Aquest estiu que ja ha quedat enrere, hem celebrat el cinquantè aniversari de l’arribada d’uns astronautes a la lluna. Va passar el juliol de 1969. Alguns vàrem poder-ho veure asseguts davant d’un televisor, en blanc i negre. Érem a les acaballes de la dècada en què aquest artefacte es va anar introduint a les llars de la península Ibèrica. Especialment a les grans ciutats. A començaments dels seixantes, unes cinquanta mil famílies podien veure la tele a casa. A finals, ja hi havia uns tres milions d’aparells a Espanya. La majoria, a Madrid, Barcelona i el País Basc. Si se’m permet un record personal, una colla de marrecs amb els nostres caps vàrem interrompre les activitats habituals del campament escolta, per anar a l’únic bar on hi havia l’únic televisor, al poble més proper a les nostres tendes. Allí, vàrem seguir, amb la resta de la gent, unes imatges hipnòtiques que amb prou feines compreníem. I amb l’arribada a la lluna, vàrem admirar la capacitat humana per assolir fites només imaginades.
Amb el pas dels anys, també hem vist pesarosos com la capacitat humana no sempre serveix per anar més enllà, sinó que manté i agreuja situacions intolerables que la condició autoreflexiva dels humans a l’hora de crear i inventar hauria d’ajudar a mitigar, reduir o, directament, eliminar. El mateix gran país que va fer que Neil Armstrong trepitgés la superfície lunar manté, a hores d’ara, centenars d’infants en gàbies a les zones frontereres del sud. En dades ja velles, quasi tres mil famílies amb fills i filles d’entre cinc i disset anys han estat separades, pel fet de voler entrar als Estats Units. Encara no fa quatre dies, set-centes criatures seguien aïllades, lluny, molt lluny dels seus pares, de les seves mares i familiars. Fins a deu criatures ja han mort després de ser internades als Estats Units. El passat mes de juny, la policia novaiorquesa s’afanyava a retirar dels carrers més cèntrics de la ciutat vint-i-cinc gàbies amb maniquins representant infants en una campanya, «No Kids in Cages» (Prou infants en gàbies), contra l’internament de menors a la frontera amb Mèxic. Malauradament hem vist infants engabiats a molts altres llocs, menors palestins a Israel, per exemple; i en les dictadures que s’escampen per aquest planeta que té el potencial d’enviar gent al seu satèl·lit.
En el cas dels infants internats a la frontera amb Mèxic molts d’ells ja venen traumatitzats per les experiències als seus països d’origen (violència de les bandes, pobresa opressiva i fam…) que mai haurien volgut abandonar, o per les experiències durant el periple migratori. Situacions viscudes semblants a molts altres menors migrants i refugiats d’arreu, també pel que fa a la seva educació. Ací podem recordar l’informe de l’ACNUR del setembre de fa tres anys, Missing out: Refugee Education in Crisis (té versió en castellà, Olvidados, la educación de los refugiados en crisis) que dona xifres sobre la desigualtat creixent pel que fa al dret a l’educació i a l’escolarització dels 6,4 milions de refugiats en edat escolar. A nivell mundial, el 91% dels nens i nenes van a l’escola primària. En el cas de menors refugiats, aquesta xifra baixa fins al 61%.
Un dels poemes per a infants de Ricard Creus, Cançó de la lluna, acaba així: «La lluna us mira / fa companyia / i us dona un bri / de clar de dia». És la lluna, ombra amiga, que apareix a la cançó Petita festa de Toti Soler, cantada també per Maria del Mar Bonet. En aquest nou curs que acaba de començar voldríem que un bri de clar de dia il·luminés esperançadament els nostres infants: atesos per la comunitat que els ha vist néixer i créixer, compartint coneixements i aprenentatges amb coetanis i adults, en entorns dignes i respectuosos, ombres amigues. Semblaria que aquests escenaris per a la infància del planeta s’ajusten més a les capacitats del gènere humà, que és capaç d’enviar astronautes a la lluna… Veurem on serem, quan un altre —o una altra— astronauta trepitgi Mart.
ANTONI TORT BARDOLET
Professor de Pedagogia Universitat de Vic
