Hi ha tres veritats que són impepinables: que el sentit comú és el menys comú dels sentits; que quan es vol fer avorrir una cosa només cal fer-la obligatòria; i que si una activitat de voluntariat s’ha de fer de forma involuntària, deixa de ser voluntariat.
El Decret 187/2015, de 25 d’agost, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació secundària obligatòria, en el seu article 16, introdueix el que anomena Servei Comunitari, que regula de la següent manera:
«1. El servei comunitari és una acció educativa orientada a desenvolupar la competència social i ciutadana, en què l’alumne, amb la finalitat de millorar el seu entorn, realitza un servei a la comunitat, aplicant els seus coneixements, capacitats i habilitats, alhora que aprèn l’exercici actiu de la ciutadania.
»2. El servei comunitari és de caràcter obligatori i el seu objectiu és garantir que els estudiants, al llarg de la seva trajectòria escolar, experimentin i protagonitzin accions de compromís cívic.
»3. El servei comunitari ha de formar part de la programació curricular d’una o diverses matèries de tercer i/o quart d’ESO definides en el pla anual de centre. Així, comprèn una part d’aprenentatge vinculada al currículum que es realitza dins l’horari lectiu i un servei actiu a la comunitat, que s’ha de dur a terme fora d’aquest horari, d’acord amb les necessitats de l’entitat amb què es col·labori i dels criteris organitzatius del centre. La dedicació horària al desenvolupament del servei comunitari és de 20 hores, amb un mínim de 10 hores de servei actiu a la comunitat. (…)»
La disposició addicional primera de dit Decret estableix que s’ha d’implementar de forma gradual en un termini de cinc anys. És a dir: que ha de ser una realitat a tots els centres educatius del país de cara al curs 2019-20.
A la pàgina web de l’XTEC trobem el document marc on es desenvolupen objectius, metodologia, aspectes organitzatius i d’avaluació d’aquest projecte. També hi trobem altres documents en què s’exposa com vincular aquesta acció als Plans Educatius d’Entorn i als Projectes Educatius de Convivència dels centres, així com experiències d’altres instituts i models transferibles.
Estem d’acord que els centres han tingut temps de preparar-se i arribar al curs vinent amb un projecte de Servei Comunitari més o menys digne. Però no ens enganyem: la realitat és la que és i moltes vegades les exigències del dia a dia no ens deixen planificar i organitzar-nos com voldríem. Heus aquí, doncs, els meus neguits:
- Un municipi de, per exemple, 10.000 habitants amb un institut de sis línies d’ESO: té capacitat per absorbir 150 alumnes en entitats o serveis per dur a terme el Servei Comunitari?
- Els centres educatius estan preparats per gestionar, organitzar, planificar, fer el seguiment i l’avaluació de tants alumnes? Els professors coneixen prou la realitat de la ciutat on treballen per vincular-s’hi, si tenim un bon tant per cent de professors interins que avui són aquí i demà allà?
- Quantes gestions administratives, és a dir, quantes hores de paperassa burocràtica pressuposarà aquest projecte? Convenis, autoritzacions dels pares, contactes amb les entitats…
- Estan les entitats, els organismes i les administracions preparats per atendre degudament aquests alumnes? Què se’ls exigirà? Es podrà fer un bon pla de treball i l’acompanyament necessari? O s’hauran d’espavilar com puguin?
Disculpeu que posi el dit a la nafra. En realitat conec bé els beneficis de viure experiències educatives reals en entorns reals. Les pràctiques, els cicles formatius duals, els plans singulars, en són un clar exemple: com n’arriben a ser de significatius els aprenentatges que tenen una utilitat pràctica i que es duen a terme en contacte directe amb l’entorn quotidià.
Disculpeu-me, però és que em fa patir una mica que arribi el curs 2019-20 i ens agafi, com no seria gens estrany, amb els pixats al ventre. I que després haguem de fer allò de feta la llei, feta la trampa. És a dir, allò que els joves que ja participin d’alguna activitat cultural o social demanin als seus companys d’entitat que els signin les pràctiques sense haver fet cap servei comunitari real.
Em fa patir que, un cop més, en surtin perjudicats sempre els mateixos: els que ningú s’atreveixi a «enviar enlloc perquè tenen l’etiqueta de conflictius», els que tenen un pare i una mare negligents que no arribin a signar l’autorització, els que no coneguin prou l’entorn o no tinguin prou xarxa per saber on anar a raure. Insisteixo: hi ha centres que ja estan tirant endavant projectes molt interessants i tant de bo aquests serveixin de guia per a tots aquests instituts que encara no tenen un projecte clar.
Però, sobretot, el que em fa patir més és que realment ens ho creiem, que amb 20 hores, i posades en calçador als últims cursos de l’etapa escolar obligatòria, n’hi hagi prou per desenvolupar en els joves la competència social i ciutadana.
Una vegada vaig fer un curs de cuina de vint hores i, francament, a dia d’avui no en sé gens, de cuinar, bàsicament perquè no hi passo gaires hores, entre els fogons. De cuinar se n’aprèn cuinant, no llegint llibres ni mirant vídeos. I el compromís cívic, la participació, les habilitats socials, es desenvolupen cada dia amb cada una de les accions que duem a terme en la vida quotidiana i des de ben petits. Ni amb projectes artificiosos i encotillats, ni molt menys perquè ho fixi un decret.
Però és clar: treballar d’una manera més integrada amb l’entorn, en contacte amb les famílies, amb la realitat que ens envolta —és a dir, aprenent els noms dels núvols mirant el cel i no pas pintant-los en una llibreta—, comporta molta feina, molt compromís i molta dedicació. Hi ha escoles i instituts que ja ho estan fent, que tiren endavant projectes interessantíssims. Però el model escolar que tenim encara no permet fer filigranes perquè els recursos, el currículum, les avaluacions i les exigències del sistema són les que són.
A vegades m’agradaria que el sistema educatiu avalués més els mestres i professors i no tant els alumnes. I m’agradaria que els edificis escolars, des dels d’Infantil fins a Secundària, desapareguessin. Perquè l’ESCOLA no és un edifici, sinó que l’escola ho és tot: el barri, la família, el paisatge. Tot. Tota la comunitat i tot l’ecosistema. I la llengua, les matemàtiques i la història, s’aprenen anant al mercat, visitant el casal d’avis, anant a cuidar els jardins municipals i participant de forma activa en la vida quotidiana del poble i de la ciutat.
Però, és clar, si això fos així, aleshores el sentit comú no seria el menys comú dels sentits.
ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga
