Monogràfic. Els espectadors: els grans oblidats de l’assetjament escolar

En aquest moment, d’assetjament escolar se n’ha parlat força, malgrat que en la majoria d’ocasions, des de l’enfocament sensacionalista que usen els mitjans de comunicació per generar alarma social i publicar l’article d’impacte que augmenti les vendes. La difusió mediàtica ha estat tal que ja existeix un imaginari social del què és l’assetjament escolar, una imatge compartida de com són les agressions i un perfil ben concret dels agressors i les víctimes.

Amb aquest imaginari, i el rebuig que això genera als implicats, és amb el primer que hem de lluitar els professionals que atenem i ajudem a resoldre aquestes situacions. Pocs nois i noies s’identifiquen com a participants d’un assetjament escolar, i poden arribar a viure-ho de forma injusta. Des de la meva experiència gestionant conflictes escolars, acostuma a ser més fàcil reconèixer el cop, «la broma» o el moment de burla davant dels companys; i, a partir d’aquí, ser conscient de la suma d’agressions rebudes per la víctima. Així, els cercles restauratius plantejats amb l’objectiu de millorar el clima a l’aula i solucionar aquelles coses que ens generen malestar, permeten parlar de conductes inadequades, de comportaments que no volem que existeixin al nostre centre —i no focalitzar-nos en les persones com a problema.

Els Cercles de Pau —dins del conjunt de pràctiques restauratives— consisteixen a asseure’s en rotllana tots els membres del grup. Amb aquesta disposició física pre­nem consciència del poder i la necessitat que tenim, els uns dels altres, a l’hora de buscar solucions i millorar les coses. Fent ús d’un objecte —el Bastó de la Paraula—, anem motivant els torns de paraula i el diàleg en un espai de confiança, respecte i comprensió, sempre des de la igualtat.

El cercle dona veu a cada un dels seus participants, respectant els temps que cada persona necessita per intervenir —també el de les persones amb necessitats educa­tives especials o amb majors problemes de comunicació—. Un a un, amb l’arribada del Bastó de la Paraula, donaran la seva opinió davant la mirada i l’escolta de tots els membres del grup.

Així, el cercle esdevé un ritual sagrat en què es tracta tot allò que ens dificulta la convivència, en una construcció constant i conjunta de la pau: és un moment màgic i irrepetible en el qual podem obrir el cor i expressar vivències i opinions individuals, alhora que obrim la consciència grupal a malentesos i actituds que fan mal, però també a aquells comportaments que són valorats com a suports per al grup mateix.

Es basa en la justícia restaurativa —en con­traposició a la justícia punitiva o únicament castigadora—, que creu en les capacitats dels participants, n’escolta els codis i valors —allò que per ells és realment im­portant— i té com a objectiu la reparació de la situació —passada, present i futura— a través de les possibilitats de resolució reals d’aquell grup concret. Quan es restaura la situació es repara: el dany de la víctima, la dificultat del seu o els seus perpetuadors i les relacions de tot el grup —i, de retruc, de tota la comunitat educativa.

Del Cercle de Pau sorgirà un consens i un compromís: a partir de la construcció d’una percepció comuna i compartida de la situació grupal s’acordarà una forma de reparar les relacions danyades, de resoldre els possibles conflictes, alhora que una forma de preveure la pau futura.

A més de fomentar la convivència, el segon objectiu d’aquest tipus de pràc­tiques és l’aprenentatge adquirit amb la pròpia participació en el cercle: la situació tractada es percep com una oportunitat d’aprenentatge de competències psico­socials i de resolució de conflictes. En fer-ne el seguiment, després de mesos d’haver-se posat en marxa un cercle, els seus membres afirmen que han canviat la seva forma d’afrontar els conflictes: ara fan ús d’un diàleg assertiu i demanen ajut a companys i companyes.

No som conscients de l’extensió del conflicte, quantes persones afecta

Un assetjament escolar no és un fenomen que succeeix únicament entre dues parts —una que executa l’assetjament i una altra que el rep—, sinó que és una problemàtica que es dona davant o amb el coneixement d’un grup i que genera malestar i enterbo­leix el clima de convivència de tot un centre educatiu: més enllà d’una aula, sovint es dona en un pati, a la porta de l’institut, a les xarxes socials —on se li sumen els efectes del ciberassetjament—…, i el pateixen uns pares, uns avis, amistats d’altres contextos, un equip educatiu —més o menys consci­ent de la problemàtica—…

En una ocasió, una de les noies espec­tadores silencioses de les agressions va afirmar que no parlava de certs temes per la por d’augmentar el nivell d’agressions o de convertir-se ella en la nova víctima. En un altre cas, explicaven transmetre certes informacions a través de tercers per poder comunicar-se amb determinades persones per por a la reacció de l’agressora i d’altres persones del grup.

