Un cap de setmana vam fer una sortida a la muntanya amb els amics. Era una ruta que enllaçava diverses masies. En una va sortir un pagès i vam començar a parlar-hi. Semblava encuriosit sobre què fèiem per aquelles contrades tantes persones.
En un moment donat de la conversa li vam dir que alguns dels presents érem mestres. A ell li va canviar la cara.
—Mestres? —ens va preguntar. I va dibuixar un somriure—. Feia molts anys que no hi havia mestres en aquesta masia.
—Mestres aquí? —li vam preguntar ara nosaltres. I aleshores va ser quan ens va explicar la història de la petita escola que es va muntar allí. Molts records de la seva infància i de la seva escola li van venir al cap.
Va començar a explicar-nos com era aquella escola. És més, ens va voler acompanyar fins a l’edifici on havia passat tantes hores de la seva infància. Ens vam quedar amb ell.
Records envoltats de pedres i runa
Ens vam trobar davant d’un edifici de pedra amb el sostre esfondrat. Una part continuava dempeus, com si es negués a desaparèixer. Fins i tot encara hi quedava el tub de l’estufa. Ens va venir al cap el comentari que sempre feien els nostres avis que havien anat a l’escola del poble sobre el fet que els nens i les nenes portaven un petit tió per a una estufa de llenya o un braser que hi havia a la classe per poder resguardar-se del fred. Entre la col·laboració de tothom podien escalfar l’escola.
—Aquesta era la nostra escola? Què us sembla? —ens va dir.
Encara en quedava una bona part dempeus. El tipus de construcció que es feia abans, a base de pedra, fa que en molts casos els edificis hagin resistit el pas del temps en bon estat. La teulada semblava la part que havia patit més les inclemències meteorològiques. Malgrat tot, encara ens vam poder aixoplugar durant una bona estona allà dins.
Nosaltres som mestres i ens van venir molts pensaments que vam relacionar amb les nostres pràctiques. Era un lloc on hi havia hagut experiències, alumnat i vida, igual que a les nostres escoles on treballàvem. Hi havia hagut xivarri i nenes i nens estudiant, allà. Era un lloc on s’havien escoltat les lliçons del mestre o de la mestra. Un indret on ara sols quedava la runa i el silenci.
Ens va fer reflexionar també sobre la gran despesa que es va fer anys enrere en escoles, a l’època de la República, sobretot invertint molts recursos i esforços perquè cap nen, encara que estigués a la masia més llunyana, es quedés sense tenir un mestre que l’ensenyés. S’organitzaven escoles als indrets més remots de la geografia.
La casa del mestre: quan vida i docència van juntes
Un lloc que ens va sorprendre molt de l’escola va ser l’apartat destinat a ser la casa del mestre, que esta-va unida a moltes escoles o fins i tot era una habitació unida a l’aula. Amb un somriure, discutíem sobre els problemes que ens hauria estalviat a nosaltres haver tingut casa només arribar a la destinació. També l’estalvi de diners, ja que els lloguers no es-tan barats quan envien un mestre o una mestra a una destinació i s’ha d’invertir part del que es guanya en el lloc on viure.
Una pregunta que ens fèiem era com de lluny de casa devia sentir-se i la solitud a la qual s’havia d’enfrontar aquell mestre. Sobretot, pensàvem com devia ser un hivern allí, aïllat en una masia com aquella, on abans no hi havia les mateixes comoditats i els mitjans de transport d’ara. Calen unes quantes hores a peu per arribar al poble més proper simplement per poder fer les compres més bàsiques o baixar al metge si tenies algun problema de salut.
Ens va venir també al cap que molts d’aquells mestres van ser depurats amb l’arribada del franquisme. Fins i tot hi ha testimonis que ens van explicar que alguns mestres es van trobar la Guerra Civil en aquesta escola sense saber que la guerra ja havia començat. Rèiem i pensàvem que dur que és ser mestre. Molta vocació devia tenir aquella gent per poder resistir en un lloc així.
El masover ens acompanyava i continuava explicantnos amb tot detall com era la vida en aquella escola. Discutíem sobre la cara que devia fer el mestre que va venir de molt lluny i va haver de viure en un indret apartat de tot arreu com aquell, amb el canvi de vida radical que tot això li devia suposar.
El despoblament rural, el gran enemic
Estàvem encuriosits i li haguéssem volgut preguntar moltes coses. Desgraciadament, una de les nostres preguntes inevitables es va centrar en les causes del final de l’escola.
Ell ens va explicar que la causa del tancament va ser el despoblament que hi va haver en aquella zona, ja que molta gent va marxar a les ciutats a treballar i a buscar noves oportunitats de vida. A poc a poc, l’escola es va anar quedant sense nens fins que la van tancar. Quan en van quedar pocs els van enviar al poble del costat, amb les polítiques de concentracions d’alumnes. Així va arribar el silenci en aquesta escola. Així arriba, en molts casos, el silenci a tantes escoles rurals en els nostres dies.
—Un poble que no té escola és un poble que es mor —ens repetia aquell pagès—. Les inclemències del temps han fet també la seva part, ja que se l’han anat emportant fins a quedar així. Fins avui, em sembla que ja feia uns quants anys que no entraven mestres en aquesta escola —bromeja-va. El silenci que hi havia ens colpia. Tant més quan pensàvem que allí hi havia hagut la cridòria dels nens i nenes jugant. Que allí s’havien sentit les paraules de les lliçons del mestre o de la mestra.
Un sentiment de tristor ens va envair. Tot el que va ser i el que ara era. On devia quedar tot? On de vien quedar aquells mestres i aquells alumnes? Què en queda d’un poble quan no hi ha nens i nenes que juguen a la sortida de l’escola? Aquest pagès ens va poder ensenyar una fotografia dels nens amb el mestre i vam poder veure com era. Un dels pocs records que moltes vegades queden d’aquestes escoles.
Un poble sense escola és un poble solitari que desemboca, la majoria de vegades, en el seu abandonament per part dels habitants. Ara sols aquelles pedres i la runa en guardaven la memòria. Vam prendre les nostres motxilles i vam iniciar el viatge a casa. Dilluns havíem de tornar a escola una altra vegada.
VICENT PALLARÉS PASCUAL
Mestre i psicopedagog
