes espai, ambient i taller, i un dels objectius de la formació és aclarir-ho per tal que cada escola pugui decidir quin camí segueix.
També hem debatut sobre com ens hem de reorganitzar un cop replantejats els espais, que és una cosa que angoixa molt: menys taules, més moviment… I hi ha molta demanda respecte de com avaluem i com valorem què aprenen els nens i nenes a mesura que passen els dies i els infants van interactuant amb els nous espais.
L’Anna Quintanas explicava dilluns que a Alemanya hi ha classes on hi ha dos mestres per quinze alumnes. Quins beneficis té això?
Cada realitat és diferent. Al curs ha sortit l’exemple de Montessori, que tenia aules molt nombroses però amb un material autònom que permetia als nens d’anar sols. És evident que l’ideal serien ràtios més baixes d’infants i la presència de dos adults per aula, però això no ha de suposar una excusa que ens privi de fer canvis. A la nostra escola ens hem organitzat de manera que cada adult s’ocupa d’un espai en què hi ha 25 nens, organitzats en grups de cinc. Ens emmirallem en el model italià, i intentem assemblar-nos el màxim a les escoles de la ciutat de Pistoia.
En última instància, es tracta de gestionar els recursos de què es disposa.
Nosaltres sempre mirem què és el que podem fer amb els adults que som, els infants i els espais que tenim. A la nostra escola hem incorporat el pati com un espai més on poder treballar, i hi ha companyes que no ho poden fer, per falta de recursos o perquè és un espai molt aïllat.
Com orienteu els mestres en termes de nous mètodes d’avaluació?
Aprendre és canviar, per tant l’avaluació ha de consistir a detectar que els nens han evolucionat. A la formació hem proposat documentar el procés: fer fotografies, recollir converses, intervenir quan calgui i, d’acord amb això, determinar si hi ha hagut un canvi o no. Aquest és un mètode que requereix més inversió de temps, ja que potser s’ha de documentar diverses vegades abans de percebre el canvi.
Què vol dir documentar?
Dur sempre una llibreta i una càmera de fotos. Es tracta de recollir tot el que passa a l’aula sempre que sigui possible, ja que a vegades s’ha de prioritzar la intervenció com a adult. També plantejàvem filmar situacions durant una estona i reunir-nos en equip per analitzar-les, tant pel que fa als coneixements dels nens com per valorar la nostra tasca.
I traslladar-ho a les famílies.
Sí. Hauria de servir com a substitutiu dels àlbums tradicionals. Hauríem d’avançar cap a la presentació d’un recull de documentació.
Meritxell Bonàs també parlava de documentar i crear històries, en la ponència de dilluns.
Ens fixem molt en el model d’El Martinet, i el que ens diferenciaria, a la nostra escola, seria el rol que ha de tenir l’adult: nosaltres proposem que hi hagi més intervenció, mentre que ells fomenten un model menys intervencionista. Però nosaltres tot just comencem i ells porten un gran recorregut. És una idea que ha d’anar evolucionant.
Com es valora la llibertat de l’infant dins les noves pedagogies?
En el grup de formació hi havia debat sobre si s’ha de promoure la lliure circulació del nen o si hi ha d’haver algú que l’acompanyi. A Els Pinetons entenem que cal acompanyar el nen, tenint en compte els seus interessos i incidint-hi, però tot reservant un espai per a la llibertat. És l’infant qui es decanta per un microespai, però abans se l’ha de preparar; per tant, és una llibertat induïda amb un repte cognitiu al darrere.
En les primeres etapes de formació de l’infant, se li han d’imposar límits?
La convivència en comunitat necessita límits que no podem obviar, com el respecte pel material o per l’altre. Són aspectes que en l’entorn escolar acabaran sorgint, i que el mestre ha de saber gestionar. Entenc que hi ha coses que sí que hem d’explicar als nens, perquè no necessàriament han de saber-les.
Bonàs també parlava de les escoles com a territori de descobriment i d’interacció. El joc hauria de ser menys intervingut?
S’ha de deixar més estona per al joc, i sobretot proporcionar materials oberts amb infinitat de possibilitats. Amb això es fomenta que el nen s’iniciï en el joc simbòlic, i es potencia la seva creativitat. Aquesta és una idea que hem agafat dels italians.
De quins materials podríem parlar?
Molt de reciclat, de rebuig. Material natural que evoqui el contacte amb el dins i el fora, i que permeti aprofundir en allò que trobes al pati o al bosc. Volem defugir el material més comercial i centrar-nos en la natura.
Dilluns, a les conclusions, es va parlar molt d’acompanyar els infants, de l’autonomia dels centres i del paper fonamental dels claustres.
La manera de funcionar com a claustre també s’ha de modificar, ja que es necessitarà més temps per debatre, i les reunions que abans eren paral·leles haurien de passar a ser trobades en equip. Hem d’entendre que la transformació afectarà l’organització de l’escola, i que haurem de deixar de banda el costum de treballar a l’aula amb els nens de manera autònoma. Ens hem de coordinar totes per entendre l’educació com un cicle. Necessitem canviar els espais, adaptar els horaris i, en definitiva, comprendre que el repte requereix treball en equip.
