Les estratègies que es despleguen en l’abordatge dels trastorns del desenvolupament en la primera infància estan determinades per diferents marcs teòrics que expliquen els processos de constitució del subjecte i especialment del lloc, la qualitat i la significació de les relacions intersubjetives –les interaccions– en la institució d’allò intrasubjectiu. Des d’allí es defineixen objectius i els instruments que es proposen. Aconseguir parcel·les cada vegada més grans d’autonomia es reconeix sempre explícitament o implícitament com un dels objectius.
Tots els bebès viuen la seva motricitat no només per desplaçar-se o per expressar les seves emocions, sinó per aprendre a pensar. Els descobriments de la doctora Emmi Pikler sobre la gènesi de la motricitat en l’infant petit i les seves implicacions en el conjunt de la personalitat, han ofert una contribució fonamental a la psicologia genètica, en plantejar una redefinició necessària de la noció de «competència» i del concepte d’«autonomia» des de la primera edat.
La motricitat i la sensorialitat són l’estructura de base, però constitueixen al seu torn la condició essencial, i tal vegada única, d’existència del bebè, de les seves relacions amb l’entorn i de les seves representacions de si mateix i del món. La vida del bebè és la seva sensomotricitat i l’autonomia existeix i es desenvolupa des de l’inici de la seva sensomotricitat.
Reconeixent per al bebè el rol indispensable i indelegable de l’adult com a embolcall continent, com a instrument de projeccions i introjeccions, com a mediador i com a introductor al món social de la llei, de la cultura i del llenguatge, em sembla oportú reflexionar sobre el concepte d’autonomia –diferenciant-lo del concepte de falsa o pseudoautonomia–, les seves condicions subjectives i objectives, i la seva relació amb la pràctica concreta de l’atenció primerenca.
Parlar d’activitat autònoma és per a nosaltres reconèixer que el bebè és un subjecte d’acció i no només de reacció des de la primera edat. Acció que implica operació sobre el medi extern i transformació recíproca entre subjecte i medi.
El reconeixement puntual de l’existència real de l’autonomia, de com apareix i de com s’expressa en cada moment, és la condició de base per al seu desenvolupament ulterior.
Per exemple, un bebè que encara no seu per si mateix als vuit mesos és capaç, no obstant això, de rodolar, de reptar i de traslladar-se activament a la recerca d’objectes que li interessen, que selecciona i compara, i n’explora de manera autònoma les característiques físiques i les relacions logicotopològiques –la proximitat, les inclusions possibles d’un en un altre, etc.–. El mateix bebè, forçat a mantenir-se assegut, fins i tot recolzat o agafat en una cadireta, si no està encara madur per fer-ho, amb el tronc crispat, en un equilibri precari, amb un sentiment íntim d’inestabilitat i inseguretat, es veu obligat a quedar-se fix, rígid en aquesta posició, alerta per temor a caure, o cau, impotent –o en un descuit inconscient de si mateix–, reforçant una situació de dependència de l’adult per canviar de postura o per accedir a l’objecte. Tens per sostenir el tronc, la manipulació esdevé rígida i limita les seves possibilitats d’atenció, d’exploració i de praxi.
Quan es permet a un bebè emprendre una activitat per pròpia iniciativa i dur-la a terme fins a la seva conclusió, es pot percebre, captar i comprendre la seva direccionalitat, el seu «sentit» i la seva significació, alhora que es posen de manifest els esquemes sensoriomotors i mentals amb què opera.
El coneixement fi i detallat de l’activitat autònoma del protoinfant sota totes les seves formes aporta una gran riquesa de dades sobre les estratègies individuals, i per tant individuants, en les quals el bebè es compromet corporalment i psíquicament en cada estadi del desenvolupament, per autoconstruir-se intel·lectualment, pràxicament i socialment, acompanyat i sostingut pels seus adults significatius.
Autonomia comporta que la persona, en aquest cas el bebè, durant la seva activitat espontània
- És capaç d’actuar a partir de la seva pròpia iniciativa.
- Posseeix un equipament biològic, funcional, emocional i cognitiu madur per al programa d’acció que s’ha proposat, per la qual cosa aquest resulta pertinent i adequat.
- Té una actitud de qüestionament i de sorpresa davant la descoberta. El desenvolupament de l’acció i les preguntes que es va plantejant revelen el grau de maduració global i el dels seus interessos.
- Alhora, la disponibilitat i l’experiència acumulada li permeten una certa predictibilitat o possibilitat d’anticipació d’un efecte d’acord amb el conjunt de la seva vivència i del sentit que ell mateix atribueix a la seva acció.
- Això li permet una certa dosi de decisió, d’elecció possible a partir de disposar i poder processar prou informació per organitzar i reajustar el seu projecte d’acció.
La nostra concepció d’autonomia considera que l’infant viu i opera en cada moment de la vida amb els instruments maduratius, perceptuals, motors, emocionals, afectius i cognitius que ja posseeix, no amb els que adquirirà posteriorment.
Estimular-lo, incitar-lo, seduir-lo o forçar-lo perquè utilitzi els que encara no posseeix, per als quals encara no està madur, no solament no accelera la seva maduració sinó que l’obstaculitza, i l’obliga a utilitzar esquemes inadequats o maldestres, cosa que li reporta un fort sentiment d’incompetència, d’ineptitud, amb moviments o accions fragmentades, a les quals no pot trobar sentit, però que li són exigides o proposades per l’adult al qual està sotmès afectivament.
