Per a les i els mestres novells que no van tenir la sort de conèixer aquest mestre de mestres de qui tant vam aprendre i de qui encara podem aprendre tantes coses sobre la llengua.
Hi ha moments en què és molt important recordar qui ha fet què, i en la història de les llengües n’hi ha que determinen la seva evolució. Les llengües les fan els parlants amb els seus intercanvis comunicatius, aquesta és la seva vitalitat. Si pensem en el català i el seu ensenyament al segle xx, ens trobem amb moments de revitalització, com els del CENU i el Comitè de la llengua de l’any 1931, cert, però d’altres, els més llargs, van ser els de persecució en què l’estat controlava els usos públics dels parlants i deixaven el català tancat als usos domèstics.
Durant el franquisme es van produir moviments clandestins de resistència per recuperar la llengua, que sovint, però, van quedar en cercles molt reduïts. A partir dels anys seixanta, hi va haver un augment important d’aquests moviments i de la seva publicitat. Per això, quan va morir el dictador es van fer visibles moltes propostes que van mostrar tota la potència del que s’havia anat preparant sota la dictadura.
Era el retorn a les propostes pedagògiques del temps de la República, l’Escola Activa, que tantes experiències renovadores va aportar. I així va sorgir l’Associació Rosa Sensat i, al seu si, l’Assessoria de Didàctica del Català, peça clau en l’ensenyament de la llengua. En Lluís López del Castillo va esdevenir l’ànima i el dinamitzador d’aquest grup on van participar grans ensenyants del català: en J. M. Cormand, l’À. Prat, la M. Martín, la M. Ll. Corominas, en Pep Tió, La N. Vilà, en M. Desclot… Molts d’ells es van retrobat a l’Escola de Mestres Sant Cugat, on van aportar les seves pràctiques escolars i les seves reflexions teòriques que tant van fer, i estan fent, per a la formació de mestres.
Hi havia una vegada un Cavall Fort… que va ser una porta oberta al català. En aquella revista en Lluís va començar a publicar uns textos sobre la llengua catalana que van fer néixer el Faristol, llibret que per a molts dels que començàvem a fer classes de català va ser el llibre de capçalera.
D’aquell Faristol, de les classes a Rosa Sensat i el treball de l’Assessoria van anar sortint materials i programes, com el Català 2n. 6è nivell E.G.B. (1977), llibre que tant ens va ajudar en els primers passos del català a l’escola; o la Programació de Llengua Catalana per a l’Educació Bàsica, de la Comissió Mixta MEC i la Generalitat (1979), en què apareixen propostes de l’Assessoria que traspuaven la didàctica de mestres de les escoles que participaven a Rosa Sensat. D’aquesta època és també el llibret del Vocabulari bàsic que va ser una referència fonamental per a molts materials com el català per a castellanoparlants o llibres de lectura inicials.
En Lluís, promotor de la llengua catalana, és un murcianocatalà, fill de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat), que parlava castellà a casa dels pares i molt aviat el català amb els nens del carrer i la seva dona i fills, practicant el que algú ha anomenat un bilingüisme actiu i promiscu. Aquest renovador va arribar a ser un molt sòlid lingüista com ho mostren els seus llibres i articles que conjuminava sàviament amb el seu fer de mestre. Això es pot veure en els diccionaris que va fer amb membres de l’antiga Assessoria, ja cap als anys noranta. Per exemple, el Diccionari Junior d’Onda, que va completar amb el Gran diccionari 62 de la llengua catalana, tenia un doble plantejament molt d’en Lluís: primer perquè estan concebuts per al treball de llengua a través de totes les àrees, treball integrat; i segon perquè, diuen a la introducció de Júnior, «Partim del model de llengua estàndard vigent a tot el nostre domini lingüístic, que té en compte les diverses variants admeses per la nostra normativa, i utilitzades als mitjans de comunicació», la seva dèria per la llengua viva, que ell oposava a l’«oficial», que es produïa a l’aula com va mostrar en la seva tesina de llicenciatura Llengua standard i nivells de llenguatge, llibre que ens va aportar una forta referència teòrica a tots els qui vam fer de mestre aquells anys. Ell s’apropava als usos de la llengua de la mateixa manera que es lliurava a la seva tasca de mestre o a les tasques socials al sindicat: canviar la realitat des d’un coneixement profund d’ella.
A l’escola de Mestres de Sant Cugat i a la Facultat de Ciències de l’Educació en Lluís va ser una peça clau en què la seva experiència a l’escola va tenir continuïtat; era un professor estimat per la seva competència i implicació. Des de la coordinació de Primària va continuar la seva tasca i va establir una clara continuïtat entre la formació inicial i la contínua del professorat amb l’organització de jornades de llengua en què participava professorat dels centres de pràctiques i l’alumnat de Bellaterra.
- Cortez canta: «Cuando un amigo se va, / queda un tizón encendido / que no se puede apagar / ni con las aguas de un río.» Quan qui se’n va és, a més, un MESTRE, amb majúscules, com en Lluís, no és un «tizón» el que queda, sinó un incendi de les ments dels qui vam ser al seu costat, dels seus deixebles i de tothom qui s’acosti als seus textos.
Aquest incendi no hi haurà ni aigua de riu ni d’oceà que l’apagui.
Lluís, amic, gràcies per la teva bonhomia i per tot el que vas fer per la llengua i el seu ensenyament!
ARTUR NOGUEROL
Company d’en Lluís
a la Universitat Autònoma
de Barcelona
