Un dia ets al supermercat amb una llauna de pinya en almívar a una mà i una llauna de préssec en almívar a l’altra, debatent-te si és millor agafar una o altra en una decisió que et sembla gairebé transcendental, quan un fil de veu se t’adreça des del costat i et pregunta: —Mama, tu et moriràs?
I tu et mires el teu fill petit de set anys i et mires la llauna de pinya i la de préssec i et preguntes d’on surt ara aquesta pregunta.
—No, és clar que no, fill…
I interrogues els seus ulls petits i marrons per veure si n’ha tingut prou amb aquesta resposta, si el farà estar tranquil, perquè tu l’únic que vols és que estigui tranquil, que no tingui por, que no s’angoixi.
—Bé, sí —què coi, tampoc el pots enganyar—. Em moriré, però d’aquí molts i molts i molts anys.
Deixes les llaunes al prestatge i te’n vas cap a caixa traginant el carro del supermercat a davant i un munt de dubtes a l’esquena, preguntes, pors i incerteses que no saps com resoldràs.
No ens agrada parlar de la mort, ens espanta la mort, ens fa fràgils i vulnerables. Fins i tot a mi, ara, escriure’n m’incomoda. Perquè sembla que potser mirant-la als ulls l’evocarem i, potser, ens vindrà a buscar a nosaltres o als que estimem.
Assisteixo a una xerrada d’acompanyament al dol organitzada per l’AMPA d’una escola on ha mort recentment la mare d’un alumne. L’Edward van Herreweghe, del Servei de Suport al Dol de Girona, és un home tranquil i amb un posat agradable. De seguida crea l’ambient adient perquè les famílies puguin expressar les seves inquietuds. Hi ha llàgrimes. Perquè els dols i les pors del nostre voltant desperten i fan aflorar els nostres propis dols i les nostres pròpies pors. I perquè en aquesta vida tan atrafegada que vivim no trobem espais per parlar d’aquest tema tabú, de parlar de com ens sentim, del que ens inquieta.
Escriu l’Àngels Miret a El centre educatiu de dol, una guia imprescindible per afrontar la mort, el dol i les pèrdues als centres educatius, que sempre, a totes les escoles o instituts, hi ha infants o joves que estan passant un procés de dol: per la pèrdua de l’avi, de l’àvia, del pare, la mare, un germà, una tieta, un amic. I escriu que, davant les pèrdues, l’escola ha de poder parlar-ne obertament per tal de poder atendre amb els recursos necessaris les seves necessitats de la mateixa manera que es fa amb tots els altres àmbits de la vida. La formació integral dels alumnes no pot deixar de banda parlar de la mort i del dol.
Recordo que quan va morir la meva àvia jo anava a l’institut i la professora de francès el dilluns següent ens va preguntar «què heu fet aquest cap de setmana?». Els companys responien «jo he anat a esquiar», l’altre «jo he anat al cinema». I jo vaig dir —perquè imagino que necessitava explicar-ho—: «a mi se m’ha mort la meva àvia». I la professora de francès es va posar tan nerviosa que va canviar immediatament de tema. Un parell d’anys més tard va morir una companya de classe. Tampoc vam poder trobar espais a l’aula per parlar-ne, ja érem grans i era època d’exàmens. Sí que vam trobar un llibre en blanc al costat de la sala de professors on poder-nos anar a desfogar i escriure unes paraules a la nostra amiga. El claustre no ho devia saber fer millor, eren altres temps.
Ara sé que les coses es fan millor en la majoria dels casos. El llibre de l’Àngels Miret en mostra alguns exemples, dolorosos però bonics. Homenatges, escrits, trobades amb els familiars, contes, rituals.
L’Edward van Herreweghe explica que és molt important que a l’escola es provoquin moments, situacions, en què es puguin expressar les pors, les emocions. Moments per recordar, per evocar les persones enyorades. Que quan es passa un dol s’han de donar respostes a unes necessitats concretes: acomiadar-se, dir t’estimo, poder donar les gràcies, perdonar i ser perdonats. Que hi ha persones que, davant la mort, reaccionen connectant amb el dolor de la pèrdua i necessiten recordar, i n’hi ha d’altres que aparten el tema, que no en poden parlar, que a l’escola hi troben una bombolla de pau. Que a partir dels cinc anys el cervell humà fa una maduració amb la qual els infants entenen que la mort és una cosa definitiva, per sempre, i comencen les preguntes. I els adults hem de poder parlar sempre des de les emocions i des de la sinceritat. No podem protegir-los amb mentides. No podem amagar que estem tristos o preocupats. Quan un nen o una nena fa una pregunta, és perquè està preparat per rebre’n la resposta. Així, doncs, hem de poder-los respondre de forma clara, coherent, transmetent tranquil·litat i acompanyant-los en aquest procés de descoberta. Ara bé, per a això cal que els i les mestres, i els adults de referència, hagin pogut elaborar els seus dols i les seves pors. Els infants aprenen del modelatge dels adults, i si veuen que els adults viuen la mort d’una manera natural, com el que és, una part més de la vida, ells també podran viure-l’hi.
M’agradaria molt que a totes les biblioteques dels centres educatius hi hagués la guia de l’Àngels Miret i també contes per abordar amb els alumnes aquelles morts que arribin per sorpresa. M’agradaria molt que als claustres hi hagués una o dues persones formades per atendre l’alumnat, mestres i famílies davant les pèrdues que puguin
sacsejar el centre al llarg del curs. M’agradaria molt que tothom morís de vellet. Però com que sé que no és possible, em limitaré a intentar aprendre que morir és l’última etapa del viure.
«Res és per sempre, ni la tristesa ni la felicitat; tot el que tenim és temporal. […] Saber que res del que tenim és per sempre ens ajuda a prendre consciència que ho podem perdre i a anticipar-nos a la pèrdua. Aquesta manera d’entendre la vida no té res de trist ni d’angoixant, al contrari, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l’últim» (Xusa Serra).
ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga
