Jaume Funes ha estat i és encara el psicopedagog de referència a Catalunya. Després d’una trajectòria llarga i intensa, avui és més present que mai en el debat públic, com ho palesen els seus articles al Criatures, del diari ARA dels dissabtes, o el seu penúltim llibre, Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito, un autèntic èxit de vendes que l’ha fet conegut on encara no ho era.
Aquest nou llibre és, diu l’autor, un manual de preguntes. No cal que ho juri! N’hi he comptat fins a 71 i totes troben resposta. En transcric algunes a tall d’exemple: Què vol dir educació pública avui? Compensar el que no fan els pares? Què és educar en el pensament crític? L’escola ha d’acceptar les religions? Què és allò que nosaltres no podem deixar d’ensenyar i elles i ells no poden deixar d’aprendre? Puc arreglar els fatalismes de la vida?
El llibre està pensat com un diàleg personal, gairebé íntim, de tu a tu, amb el lector. Un lector que imagina triple: l’estudiant de magisteri, la mestra jove en actiu i el mestre amb uns quants anys de professió a l’esquena. I el contingut s’estructura en quatre grans apartats: l’ofici de mestre; l’escola; l’educació; i els protagonistes de tot plegat, els infants i adolescents convertits en alumnes i les seves famílies.
Jaume Funes no dona cap versemblança a les profecies que, més d’una vegada, han anunciat la mort de l’escola i la desaparició de l’ofici de mestre. Sobretot perquè es tracta d’una institució insubstituïble i d’una feina que va molt més enllà de la transmissió d’informació. De fet, afirma sense embuts que la docència té un paper decisiu en la vida de molts alumnes, tant si es vol reconèixer com si no.
L’objectiu fonamental de l’educació escolar és subvertir les fatalitats de la vida de molts infants i adolescents. De l’ordre que siguin: familiars, socials, econòmiques, culturals, físiques, psicològiques, urbanístiques… La mestra, doncs, és una mediadora necessària entre els alumnes i el saber, entre infants i joves i això que anomenem cultura, i, perquè aquesta mediació sigui possible, aquesta mestra ha de practicar l’art de la seducció, de la provocació, d’unes persones que no sempre tenen el desig d’aprendre. Ningú pot aprendre per mi; per tant, sense aquest desig, sense aquesta voluntat, difícilment es produirà aprenentatge. Tot això seria impossible sense que s’estableixi entre professor i alumnes, cadascun dels alumnes, una relació personal significativa, fonamentada en el coneixement i la confiança mútues, perquè, conclou Funes, la docència és una professió essencialment relacional.
I és que l’escola (és a dir, l’educació bàsica) ha de garantir un sòcol cultural bàsic, uns coneixements i unes competències imprescindibles per poder endegar amb èxit un projecte personal de vida, per poder ser un ciutadà de ple dret, per seguir aprenent al llarg de la vida. Aquest és el contracte que la societat estableix amb cadascun dels infants i joves i les seves famílies i, per això, caldria abocar·hi tots els recursos que facin falta per aconseguir·ho. Si no, tots els discursos sobre l’escola inclusiva, equitativa i compensadora esdevindrien retòrica buida de contingut. Una escola que ha de combinar uns objectius que són permanents (la construcció de ciutadania, la impregnació dels valors de l’humanisme, la creença en el valor i en les possibilitats
de l’ésser humà) i unes metodologies i recursos sempre canviants, a cavall dels progressos de la ciència i la tecnologia. En aquest sentit, no hi hauria d’haver discussió entorn de la digitalització: l’escola ja no pot ensenyar avui sense la informació i les possibilitats d’internet i les xarxes socials. És un nou context educatiu, que genera nous entorns d’aprenentatge i que modifica tant allò que cal saber com la forma de relacionar·nos amb el saber, com les formes d’aprendre…
Respon amb rotunditat que la bona escola només pot ser laica, perquè la seva obligació és la d’oferir altres finestres obertes al món diferents de les que els alumnes poden trobar a casa seva i en els seus entorns socials i culturals, perquè els fills no han de convertir·se en clons dels seus pares, sinó que han de ser amos de les seves vides. I a mi em ve al cap un apartat de l’article 27 de la Constitució espanyola, que diu que «els pares tenen dret que els seus fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb les seves conviccions». Que l’escola és el lloc de fer·se preguntes i de cercar respostes raonables, d’argumentar, de contrastar, de raonar, de promoure el pensament crític…
El llibre de Jaume Funes –ja ens ho adverteix des de bon principi– és un text sense cites a peu de pàgina, però que és fill de moltes lectures i hereu de la millor pedagogia dels darrers anys. Llegint·lo, a mi em ressonen, entre d’altres, les veus poderoses de Lorenzo Milani, el mestre de Barbiana, i de Philippe Meirieu, el pedagog francès.
En fi, amics mestres i ciutadans preocupats per l’educació, aquest és un llibre valent, suggeridor i esperançat. Val la pena llegir·lo.
XAVIER BESALÚ
Perspectiva escolar
