ELENA MONTIEL bach
Educadora social i pedagoga
Un adult creatiu és un infant que ha sobreviscut
Ursula K. Le Guin
Cyrano de Bergerac, el protagonista de l’obra d’Edmond Rostand, és un home valent que, espasa en mà, no té por d’enfrontar-se a cap batalla. Només a una: confessar el seu amor a Roxana. En Cyrano té un nas tan gros i desfigurat que li sembla que mai, ningú, es podrà enamorar d’ell. El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, és una mirada al món dels adults des dels ulls d’un nen a través d’un diàleg entre un aviador i un petit príncep provinent de l’asteroide B612. Art, de Yasmina Reza, és una comèdia sobre les diferents maneres de veure i d’entendre l’art i d’entendre el món. Yerma, de Federico García Lorca, és el nom d’una dona camperola frustrada per no poder engendrar fills amb el seu marit. El senyal de la pèrdua és un recull d’escrits inèdits dels últims anys de vida de Maria-Mercè Marçal, un dietari on parla de la seva malaltia, el càncer, i de la seva por a la mort. A Wonder, R. J. Palacio ens explica la història de superació de l’August, un nen amb una malformació a la cara i al cos que, a cinquè de Primària, ha d’afrontar el tràngol de començar per primera vegada l’escola.
Cada vegada que vaig a un concert de la Sílvia Pérez Cruz o d’en Roger Mas penso que, tant l’un com l’altre haurien d’entrar per la Seguretat Social. I també ho penso quan veig una obra de teatre d’en Wajdi Mou-awad, o quan contemplo i m’expliquen l’obra d’en Goya o de la Yayoi Kusama.
Amb els nadons i el nens més petits ho tenim claríssim: els posem música o els cantem cançons de bressol per calmar-los, els llegim contes abans d’anar a dormir, els portem a la biblioteca a veure titelles, i fem servir les històries i les metàfores per explicar-los les emocions —amb El monstre de colors, per exemple—, per explicar-los que el pare i la mare se separen, que tindran un germanet o que algun familiar s’ha mort. Hàbits que, d’altra banda, es van perdent quan es comença l’etapa de Primària i que desapareixen pràcticament del tot a l’etapa de Secundària.
Us imagineu, però, que quan anéssim a l’ambulatori amb un pes al pit que no ens deixa viure, el met-
ge en comptes de receptar-nos diazepam ens receptés unes entrades per a un concert? O que en comptes de derivar-nos al psicòleg —que si cal, també— ens recomanés un llibre que tractés sobre el mateix mal que patim? O que els EAPs (Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica) dels centres educatius, a banda —o potser en substitució— dels tests i informes, derivessin els alumnes amb necessitats diverses a la biblioteca, a l’Escola d’Art, a l’Escola de Música o a la de Teatre…?
No és ben cert que al llarg de la història de la humanitat s’ha patit i es pateix dels mateixos mals? L’amor, la solitud, la tristesa, la pèrdua, l’alegria, el neguit per l’existència… I que l’art i els clàssics, les obres que han perdurat al llarg dels anys, són l’expressió humana de tots aquests mals de l’ànima?
Per a mi només hi ha dues coses que la curen l’ànima: l’amor —en el sentit més ampli del concepte: l’abraçada d’una persona estimada, els petons d’una mare o d’un fill, una conversa amb un bon amic o un paisatge reconfortant—, i l’art.
L’art com un mitjà de comunicació i com un canal d’expressió de les emocions i dels sentiments; l’art com una eina per alliberar el dolor, el patiment i per canalitzar l’alegria, l’amor… Art és la literatura, la música, la pintura, el teatre, el cinema. Art és tot allò que ens sacseja, que ens interroga i que ens transforma. L’art, que ens permet viure vides en préstec, ens fa créixer, pensar, projectar-nos, confrontar-nos amb nosaltres mateixos, amb el que som i amb el que creiem.
CREAR o GAUDIR de l’ART: trobar refugi, consol, plaer en un llibre, en una cançó, en un quadre, en una pàgina en blanc; trobar un amic en el personatge d’una obra, que ens faci de mirall de la pròpia realitat. Fer-nos preguntes, trobar respostes, fer un viatge cap al nostre món interior.
Els metges, els psicòlegs de l’EAP, del CDIAP, del CSMIJ, del CSMA poden fer diagnòstics, receptar pastilles, fer una teràpia de forma més o menys regular i dins d’un despatx. Però: un llibre, una llista de cançons a l’iTunes, una pel·lícula o qualsevol altra expressió artística, la pots tenir a casa, al cotxe, et pot fer companyia abans d’anar a dormir i et pot consolar en els moments de més desesperança.
Us imagineu que a les escoles —i als centres de salut i als terapèutics— a banda —o en comptes— dels Equips d’Atenció Psicopedagògica (EAP) hi haguessin uns Equips d’Assessorament Artístic (EAA), formats per bibliotecaris, actors, escriptors, pintors, músics, filòsofs, artesans…? I que, quan un mestre detectés en un alumne que està massa trist o massa neguitós, el pogués derivar a aquest Equip perquè li poguessin recomanar el llibre que necessita, li poguessin donar un pinzell, un llapis o una bateria, i acompanyar-lo en el procés d’expressar el dolor, la ràbia, el neguit, la frustració, la tristesa o l’alegria a través d’una tela, d’un escrit o d’un bon grapat de notes musicals. Que aquest Equip, a més, l’ajudés a entendre, a desxifrar, a descodificar la vessant artística que més l’apassioni, i l’acompanyés en el procés d’adquisició d’uns bons hàbits de lectura, d’escriptura o de creació de qualsevol expressió artística…
Us imagineu com, en una societat cada vegada més emmalaltida a nivell mental (depressions, ansietats, trastorns alimentaris, assetjament, dèficit d’atenció i hiperactivitat…) l’art podria ser un bàlsam, una medicina, un remei tant per als més petits com per als més grans, i un motor per estimular una societat més sana?
Us ho imagineu?
