Onze anys després de la publicació del monogràfic «Aprendre a sentir», hem volgut aprofundir en els temes d’identitat de gènere, sexe, expressió de gènere i orientació afectivosexual en l’entorn escolar. En aquests anys les sigles que fan referència a aquests temes s’han anat ampliant. S’hi van afegint lletres a mesura que les reivindicacions augmenten. A la L (lesbianes) i la G (gais), s’hi han sumat una B (bixesual), una T (transsexual), una I (intersexual), una Q (queer), una A (asexual)… La sigla és cada vegada més llarga, per això, hi ha qui ha optat per afegir-hi al final un signe + (LGBTIQA+). Davant d’aquesta diversitat, hem cregut oportú preguntar-nos com es gestiona des de l’escola.
Els col·laboradors d’aquest monogràfic coincideixen que és necessari que els centres siguin espais segurs per a tothom (docents, alumnes i familiars) i, per aconseguir-ho, demanen que s’hi impliqui tota la comunitat educativa. L’escola ha de ser un espai on tothom se senti còmode i pugui expressar-se tal com és. Una escola sense armaris, on ningú s’hagi d’amagar.
Iñaki Tofiño obre «Escoles sense armaris» amb «Embolica que fa fort! Sexe i gènere a les escoles avui», on repassa i comenta els conceptes clau d’aquest monogràfic: sexe, intersexualitat, rol de gènere, cissexual, transgènere i orientació sexual. Tot i que confessa no ser gaire optimista sobre com es tracten aquests temes en l’entorn educatiu, reconeix que en aquesta dècada s’ha avançat molt. Afirma que les autoritats educatives han entès la necessitat de visibilitzar i donar veu a aquesta diversitat, però cal reivindicar més empatia i afecte cap a un alumnat que hauria de ser respectat per la seva idiosincràsia. L’autor ens recorda que «no cal ser una persona transgènere, ni gai ni lesbiana, per treballar el tema, de la mateixa manera que no cal ser dona per treballar la igualtat de gènere, ni cal ser negre o estranger per lluitar contra el racisme o la xenofòbia».
Kika Fumero, a «Professora lesbiana visible», ens explica la seva experiència a l’institut on, any rere any, amb l’entrada de nous alumnes, «ha de sortir de l’armari». Aconsella als docents que no pressuposin l’orientació sexual dels seus alumnes ni dels seus familiars, i als docents LGTB els anima a manifestar públicament les seves orientacions sexuals, perquè infants i adolescents puguin trobar referents positius per poder identificar-se.
El monogràfic també mostra bones pràctiques educatives. Katy Pallàs ens presenta el Programa Educatiu Escoles Rainbow (PEER), elaborat per l’Associació de Famílies LGTBI de Catalunya (FLG), que pretén incloure la qüestió de gènere en el currículum. El PEER vol aportar un major coneixement i comprensió de la realitat i de les identitats de les persones LGTBIQ+ i ja s’ha començat a aplicar a les escoles Sant Felip Neri i Turó Blau de Barcelona. En l’ensenyament secundari, Ana Ojea ens explica la seva tasca com a tutora LGBTIQA per aconseguir que l’institut Politécnico de Vigo sigui un espai segur per a tota la comunitat que hi conviu. I, finalment, Kika Fumero ens presenta dues accions per combatre l’assetjament escolar i convertir en centres segurs dos instituts de l’illa de Tenerife.
Aquestes bones pràctiques no s’han de limitar als centres educatius i han d’implicar altres agents. En aquesta línia, Tina Ruiz, en l’article titulat «Identitats impossibles, per reflexionar sobre la diversitat sexual i de gènere», ens explica un seguit d’activitats que, a partir de l’exposició «Identitats impossibles, gènere, desig i iconografia», es van portar a terme l’any passat a Olot. Activitats que van servir perquè infants, joves i adults coneguessin millor i acceptessin la diversitat sexual i de gènere. I per últim, Montse Mota ens explica, en el text «Unes colònies segures», una iniciativa de la FLG per crear un espai segur de lleure on infants i joves puguin parlar amb tota naturalitat de la seva identitat de gènere i orientació afectivosexual o de la dels seus progenitors.
De l’entrevista a Miquel Missé, que es defineix com a «sociòleg trans», volem destacar la crida que fa a la comunitat educativa. Ens demana que reflexionem i ens qüestionem el paper de l’escola en la difusió dels valors de gènere. Especialment en la idea que se sol transmetre que la concordança natural entre cos, identitat i expressió és la de néixer en cos de mascle, sentir-se home i ser masculí o néixer en cos de femella, sentir-se dona i ser femenina. Ens fa saber que aquesta concordança no és ni innata ni biològica, sinó un constructe social i cultural.
Us convidem a llegir aquestes pàgines que promouen la reflexió i ens proposen actuar per gestionar la diversitat no només de sexe, gènere i orientació afectivosexual, sinó en tots els seus àmbits (cultural, de creences, de capacitat diverses…). En la nostra opinió, no hauria de ser necessària cap sigla (ni curta ni llarga), ja que la reivindicació d’una escola sense armaris hauria de ser per a tots els col·lectius, des de la A a la Z.
