Els CREDA –Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius– són serveis de suport als centres educatius en l’adequació a la resposta educativa davant les necessitats que interfereixen en el desenvolupament personal, social i curricular de l’alumnat amb dèficit auditiu, trastorn específic del llenguatge i/o la comunicació. La seva intervenció es concreta en tres grans àmbits: alumnat i famílies, equips docents i zona educativa.
Es tracta d’un model d’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials i al seu entorn propi de Catalunya. Actualment hi ha 10 CREDA, cadascun amb una zona d’actuació determinada. Va destinat a infants i joves amb pèrdua auditiva, a alumnes amb greus trastorns de llenguatge, llurs famílies i llurs centres i professorat. L’objectiu dels CREDA és el de dur a terme valoracions i seguiments audiològics i psicolingüístics d’aquests alumnes, proporcionant l’atenció logopèdica i també orientant i assessorant llurs famílies i centres. En formem part logopedes, audioprotetistes i psicopedagogues.
Jo sóc una d’aquestes logopedes i agraeixo l’oportunitat d’explicar la meva experiència professional al CREDA de Barcelona. El meu desig és que aquest testimoni pugui servir a altres docents en la seva tasca diària.
He constatat que, gràcies a la utilització de la música, alumnes que presentaven dificultats per accedir al llenguatge superen millor aquestes dificultats. A aquests alumnes, cantar una cançó amb el seu ritme els ajuda a accedir millor al llenguatge. Això s’aconsegueix quan s’interioritza la cançó escoltant i imitant l’entonació amb tota la seva prosòdia i ritme. Recursos com ballar tot cantant, caminar la cançó, seguir el ritme picant de mans, amb mímica etc., en són exemples útils.
Em presento: vaig estudiar magisteri, en l’especialitat d’infantil, a Bellaterra, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i vaig formar-me en pedagogia musical, concretament als cursos d’Ireneu Segarra. Posteriorment vaig estudiar el postgrau de logopèdia a la Universitat de Barcelona. Aquests estudis, per a mi vocacionals, em van obrir un món nou ja que el fet d’ajudar els alumnes a superar dificultats per a mi sempre ha estat un repte. El camí de la logopèdia em va oferir aquesta possibilitat, havia trobat un camp professional per
treballar amb els infants i contribuir a la superació de llurs problemes de llenguatge.
La música sempre m’ha acompanyat i he pogut observar i observo, encara ara, els seus beneficis aplicats a la meva experiència professional i personal. Va ser durant els primers anys de la meva carrera, fent de mestra quan em vaig adonar que la música aportava als alumnes un equilibri i un augment important del nivell d’atenció, a més a més d’alegria i benestar. També vaig observar que treballant les qualitats musicals i portant a terme un treball específic de música i dansa milloraven en discriminació auditiva, en atenció i en llenguatge.
L’audició de bones obres, la participació en jocs dansats, les danses ballades, el treball del ritme, la discriminació de les qualitats del so, l’atenció i l’educació en el silenci, tot això sempre m’ha donat molt bons resultats a nivell global, especialment pel que fa a l’equilibri personal, a l’atenció i en l’aprenentatge de llengua i dels sons d’aquesta, així com en la qualitat de la veu d’aquests alumnes.
Més endavant vaig començar a treballar de logopeda al CREDA Pere Barnils i vaig enfrontar-me a reptes nous. Encara ara, cada dia afronto noves experiències i la sort que tinc és que sempre m’acompanya el recurs de la música. He pogut observar com la música servia, a alumnes amb un mutisme absolut, «en algun cas», i d’altres amb greus problemes de llenguatge, per accedir a la parla i al llenguatge d’una forma més natural i lúdica i amb un gaudi afegit.
Quin lligam hi pot haver entre la música i la superació de les dificultats de llenguatge, parla i comunicació? Per què un nen no accedeix de forma espontània al llenguatge i altres sí? Què podem fer per facilitar l’accés al llenguatge a aquests alumnes de la forma mes natural possible? Es fa evident que s’ha de buscar un altre camí quan la via natural no ha servit!
Les comunitats tribals canten i ballen cada vespre i salten seguint els cants. A l’Àfrica els cants i els balls precedeixen el parlar, així és que segurament l’entonació i el ritme es devien fer servir precedint el llenguatge. A més, l’àrea musical es localitza al cervell en una zona diferent de la del llenguatge i segurament aquests alumnes amb dificultats amb qui treballem no tenen afectada aquesta àrea responsable de la música. Potser algun cop heu estat testimonis d’una cosa curiosa: oi que de vegades recordeu cançons que heu escoltat o après i no us les podeu treure del cap fàcilment? Potser caminant seguiu la pulsació i les aneu cantant respectant el tempo, oi que sí? Doncs aquest recurs, el trobo útil, fàcil i natural.