Durant el tancament d’un cercle són fre­qüents, en els participants, els agraïments, les abraçades i sentir les emocions a flor de pell, perquè es té el convenciment que s’ha format part de quelcom important.

És diferent la situació de la persona agres­sora, la qual manté un comportament agres­siu mogut per un malestar, normalment, personal. Durant el desenvolupament d’un cercle, la persona que exercia l’assetjament va poder expressar al grup la pressió i l’exi­gència amb què vivia les relacions vers els altres, però també vers ella mateixa. Allò que no tolerava en ella —especialment a nivell estètic— era abocat amb tota la crueltat a determinades companyes que no s’adequaven al seu model de noia. Tot agressor té una raó per comportar-se de la manera com es comporta. Sense que això justifiqui l’agressió, saber-ho ens ajuda a comprendre-ho i a trobar-hi solucions. Alhora, el fet d’expressar-ho al grup facilita que aquest malestar es dilueixi.

L’expulsió temporal de l’agressor pot ajudar a donar una visió clara de quin és el posicionament del centre educatiu vers aquest tipus de fets, ja que mostra el rebuig de tota la comunitat educativa  davant d’aquests comportaments. Malgrat això, que es limiti la resposta del centre a aquest tipus d’actuacions —sense una intervenció educativa i integradora poste­rior amb els implicats—, pot augmentar la ràbia de l’expulsat i dels seus partidaris i, alhora, podem oblidar les necessitats de reparació de la víctima. Tractant la situació amb la mirada posada en el futur, refem els vincles danyats i reintegrem al grup la persona que assetjava.

El grup condiciona el fenomen de l’assetja­ment i els seus efectes, alhora que sempre és un factor de protecció per a la víctima

L’element més característic dels cercles restauratius és la incorporació de la comu­nitat o del grup. Fan extensiu el problema als espectadors, recordant-los la seva corresponsabilitat, tant en el manteniment del problema com en la solució.

Recordo un cas on l’agressora potenciava el nivell d’aïllament de la seva víctima vers el grup; aquesta és, juntament amb l’exclusió, una altra forma d’assetjar.

Des de la Fiscalia de Menors —on trobem els casos més greus que no s’han pogut resoldre amb els recursos del territori— són freqüents les denúncies per lesions comeses després de quedar per agredir-se. En aquestes baralles acostuma a existir un adolescent amb ànim de pegar-se, però també un altre que s’hi veu empès perquè percep la situació com a inevitable. En tots dos casos, tant el propiciador com el segui­dor involuntari es veuen condicionats per la pressió del grup i per la imatge social —tan important en aquestes edats—, ja que es tracta d’un esdeveniment públic dins el món de l’adolescent. Moltes vegades també, la comunicació entre els dos contrincants es porta a terme a través de terceres persones, les quals, lluny d’evitar l’episodi, difonen i es reuneixen per veure el combat.

Menys evident és la participació dels espectadors en l’assetjament quan no existeix una violència física. Però on observem els efectes més devastadors de l’assetjament és en aquelles víctimes sense amistats o que, amb les poques que tenen, estableixen relacions dependents. Diversos estudis —entre els quals destaca el de Finkelford— mostren com el grau de dependència és el major predictor del grau de victimització, correlacionant-s’hi positivament. Els espectadors són, doncs, un dels principals condicionants del grau de patiment viscut per la víctima, i fan que augmenti o disminueixi la seva vulnerabili­tat davant les agressions i els menyspreus.

Un altre fenomen que veiem des de la pràctica —i que han apuntat alguns in­vestigadors— és com el fet d’haver sigut víctima d’una situació d’assetjament pot perpetuar el rol de víctima en determinades persones, mentre que en altres pot generar futurs assetjadors. Als que treballen en l’ensenyament no els sorprendrà saber que hi ha víctimes que, després de canviar-se de centre educatiu motivades per una situació d’assetjament, tornen a patir una situació de semblants característiques al nou centre. I és que es corre el risc d’in­corporar aquest rol en la pròpia identitat en ple desenvolupament personal, a més dels efectes que pot tenir el continu canvi de context educatiu —amb el trencament de vincles socials que això suposa.

Tot al contrari, i per agafar un exemple on la víctima es transforma en botxí, recordo un noi víctima de burles contínues que, amb l’arribada d’un altre noi aparentment més dèbil, exercia el seu menyspreu de forma significativament més cruel que la resta del grup, que ja iniciava un procés de desqualificació.

La reacció dels espectadors davant de l’as­setjament condiciona la resolució de l’abús, tant dissuadint l’actitud de l’instigador com empoderant o protegint la víctima.