L’infant autònom, per contra, en contacte i interacció permanent amb el seu ambient, construeix amb els mitjans de què disposa aquí i ara el seu programa d’acció, basat en el seu nivell de coneixement present. D’aquesta manera també construeix, sincrònicament, les bases del coneixement futur, integrant-lo posteriorment en estructures cada vegada més complexes i més diferenciades. Però paral·lelament a l’apropiació dels continguts i els coneixements construeix i reconstrueix, perfecciona, ratifica i rectifica els instruments, esquemes i models cognitius, emocionals i actitudinals implicats en el seu procés personal de coneixement, elaborant les seves pròpies modalitats, estratègies, estils d’aproximació al coneixement, és a dir, allò que Ana Quiroga va denominar les seves «matrius d’aprenentatge».
Amb els seus esforços personals dosificats, autoregulats, dirigits per pròpia iniciativa, l’infant aprèn a observar, a actuar, a utilitzar el cos, a preveure el resultat de la seva acció, a modificar els seus moviments i els seus actes, a registrar i tenir en compte els seus propis límits, aprèn la prudència i la cura d’ell mateix, aprèn a aprendre. En una paraula, desenvolupa la seva competència exercint i exercitant les seves competències. Però aprèn al mateix temps una cosa molt més important: la confiança en si mateix, en les pròpies percepcions, en els propis interessos, en els seus qüestionaments, en les seves conclusions, en els propis encadenaments lògics i en les pròpies maneres de resoldre les situacions problemàtiques. I sobretot aprèn el valor i el lloc que l’adult adjudica a aquesta autoconfiança en la constitució de la seva personalitat.
Fer-li fer, dirigir-lo, pressionar-lo en la seva motricitat o en la seva cerca cognitiva reforça la seva dependència i el sentiment íntim que ell per si mateix, sense l’adult, no pot voler, ni pot saber, ni pot poder, competències que el defineixen com a subjecte. En una paraula, aprèn que per si mateix és incompetent, que tot sol no pot ni sap, i això va construint una «metacognició», una imatge de si mateix, reflex també de la imatge, del mirall que li retorna l’adult que no el reconeix com a subjecte actiu i present i que no confia en la seva autonomia.
El que pertoca a l’adult és, doncs, assegurar a l’infant les condicions de l’entorn afectiu, social i material, perquè pugui apropiar-se’l i dominar-lo amb els instruments i procediments de què ja disposa. I des d’aquesta concepció, per garantir-li les condicions per a una activitat autònoma, és indispensable que l’adult posseeixi un profund coneixement del desenvolupament infantil en general i d’aquest infant en particular.
Aquesta consideració sobre les competències d’autonomia no és evident en la consideració de la majoria de les persones que s’ocupen de la criança, de l’atenció primerenca o de la teràpia dels infants, familiars o no, i fins i tot de professionals de l’àmbit de la petita infància. Prova d’això és l’escàs coneixement que encara tenen molts d’ells de les formes genètiques, fisiològiques del desenvolupament postural i motor descobertes per Pikler, com també la insistència en la bibliografia tradicional i els programes d’«estimulació precoç» de pràctiques que distorsionen o intenten avançar o forçar la seqüència i els ritmes propis d’adquisicions i aprenentatges pertinents a cada estadi.
Les condicions per a l’activitat autònoma
Quines són les condicions subjectives per a l’activitat autònoma?
- Seguretat afectiva, base de la confiança en si mateix i en l’altre, que es constitueix des de la qualitat i l’estabilitat del vincle d’afecte.
- Llibertat de moviments garantida pel desenvolupament postural autònom, tal com ha estat definit i descrit per Emmi Pikler.
Quines són les condicions objectives per a l’activitat autònoma?
- D’una banda l’espai, la roba, els objectes i les joguines pertinents, adequats per a aquest infant concret en aquest moment i situació de la seva vida i de la seva activitat potencial.
- D’altra banda el temps i la continuïtat de l’activitat són font d’experiències essencials i estructurants. L’alternança entre els temps de joc autònom i els temps de les cures, plens d’interacció i comunicació amb l’adult, es nodreixen recíprocament.
L’activitat autònoma crearà les condicions per al contínuum entre l’experiència motriu i la continuïtat psíquica subjacent en el transcurs d’un veritable pensament motor arcaic del qual emergeix el sentit, la direccionalitat i la significació de l’acció.
Myrtha Hebe Chokler és professora de la Facultat d’Educació Elemental i Especial de la Universitat Nacional de Cuyo, directora de l’Institut Universitari d’Investigacions en Psicomotricitat de la F. E. E. i E. de la U.N.Cu, cap tècnic de l’Àrea d’Atenció Primerenca del Desenvolupament Infantil de la Direcció d’Educació Especial de la Província de Buenos Aires.
Bibliografia
Bowlby, John: El vínculo afectivo (Trad. I. Pardal), Buenos Aires: Paidós, 1976.
Bruner, Jerome: Acción, pensamiento y lenguaje (Trad. i comp. J. Linaza), Madrid: Alianza, 1984.
Chokler, Myrtha: Los organizadores del desarrollo psicomotor, del mecanicismo a la psicomotricidad operativa, Buenos Aires: Cinco, 1988.
– Acerca de la práctica psicomotriz de Bernard Aucouturier, Buenos Aires: Ariana, 1999.
Pikler, Emmi: Moverse en libertad (Trad. G. Solanas), Madrid: Narcea, 1985.
