Després dels terribles fets a les Rambles de Barcelona m’agradaria reflexionar sobre el que ens toca fer als mestres, professorat, monitores i monitors de temps lliure, educadores i educadors socials i a altres col·lectius que ajuden a l’educació. No és un tema que podem deixar passar, quan comencin les activitats acadèmiques, per exemple, el record encara perdurarà. Cal contestar totes les preguntes dels infants o adolescents, cal fins i tot provocar diàlegs sobre els fets perquè es puguin manifestar els sentiments o emocions presents… cal ajudar-los com adults a elaborar els dols i les explicacions racionals i emocionals.
No serà senzill, estem afectats en tots els sentits, podem tenir por, angoixa, ràbia, ganes de revenja, solidaritat amb els afectats, pietat pels autors… els educadors, els adults, som persones i no podem amagar, ni eliminar les emocions que ens afecten; el mateix els passa a infants i adolescents. Hi haurà qui se sentirà a prop de les víctimes i que es recordarà dels autors, qui voldrà passar pàgina i qui voldrà pensar-hi a poc a poc. Cadascú ho haurà viscut (i ho seguirà vivint) a la seva manera, en funció de la seva personalitat i la seva història. Hem de tenir-ho en compte. Som persones tots i totes.
Voldria pensar en dos aspectes. El tema és tan complex que no es pot esgotar. Han aparegut escrits molt diferents que també intenten ajudar a pensar.
Primer aspecte. Sembla estranys que uns nois que vivien tranquil·lament al seu poble hagin arribat a fer el que van fer. Qui o què els ha capgirat el cervell? Afegeixo altres preguntes, Qui o què va convèncer als nois francesos o alemanys a anar a la guerra a matar? Qui o què convenç als qui bombardegen Afganistan, Irak, Líbia o Síria entre d’altres llocs? Potser els joves de Ripoll han patit un procés semblant. Fa molts anys cristians van anar a matar musulmans creient que defensaven la seva religió i no les rutes comercials.
Aquest segle soldats USA maten pensant que defensen la seva civilització. Soldats d’uns quants països europeus, incloent Espanya, estan mobilitzats en missions de pau (o de guerra) que diuen defensar els nostres valors (els d’Occident) i alhora els recursos petrolífers. Les persones que provoquen els atemptats maten a centenars de víctimes innocents arreu del món; els bombardejos dels defensors d’Occident maten a milers de víctimes innocents. És una guerra declarada: com a totes les guerres modernes moren més civils que militars. No tos els nois (o noies que algunes també fan de soldats) es deixen manipular per sentiments bèl·lics o patriòtics; tampoc tots els nois musulmans es deixen convèncer. Són pocs, potser, però n’hi ha de tots els colors i parles que sí que estan convençuts.
Ens afecta als ensenyants, podem pensar: com pot ser que alumnes nostres arribin a fer aquests actes? L’escola és una part de l’educació i no la més important. Trobem persones consumistes, insolidàries, masclistes, competitives, racistes… totes han anat a escola, què ha passat? Els valors que hem transmès no són pas aquests i no obstant moltes persones no els segueixen. Ho veiem cada dia.
La manera de ser de les persones la conformen molts elements. Educa la família, l’escola, l’esplai, l’esport, els centres cívics, les biblioteques… però també els mitjans de desinformació que volen manipular, les xarxes socials, el sistema social que ens engloba… Un sistema que provoca els horrors que hem viscut i potser els que viurem. Quants nous refugiats s’ofegaran? Quantes persones més moriran pels bombardejos a Síria o Irak? Quantes moriran pels anomenats atemptats a països europeus i quantes a països no europeus (moltes més).
Segon aspecte: Persones compromeses amb l’educació que han conegut i acompanyat els nois que van portar a terme l’atemptat a les Rambles i a Cambrils expliquen que estaven integrats. La paraula integració és ambigua, jo l’entenc com la capacitat de tenir les mateixes oportunitats que la majoria de la població. Els nois de Ripoll estaven integrats o inclosos a la seva petita ciutat, és cert, però també, i alhora, eren els marroquins o estrangers del poble, malgrat portessin molts anys vivint-hi o haver-hi nascut. Quines possibilitats tenien de ser acceptats per una noia autòctona si s’enamoraven d’ella? Tenien feina perquè n’hi havia per a la majoria, però segurament serien els primers en anar a l’atur si l’empresa entrava en crisi. Ho hem vist a d’altres països europeus amb immigrants que hi porten molts més anys. No es pot dir que la nostra societat sigui de debò una societat d’acollida, malgrat els esforços que fem moltes persones dins i fora del món de l’ensenyament.
Per acabar. No és fàcil comentar fets i sensacions tan greus amb l’alumnat. Però ens toca fer-ho. L’escola no pot ser neutral. Els que ens dediquem a l’educació en sentit ampli tampoc. És una tasca difícil perquè hi ha molts interessos polítics i econòmics a mantenir el racisme, a mantenir les confrontacions i lluites entre les persones, a incidir en les diferències d’ètnia, religió, ideologia i no en tot allò que ens fa iguals dins l’única raça humana. Abans d’esclatar la segona guerra mundial partits d’esquerres europeus van fer una crida a preservar la solidaritat de classe, a no anar a matar altres treballadors per defensar els interessos dels poderosos. La crida no va tenir èxit i les ideologies patriòtiques van prevaldre. Ens toca intentar el mateix; que no guanyin els que ensvolen dividits i enfrontats perquè així augmenten els seus beneficis econòmics.
L’autèntica integració és molt complicada, per als autòctons i per als nouvinguts, cal estar amatents cada dia, cada moment… els nouvinguts deixen de ser-ho a l’endemà d’haver arribat. Per què els continuem anomenant així (o amb paraules pitjors) al cap d’anys de viure amb nosaltres?
Potser remarcar la igualtat entre totes les persones, la necessitat d’acollir de debò i en tots els aspectes poden donar una alternativa a la por que puguin tenir les criatures o els adolescents o nosaltres mateixos. Podem recordar quanta gent va sortir al carrer en contra de la guerra d’Irak, cal fer esment dels milers que ens vam manifestar l’any passat, a Barcelona, en pro de l’acolliment als refugiats que fugien i continuen fugint de la guerra que tots i totes estem vivint. Cal que els adults n’estem ben convençuts. Hom educa amb el que fa més que amb el que diu.
Joan M Girona
mestre i psicopedagog. Membre del Consell de Formació de Rosa Sensat
