Què va passar el dia 1-O?

Quan els fets de París una alumna em va preguntar qui eren els dolents. El tema va donar ocasió a un debat, després vaig escriure un article. Com que ja estic jubilat no faig classe, no podré debatre amb els nois i noies de 4t d’ESO. Però trasbalsat pel que va passar m’estic imaginant possibles preguntes.

Per què es va fer un referèndum? Votar està prohibit? Amb aquests interrogants podríem ampliar un debat sobre democràcia. Per què els estats i els governs tenen por a la participació de tothom en les decisions polítiques, que evidentment afecten tothom? Potser la democràcia dels estats actuals no mereix del tot aquest nom. El poder del poble potser només s’utilitza de coartada cada quatre o cinc anys per actuar després amb total llibertat. Per què no es poden revocar els polítics que fan mal ús del seu poder? A Espanya i a Catalunya en tenim massa exemples. Cada dia es fa més complicat confiar en els polítics professionals, que són els que frenen la participació Política, en majúscula, de la majoria de la població.

Qui són els dolents? Molt ingènua la qüestió, però les policies per a algunes persones representen garanties de seguretat. Hem vist, alguns han patit, altres tenim amics, coneguts, parents que han sofert els atacs policials. Un antic alumne va patir una actuació també contundent a la plaça Catalunya quan El 15M i recordava altres pilotes de goma, ja prohibides per la pressió de les lluites populars; norma que la Guàrdia Civil no va respectar el dia 1. Les policies no van ser una garantia de seguretat; no van defensar a la població, van estar, com la majoria de vegades, al servei del poder polític o econòmic.

Són temps estranys. Hi ha coses un xic difícils d’explicar. Com és que els que van encerclar el Parlament quan es van votar les retallades a l’escola i la sanitat públiques i a d’altres serveis socials ara van de bracet amb els responsables d’aquella decisió? És més important el problema nacional que el social? Primer la independència, després tot he sentit. El meu pare m’explicava que al 1936 es deia primer guanyar la guerra després la transformació social… i es van perdre les dues coses. El 1976 totes les persones que lluitàvem contra el franquisme, de dretes i d’esquerres, havíem anat juntes: amb la democràcia les dretes van agafar el poder. Ens tornarà a passar? Mentre escric això sento comentar la convocatòria del dia 3. Vaga o aturada? Una vaga general és un instrument de lluita contra el poder polític i econòmic. Aturada implica la complicitat d’aquest poder. Què s’haurà d’explicar a les aules?

És una barbaritat atacar a persones pacífiques, malgrat que les policies, i algun alt responsable dels mossos, hagin dit que la resistència pacífica, com feia en Gandhi, no és pacífica. Pacífica per elles és obeir les ordres immediatament i anar-se’n. L’escola, àmbit d’acolliment i llibertat, hauria de ser inviolable. Les persones acollides dins les seves parets han d’estar resguardades. Sembla que reivindiqui l’edat mitjana quan els edificis religiosos eren un refugi on no podien entrar els soldats, però un dels espais emblemàtics de l’educació que reben infants i adolescents no pot estar a mercè de les lluites polítiques i de les repressions brutals.

Hem viscut una jornada trista que tindrà conseqüències. Els fets de les Rambles van afectar a moltes persones, el que hem viscut i estem vivint aquests dies també ens afectarà. Infants i adolescents necessiten que els adults estem a l’alçada, que els ajudem sense dogmatismes a pensar què està passant, quins interessos hi ha en joc, des dels dos costats de l’enfrontament. Per què una part dels habitants de Catalunya volen independitzar-se i una altra part no. Què s’amaga darrera les paraules dels polítics d’un i altre cantó? Realment algú està a favor dels interessos de la majoria de la població, de les necessitats de tots i totes les que pateixen els resultats d’una crisi de la que els poderosos se’n lliuren?

L’escola, els que ens dediquem a l’ensenyament, no podem quedar al marge: hem de facilitar la implicació del nostre alumnat, hem de permetre i ajudar a que pensi, que faci debats, que escolti parers d’altres… així, després, podrà participar activament en la vida Política. Potser si les persones que avui estan en les institucions de poder, a la seva època estudiantil, haguessin après els valors del diàleg, de compartir, de col·laborar… no hauríem arribat a la situació actual.

Professor, psicopedagog i membre del Consell de Formació de Rosa Sensat