Una de les funcions de la literatura és explicar el sentit de la vida en clau de ficció.
Un lleó que s’havia fet vell es veia incapaç d’aconseguir menjar amb la seva força, i va pensar que l’havia d’aconseguir amb enginy. Vet aquí, doncs, que es va ficar en una cova i ajagut a dins, feia veure que estava malalt; i així, quan els animals l’anaven a visitar, els capturava i se’ls menjava. Quan ja havia devorat moltes bèsties, hi va anar una guineu que s’havia adonat de la seva astúcia: es va aturar abans d’arribar a la cova i va preguntar al lleó com se trobava. El lleó va respondre: «Malament.» I va voler saber perquè la guineu no entrava. Ella va dir: «Ja entraria, si no fos que veig les petjades de molts animals que entren i cap d’algun que surti.»
Relats com aquesta faula són una bona eina verbal per mofar-se de certs comportaments sense que se n’escandalitzi l’statu quo. Rient, rient, els defectes dels humans s’encolomen als animals!
Tot això se m’ha fet present ara que s’han acabat les festes del cicle nadalenc, que molts (però no tots) hem celebrat entre taulades de gent i de menges. Menjar a cor què vols no ha estat (ni és) a l’abast de tothom. En temps passats (encara presents) la fam era (i és) l’estat natural de molts, i calia (cal) aprendre a tenir recursos per sobreviure. I n’hi havia (n’hi ha) que es creien (es creuen) molt llestos fins que algú, més murri que ells, els dona una bona lliçó.
