El primer mur que ha caigut en aquest maratonià cicle de xerrades, ‘Sense Límits’, ha estat el que envolta el sistema educatiu. Experts del món de l’ecologia, de l’economia o de la cultura han desfilat per l’Escola d’Estiu per aportar la seva visió del món
Que la realitat té límits, però la imaginació no, ja ho va deixar escrit Jean-Jacques Rousseau fa més de dos segles, però aquest dimecres, en l’obertura de la 50a Escola d’Estiu Rosa Sensat, han estat desenes de mestres els que s’han volgut aplicar la màxima. Acabat un curs escolar durant el qual els docents han hagut de xocar, un any més, amb els límits de la realitat –classes massificades, alumnes víctimes de la crisi econòmica, implantació de la llei Wert…–, la primera jornada d’aquesta tradicional escola d’estiu ha servit perquè els docents es llancessin al debat, aquest sí il·limitat, sobre el futur de l’educació.
El primer mur que ha caigut en aquest maratonià cicle de xerrades, «Sense límits», ha estat el que envolta el sistema educatiu. Experts del món de l’ecologia, de l’economia o de la cultura, no només de l’escola, han desfilat per la sala Marquès de Comillas del Museu Marítim de Barcelona per aportar la seva visió del món a un auditori eminentment docent. Des de l’oceanògrafa Josefina Castellví al sociòleg Julio Carabaña, des de la comissionada per la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental Adrienne Diop fins al pedagog francès Philippe Meirieu, les ponències s’han caracteritzat per la seva diversitat, però han tingut un denominador comú: és a través de l’acció educativa, i del compromís docent, que les societats esdevenen més humanes i sostenibles.
L’educació no tindrà límits, però el planeta sí
Com interactuem amb el medi? Quin coneixement en tenim? De quina manera hem d’educar les noves generacions –i les actuals– perquè la relació de l’ésser humà amb l’entorn sigui sostenible? Aquestes i moltes altres preguntes han trobat una primera resposta en la conferència inicial de la jornada, que ha comptat amb la presència del catedràtic d’Economia i Historia econòmica de la UAB, Joan Martínez Alier; el catedràtic d’Antropologia biològica de la UAB, Ramon Maria Nogués; l’oceanògrafa Josefina Castellví, i l’expert en ciències ambientals Martí Boada.
Gairebé totes les intervencions han girat al voltant dels problemes que genera la interacció dels individus amb el medi que els envolta i la poca consciència de l’impacte que se’n desprèn. Nogués ha remarcat «la necessitat d’actuar localment amb consciència global i de ser conscients dels límits físics del planeta». Reconeixent la dificultat d’aquesta tasca, però, ha volgut destacar el paper dels mestres com a transmissors d’un altre concepte molt important per ell, com és el compromís i l’estima a la Terra.
En una altra línia, però seguint el fil de les conseqüències de l’acció humana sobre la natura i la pedagogia que se n’ha de fer, Boada ha destacat les carències de coneixement sobre el medi que ens envolta i ha volgut expressar la seva opinió contrària a inculcar la por del canvi climàtic a les noves generacions. «La por inutilitza», ha manifestat, i ha afegit que «el que es necessita és conèixer l’entorn i capacitar els que vénen perquè tinguin un pensament crític sobre el tema».
Per la seva banda, Martínez Alier ha volgut recordar les darreres accions contra les intervencions perjudicials per a la natura i ha posat èmfasi en l’encíclica del papa Francesc sobre el canvi climàtic, i Castellví ha volgut transmetre, a través de les seves experiències a l’Antàrtida, la complexitat de la natura i les grans diferències entre el comportament humà i l’animal.
Contra les desigualtats, però totes?
El cicle de conferències ha avançat amb un altre tema d’estricta actualitat social: les desigualtats. Què entenem exactament per desigualtats? Són sempre perjudicials per al progrés? Si bé, per una banda, les desigualtats econòmiques són un fre evident per a una educació completa, hi ha desigualtats, que tenen a veure amb la condició dels individus, que afavoreixen la pervivència de les cultures.