Un assetjament continuat acostuma a ge­nerar una significativa diferència de poder en la relació que existeix entre els seus principals protagonistes: l’assetjament pot materialitzar-se en una agressió física, però sempre va acompanyat d’un maltractament psicològic —resultat de les amenaces i els menyspreus—. L’assetjament ha danyat tant l’autoestima i els recursos de la víctima que, per a aquesta, és molt difícil fer front al seu assetjador i relacionar-se des de la normalitat —sense posicionar-se com a part sotmesa o sense sentir por—. En un dels casos atesos, malgrat fer més de vuit mesos que s’havien aturat les agressions, la víctima valorava la seva agressora com a objectivament superior a ella, i dins el seu discurs es percebia certa admiració.

Una persona assetjada sempre veu condi­cionats els seus espais de relació, així com la forma de relacionar-se amb els altres. En un dels cercles de pau que vaig gestionar, la víctima estava aïllada de la resta del grup classe —un dels missatges repetitius de l’agressora era «mira com ningú del grup et vol»—, tenia problemes emocionals i de comunicació —tartamudejava i sovint plorava aparentment sense motiu— i a casa expressava no voler anar a l’escola, amb una important davallada del seu rendiment acadèmic. El suport del grup classe i el fet de compartir estratègies de protecció —on ells l’empoderaven i l’ajudaven a posar límits a les agressions—, va facilitar que fos donada d’alta del tractament psicope­dagògic que estava rebent de feia més de dos anys, anés contenta a l’escola i guanyés un premi de narrativa aquell mateix any.

Aquests i altres exemples mostren la impor­tància del posicionament dels espectadors vers la violència als seus companys i amics.

Acords del cercle de pau: reparant el passat, sensibles al present i amb la mirada posada en el futur

A continuació es concreten els acords esta­blerts per un grup de 1r de l’ESO, resultat del desenvolupament d’un cercle de pau. En aquests es pot apreciar com, juntament amb la situació d’assetjament s’atenen al­tres problemes i malestars, mentre que, pel que fa a les solucions trobades, s’observa com en forma part tothom:

Acords del cercle de pau: reparant el passat, sensibles al present i amb la mirada posada en el futur

A continuació es concreten els acords esta­blerts per un grup de 1r de l’ESO, resultat del desenvolupament d’un cercle de pau. En aquests es pot apreciar com, juntament amb la situació d’assetjament s’atenen al­tres problemes i malestars, mentre que, pel que fa a les solucions trobades, s’observa com en forma part tothom:

PROBLEMES

• Ens discutim per «tonteries».
• Ens parlem malament: cridem, insults, mentides, riures que no agraden, baralles, manipulacions, crítiques despectives i a l’esquena (per la roba, per les adaptacions curriculars).
• Haver-se de posicionar amb un grup: festes on no es pot convidar qui es vol, quedar-se sola, haver de triar entre l’un o l’altre, parlar del temps perquè ningú s’enfadi, por que l’altre grup no t’accepti o no els caiguis bé, arrossegar algú a mitja conversa i deixar sola la persona que estava parlant amb tu.
• Dues persones tenen por i se senten ma­nipulades per una tercera persona: posant idees falses i feridores sobre la família i la resta del grup, amenaces davant la possi­bilitat que vagi amb altres persones (posar el grup en contra a través de mentides, dir que la resta del grup t’odia).
• Hi ha una persona que diu les coses de forma dura i fa por (diferent de ser sincera).
• Sentiment d’injustícia davant les mentides.

SOLUCIONS

• Estar més tranquil·les i parlar amb pa­ciència.
• No criticar ningú. Si algú critica:

– 1r. Dir-l’hi a la persona que ho ha dit.

– 2n. Dir-l’hi a la professora.

• Posar límits («vaig amb qui vull», «no vull fer-ho», «tu no ets ningú per manar-me»).
• Les que ho pateixen:

– Passar d’ella (no fer cas).

– No posar-nos al mateix nivell baix que l’altre.

– En el moment o després, fer un senyal perquè vagi tothom a tancar files o fer-li un ball o dir-li com ens sentim o dir-li «si segueixes així, et quedaràs sola»).

– Mirades de protecció.

• Les que ho veuen: pensar «com es deu sentir la…?»
• Les manipulades:

– 1r. Escoltar l’alarma (quan es parla ma­lament a l’esquena, quan algú insulta molta gent, quan algú o alguna cosa no ens fa sentir bé).

– 2n. Actuar (parlar del que ens passa amb el grup, professor o adult. 1r. Dir que pari. 2n. Ignorar).

• Donar la nostra opinió en lloc de creure que té la raó.
• Si algú diu una mentida, ser valenta per dir que és mentida.

SHEILA MAS VALLVÉ
Dialoga Associació.
Psicòloga mediadora en processos de justícia
restaurativa i mediació penal juvenil
(Departament de Justícia)