Si analitzem el llenguatge, veiem que està format d’una seqüència de sons produïts en ritmes molt diferents dins del discurs. El nen que no té problemes de llenguatge interioritza aquests ritmes seqüenciats
sense adonar-se’n. Per què els alumnes amb dificultats de llenguatge no l’aprenen de la mateixa manera? Aquest alumnat hauria de seguir el mateix camí i arribar-hi d’una forma natural, ni que fos a un ritme més lent. Però… això no passa. He observat dificultats per accedir al ritme en el discurs i en les paraules. És evident que aquest alumnat no ha seguit el mateix procés d’aprenentatge i per tant hem de buscar una via alternativa i a la vegada el més natural possible per garantir la seva eficàcia.
És aquí, doncs, on entra la música com a mitjà natural i fàcil. Podria ser aquest un mitjà per a l’assoliment de les bases del llenguatge?
Aquests alumnes han d’interioritzar aquestes bases, han de poder percebre el que no senten, és a dir: no senten el ritme que tot discurs té, ni senten els sons seqüenciats.
Davant d’aquesta realitat crec convenient que les logopedes ens dediquem, quan les dificultats dels alumnes ho facin necessari, entre altres coses, a facilitar que sentin els ritmes i els interioritzin, com ho han interioritzat els infants petits de forma inconscient. Fins que no ho sentin, lògicament, no podem esperar que ho produeixin. Dedicant esforç a la interiorització serà mes fàcil la repetició i reproducció dels sons de la parla.
De quina manera alternativa es pot accedir al llenguatge? Doncs a través de la via més sensorial, a través de viure l’experiència del ritme i la música. I aquesta tasca va més enllà de la que fa la logopeda a la seva sessió de treball individual. En cantar les cançons i seguir el ritme caminant, amb gest accentuat, picant, etc., interioritza el llenguatge que hi ha.
Si aquestes cançons conte o contes cançó o danses expliquen històries, les podeu acompanyar del gest explicatiu que fem tot seguint els ritmes adequats. També podeu iniciar els alumnes a dibuixar aquells personatges que surten en els contes, i si ho feu junts, mentre canteu i, per tant, mentre poseu llenguatge, acabareu de fer aquell treball artístic que crec que aquests alumnes necessiten. Per què comento aquest fet? Doncs perquè he observat, des de fa un temps, que quan utilitzem el recurs del dibuix plàstic en les intervencions, la motivació d’aquests alumnes millora i l’accés al llenguatge també, igual que passa amb l’estímul musical. No oblidem que molts dels nostres alumnes pateixen a nivell emocional per mor de les seves dificultats i que tot aquest treball artístic els reconforta, els dona seguretat i els fa unir-se al logopeda o mestra que treballa amb ells. Aquest fet no és pas poc important, ja que establir bons vincles és clau per a la nostra intervenció.
Potser la distracció davant de la dificultat específica del llenguatge ajuda en la superació d’aquest problema d’una manera indirecta i més distesa. Per tant, estaríem argumentant que l’art, tant la música com
la plàstica, podria ser una bona via de superació dels problemes específics de llenguatge. Podríem dir, doncs, que si una logopeda utilitza el recurs de la cançó, la dansa i el joc cantat i l’expressió plàstica, pot arribar a treballar amb més eficiència, amb més agilitat i amb més espontaneïtat el llenguatge. Totes aquestes idees són fruit de l’experiència i us en faig partícips ja que m’han donat bons resultats en les sessions fetes amb els alumnes.
És important destacar que aquesta tasca s’hauria de treballar també amb tot l’equip docent d’Educació Infantil dels centres, amb la mestra de Música, la mestra d’Educació Especial i cada una de les tutores, per fer un bon treball conjunt d’estimulació del llenguatge. Aquesta proposta encaixa molt bé amb el nou Decret de l’atenció educativa en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, de l’octubre de 2017. Aquest decret suposa un avenç respecte a l’anterior norma de 1997, atès que regula l’atenció educativa de tot l’alumnat, no només de l’alumnat que presenta necessitats educatives especials. Estableix que cada centre educatiu ha de disposar d’un projecte educatiu que fomenti i garanteixi una atenció educativa inclusiva i de qualitat, amb la implementació de mesures i suports perquè els centres educatius avancin cap a cultures, polítiques i pràctiques més inclusives, planificant la gradació i la intensitat de les mesures i els suports que necessiti cada alumne. Així doncs, l’alumnat que presenta algun trastorn de la comunicació, el llenguatge i/o la parla, a part de rebre el suport intensiu de la professional del CREDA, ha de rebre suports universals i addicionals per part del centre educatiu. I és aquí on l’encaix entre la tasca de la logopeda i l’equip docent, especialment dels tutors i els especialistes de Música, poden oferir una nova mirada a l’alumnat que presenta aquestes dificultats, i d’aquí es pot derivar una nova resposta educativa, més ajustada i personalitzada.
MONTSERRAT SANS
Logopeda del CREDA Pere Barnils de Barcelona