Al voltant d’aquestes qüestions s’han desenvolupat els discursos dels conferenciants del migdia. En primer lloc, Adrienne Diop, comissionada de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Occidental, ha volgut destacar el vincle que uneix l’ecologia amb la desigualtat i la cultura –els tres temes del dia– reafirmant la importància d’aprendre a viure «satisfent les nostres necessitats sense perjudicar les generacions futures». En aquest sentit, Peter Moss, professor emèrit de l’Institut d’Educació de la Universitat de Londres, ha situat l’educació com una eina imprescindible per aconseguir-ho. Moss aposta per redefinir els valors i l’ètica dins les escoles, convertint les aules en «un lloc de pràctica democràtica i d’emancipació de l’individu».
Per altra banda, el catedràtic de Ciències de l’Educació de la Universitat Complutense de Madrid, Julio Carabaña, s’ha centrat en la importància de distingir entre les desigualtats de béns limitats i les de béns il·limitats. «Les desigualtats que sorgeixen de béns il·limitats i són el resultat de l’esforç d’una persona no són dolentes.» Per tant, totes aquelles que generen riquesa i provoquen millores socials poden ser considerades positives. Finalment, Eduardo J. Ruiz, professor de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Deusto, ha destacat la importància d’aprendre a crear una marca de convivència col·lectiva sense haver de renunciar a ser desiguals. «El dret a la igualtat també consisteix a poder ser tractat de manera desigual», ha apuntat.
«Un nen que fa quelcom nou aconsegueix una cosa enorme»
Dir que vivim en un món on es valora més la riquesa que aporta el petroli que la de l’educació no és cap novetat. La diferència entre totes dues és que, mentre que el primer es redueix a mesura que es consumeix, la cultura segueix una relació inversa: com més se’n consumeix, més n’hi ha. Aquesta ha estat la tesi de fons i alhora l’objectiu de futur dels tres ponents a l’acte de cloenda de la primera jornada de conferències: el pedagog francès Philippe Meirieu, la professora Jacqueline Moll i el catedràtic de Didàctica Ángel Pérez.
Dir «cultura», però, és no dir gran cosa, perquè a l’hora de definir-la és difícil trobar les paraules. Coneixement compartit? Tradicions? Hegemonia de valors? Per Meirieu, partidari de superar l’escletxa de la fins ara anomenada «cultura universal», aquesta només ha d’existir –i sempre des de la màxima humilitat– per promoure uns valors en què tothom es trobi reconegut.
«La cultura és allò que vincula el més íntim de les persones amb allò universal», ha assegurat Meirieu: «La cultura universal prové de compartir unes mateixes preguntes, encara que les respostes siguin diferents.» L’exemple l’ha trobat en un conte tan famós i senzill com el del Patufet. A l’infant se li presenta una realitat en què un nen és abandonat per la seva mare, i el situa alhora en un lloc on moltes altres persones abans que ell ja han compartit les seves mateixes pors.
«Hem d’ensenyar els nens a mirar» ha continuat Jacqueline Moll, que ha posat en evidència la necessitat d’ensenyar als infants no només a conviure, sinó a actuar junts: «Actuar junts durant la infantesa ens durà a fer-ho per a tota la vida, ens durà cap a una visió d’igualtat», ha afegit.
Finalment, Ángel Pérez, una figura molt vinculada a la renovació pedagògica a Espanya, ha presentat vuit requisits, alguns dels quals encara ha reconegut que són utòpics, per al canvi definitiu que necessita el sistema educatiu al país. Entre ells ha volgut destacar la necessitat d’entendre que l’educació és només una part de l’aprenentatge d’una persona, i que no pot ni ha de desvincular-se dels sentiments, ni passar per davant de les vivències personals o del context en què es produeix l’aprenentatge.
Pérez considera que cal donar la volta als termes de currículum educatiu i avaluació: l’avaluació hauria de ser allò que té en compte molts dels aspectes de la persona, però això cau per terra en reduir-ho a un número. Tots tres han coincidit que cal aprofundir en una manera de fer que contempli el nen com un ésser únic, amb unes necessitats i ritmes propis i respectables. Per Meirieu, «la perfecció existeix en tothom, cada vegada que algú dóna el millor de si mateix». I ha afegit: «No hi ha ruptura entre allò minúscul i allò còsmic. Cada vegada que un nen aconsegueix fer una cosa que abans no havia pogut fer, ha aconseguit una cosa enorme.»
Aquesta és una informació elaborada per Cristina Casaprima, Ana Maestre i Pablo Ramírez.
