Jordi Carmona
Director de l’Escola Garbí-
Pere Vergés d’Esplugues
Mercè Olivé
Coordinadora de Primària de l’Escola Garbí – Pere Vergés d’Esplugues
El passat dissabte 20 de gener es va omplir de gom a gom la sala d’actes de la seu de Rosa Sensat a Barcelona. La jornada s’ho valia: «L’escola inclusiva vers una escola de qualitat per a tothom». El ponent principal va ser el Sr. Efrèn Carbonell, reconegut expert en assessorament i posada en pràctica d’accions que permeten la integració de persones amb discapacitat. La jornada va comptar també amb la participació d’escoles que van exposar diferents experiències inclusives.
La sessió, rica en participació i generació d’idees, va permetre mostrar els neguits d’un col·lectiu, el dels mestres i educadors, que té clar que parlar d’atenció a la diversitat a l’escola ordinària i a l’escola especial ja és cosa del passat. Fins i tot parlar d’escola inclusiva: perquè una escola és inclusiva o és injusta. I una escola injusta no té raó d’existir.
Es fan necessaris canvis, urgents, en alguns casos… molt urgents, en la concepció general de l’escola, de la seva organització i del que és educar. En definitiva, és imprescindible basar-nos en el respecte per l’infant i adolescent, siguin quines siguin les seves característiques, vetllar pels seus drets a l’accés universal a la formació i educació entre iguals que són diferents, i que sigui capaç de desenvolupar-se i formar part d’una societat que és única per a tots.
Formar persones aptes per la vida en una societat justa, una societat que no només faci de contenció, sinó que sigui capaç d’abraçar tothom. No hi ha un altre camí si no es vol caure en l’exclusió. L’escola inclusiva és un dret, un ecosistema del qual tothom parla i del qual només entenen els mestres. Aquí també cal ser exigent. Els mestres han de ser bons professionals. Han de garantir la presència, la participació i el progrés de tots els seus alumnes, de tots! Aquí radica l’essència de l’escola per a tothom. I amb això no s’hi juga. La formació inicial i la sensibilitat del mestre són fonamentals. El canvi ha d’arribar també a les escoles i facultats de formació del professorat. En definitiva, calen bons mestres, en una escola ben preparada.
De què parlem quan parlem d’inclusió? Parlem de l’escola que acull tot l’alumnat, sense cap exclusió, tant pel que fa a la presència, a la participació i al progrés de cadascuna de les persones. Els recursos han d’acompanyar cadascú segons les seves necessitats. Es fa necessari, doncs, traspassar els recursos de l’escola especial a les escoles ordinàries també, entenent que l’escola especial té un paper important d’acompanyament i de referent, que atén aquelles persones que no poden treure profit de l’escola ordinària. Ens trobem aquí en un dels colls d’ampolla de la presa de decisions: quan una escola ordinària no pot donar cabuda a un alumne amb necessitats educatives especials? Doncs quan aquest alumne no en traurà cap profit, de la seva inclusió ordinària. I això es dóna en casos molt extrems, bàsicament allà on la comunicació entre iguals, les emocions, els sentiments i la informació és pràcticament nul·la. Per això l’aposta de les escoles ordinàries ha de ser d’un compromís complet, les conegudes «compartides» no ajuden a la inclusió en posar el pes en els aprenentatges adquirits en l’escola d’educació especial. Entrem, doncs, en l’essència del tema, ja que, arribats a aquest punt, la mirada que han de tenir mestres, educadors, famílies i alumnes és clau. Les persones aprenem en contexts de socialització: l’escola és l’espai social d’aprenentatge.
Per tant, és el context social el que afavoreix la inclusió, no l’espai dels aprenentatges d’aula només. S’aprèn als jardins, els patis, els passadissos, en les sortides, en el temps de lleure i en tots aquells espais d’una escola susceptible de donar formació. La secretaria, la cuina, el manteniment, la jardineria, la interacció permanent entre iguals, la biblioteca, els diferents serveis de l’escola… són recursos que aporten eines d’una gran vàlua per a aquesta inclusió plena. I que poc utilitzats són a les escoles, quan concernim tots els aprenentatges i la vida social només a l’aula…
Un altre paper fonamental el juga el mestre. Tots els mestres, coordinats pel tutor, han de conèixer i saber sobre tota la diversitat dels seus grups. És el tutor el centre de tota l’atenció individualitzada als alumnes, i en aquest sentit coordina la resta de companys del claustre i els serveis especialitzats com poden ser els EAP o els departaments d’orientació en aquelles escoles en què es disposi d’aquest servei. No és agosarat afirmar que tots els mestres, sense necessitat de ser-ho, han de tenir un marcat perfil psicopedagògic que s’adquireix, en la majoria dels casos, a través de la formació, però, per sobre de tot, a partir de l’interès i la determinada vocació de mestre, de bon mestre, parlem clar, repensant i reestructurant la naturalesa de la pràctica docent, fent que aquesta es recolzi especialment en els més desafavorits, en qui cal creure, tot potenciant les seves capacitats i fent-los protagonistes de la seva pròpia història, aprenent de cadascuna de les persones i superant aquells tics opressius que atempten contra ells i els altres col·lectius i individualitats. L’escola inclusiva ho és de tots i és una reformulació dels objectius de l’escola també. L’escola preparada és aquella que lluita per assolir els objectius d’inclusió, que contrasta i valida els seus resultats, que ha d’estar engalanada, habilitada, arranjada, fins i tot «endiumenjada» per atendre totes les persones. Ha de tenir avidesa per aprendre i un rumb ben clar. El nou decret sobre la inclusió publicat pel Departament d’Ensenyament hi pot ajudar. Ha trigat vint anys i és millorable, però ens dona una bona visió del sistema, estructura i defineix els nivells de suport que calen als alumnes. Obre el camí de la reconversió de l’escola especial, que esdevé progressivament un centre de recursos… Però, atenció!, les lleis queden obsoletes… i la nostra mirada hauria d’anar més enllà del decret.
Es fa necessari educar en la inclusió de tots els alumnes, atendre per dalt i per sota; talent i dificultat necessiten atenció, però la mirada ha de ser per a tots els alumnes. Només es pot aconseguir transformant les metodologies d’aprenentatge. I per fer-ho cal donar veu als alumnes. Els tenim però no els considerem prou. L’escola preparada fa que els alumnes se sentin escoltats. Escoltar-los ens permetrà millorar i dur a terme aquesta transformació i visualitzar el fet clau: tots som singulars. No cal dir que la sensibilitat per acollir la diferència s’aconsegueix amb el dia a dia i en l’acompanyament per acceptar la diferència que hi ha entre tots nosaltres, i alumnes i mestres tenim responsabilitat per aconseguir una societat acollidora, on tothom tingui cabuda i on tothom se senti bé.
Canviarem l’estructura de l’escola, serem capaços de trencar barreres i estereotips?
Canviarem el fer a l’aula? Farem escoles preparades i formarem bons mestres? Vet aquí els reptes de l’escola inclusiva, d’un món millor.
