L’aspiració de fa més d’un segle de creure en el paper de l’escola pública com a baluard de la democràcia, i podríem citar John Dewey i molts d’altres, està en qüestió. Als EUA hi ha qui parla del desafiament populista que ha suposat l’elecció de Donald Trump com un moment «Sputnik» per a l’educació per a la ciutadania. Es refereixen al fet que, quan l’URSS, el 1957, es va avançar als nord-americans enviant el primer satèl·lit artificial a l’espai, va provocar un xoc considerable. I, entre altres coses, es va responsabilitzar el sistema educatiu nord-americà de la pèrdua del lideratge en la cursa espacial. Ara, alguns columnistes es pregunten pel paper de l’educació davant l’èxit de diferents populismes, especialment de dretes, a diferents parts del món: a la vella Europa, com s’ha vist recentment, amb Salvini, Orban, Le Pen i tants d’altres; amb Trump als EUA; amb Bolsonaro al Brasil…, per no esmentar els exemplars de les dretes hispanes.
Són exponents polítics que es presenten com a resposta a la crisi de la democràcia representativa, a la desestructuració de les classes socials pels canvis en els models de producció capitalista… Reflecteixen els conflictes entre democràcia directa i democràcia representativa; entre capital i treball; entre el protagonisme dels de dalt i el dels de baix; entre centre i perifèria. Però els populismes segurament també són contenidors buits que determinats polítics ambiciosos i amb pocs escrúpols pretenen omplir. Els populismes, finalment, acaben essent estratègies funcionals per mantenir les relacions de poder dominants.
Davant d’això, quin és el paper dels fets i la veritat en política i educació cívica? Quines són les implicacions educatives i polítiques de la distribució de mentides i desinformació a les xarxes socials? Ens ho preguntem perquè, en bona part, l’èxit electoral de moltes propostes populistes es fonamenta en l’ús indissimulat, i fins al fons, de la mentida, les fake news, el sensacionalisme, com a estratègies triomfals. Totamanit amb propostes de pseudorenovació doctrinària, que s’autoqualifica de desinhibida, escampada a les xarxes socials. La situació política general, doncs, interpel·la el conjunt de les nostres societats i no crec que puguem albirar un horitzó millor només mirant cap a l’educació escolar. Si creiem que Finlàndia té un dels millors sistemes educatius del món, com ens expliquem l’èxit del partit xenòfob dels «finlandesos autèntics» en les darreres eleccions? Contrarestar l’auge dels populismes no es correspon amb una simple equació de creure que amb més educació se solucionen tots els mals. A més, aquests líders també tenen les seves propostes pedagògiques. Ací tenim les autoritats poloneses titllant les teories de Darwin de relats literaris i controlant els manuals d’història perquè no es parli de llegat jueu o de Solidarnosc. Mentrestant, el viceprimerministre italià, Matteo Salvini, proposa una nova educació cívica i, al mateix temps, menysprea els drets humans davant el drama de cada dia a les seves costes. I veiem Bolsonaro intentant empetitir Paulo Freire al Brasil…
L’organització CEMÉA, que manté el llegat de l’escola activa europea, va presentar abans de les recents eleccions europees un document en què advoca per una política d’educació i formació coherent amb les exigències democràtiques i d’interès públic. Per una política de respecte als drets i els deures dels ciutadans, per una societat més justa, no discriminatòria i socialment inclusiva. Per posar l’educació en el centre de la transició ecològica. I per construir una regulació europea per a Internet i la governança democràtica, davant dels reptes de la ciutadania, l’educació i la cultura. Són documents pertinents. Però no s’hi val interpel·lar només l’educació o les seves institucions. Un altre informe europeu recent del Consell d’Europa sobre la mentida i la desinformació en la política actual inclou recomanacions dirigides a les autoritats educatives però també a la societat civil, als governs, a les organitzacions periodístiques i mediàtiques, a les grans companyies tecnològiques… El futur es juga en tots els camps.
ANTONI TORT BARDOLET
Professor de Pedagogia
Universitat de Vic