Arran de l’anomenat cas Maristes, aviat farà tres anys, hem assistit a un autèntic degoteig de denúncies, cosa que fa suposar que no ens trobem davant d’un problema excepcional, sinó que s’ha destapat una realitat ocultada i silenciada de la qual desconeixem l’abast.
Semblen afirmacions prou contrastades que la victimització sexual infantil ronda el 15%; que es dona més en les noies que en els nois (tot i que –en una mostra més del masclisme dominant– es publiciten més els casos que afecten els nois); que l’edat més prevalent és la primera adolescència; que la majoria dels abusos es produeixen en l’entorn familiar, i que, pel que fa als que es donen en l’àmbit escolar, són molt més nombrosos dins dels col·legis religiosos.
L’abordatge de l’abús sexual a menors, des del món educatiu, ha de partir del respecte a la dignitat dels infants i adolescents i a la seva integritat física i psicològica com a subjectes de drets que són. La missió dels docents no és pas la de provar l’existència d’aquest maltractament i castigar els culpables, sinó la de detectar-lo en la mesura que sí que forma part de les seves obligacions conèixer tan a fons com sigui possible els menors que estan a càrrec seu (sovint oblidem que l’avaluació és també i sobretot això), protegir-los, ajudar-los i procurar-ne el benestar. I si el maltractador és un educador, caldria esperar que un equip de mestres cohesionat i un equip directiu atent i responsable detectés comportaments estranys, tensions latents o simples rumors, no fes la vista grossa i esbrinés què passa. No hi hauria d’haver lloc ni per a l’ambigüitat ni per a un corporativisme insensat.
Però no és fàcil detectar l’abús sexual. Primer perquè és objecte d’ocultació fins i tot per part de les mateixes víctimes, ja que afecta la seva esfera més íntima i genera sentiments de culpa i de vergonya, però també per por que no se’ls faci cas, que no se’ls cregui, o que directament siguin objecte de rebuig, d’humiliació o d’escàndol. Essent els maltractadors, en la major part dels casos, persones conegudes, estimades i mereixedores de confiança, és fàcil caure en el desconcert i la confusió, en la paràlisi, davant d’uns fets incomprensibles…
Des d’una altra òptica, cal que escoles i instituts plantegin i duguin a terme una educació afectiva i sexual rigorosa i extensa, que vagi més enllà del coneixement de l’aparell reproductiu, de les malalties de transmissió sexual i dels anticonceptius, i tingui en compte també el plaer, els afectes, el consentiment… Els infants i adolescents han d’aprendre a viure de manera responsable i lliure la seva sexualitat, a ser respectuosos amb els altres, i a donar importància al vincle entre sexualitat i afectivitat per tal de prendre decisions informades i conseqüents.
Hi ha dos ingredients essencials i permanents de la bona educació: el diàleg i la confiança. Per conèixer i poder ajudar els infants i adolescents és imprescindible dialogar amb ells i amb les seves famílies per tal de poder comprendre les seves actituds i comportaments, detectar els neguits que els tenallen i allò que anhelen. En el cas que ens ocupa, el primer que cal és ser capaços d’escoltar les paraules de les víctimes, d’interpretar-les i de fer-hi cas.
De fet, la majoria de les persones abusades han manifestat que quan van passar els fets ells ho van explicar a algú, però o bé no els van creure, o bé no hi van donar importància o senzillament no va tenir cap conseqüència. I ha quedat demostrat que el sol fet d’explicar el que ha passat, i que algú et cregui, això sol, ja és positiu, ja cura. No és suficient, però el que bloqueja de veritat és quedar-s’ho a dins, no poder-ho verbalitzar, no compartir-ho… Perquè l’abús sexual és una dissociació que trenca el vincle de confiança amb els adults i amb el món, però la reparació és possible, aquell vincle es pot restablir i es pot arribar a tenir una vida normalitzada i feliç.
En tot cas, no s’hi valen les decisions precipitades i desenfocades que podrien convertir les aules en espais sense vida, sense contacte, sense confiança, sense afectes. Deshumanitzats.
