Eva Sargatal, mestra i formadora
En aquestes èpoques sentim a parlar arreu d’innovació, des de les mateixes escoles o instituts fins als mitjans de comunicació i les xarxes socials. Innovar, en el sentit més simple i més complex d’avançar, és un repte que totes les escoles haurien de tenir en ment en els seus projectes educatius.
En els últims anys, he pogut entrar en alguns equips educatius per conèixer la seva realitat i, plegades, plantejar-nos preguntes que ens ajudin a valorar aspectes que tinguin a veure amb la qualitat educativa. Sento que acompanyar els equips educatius en els seus processos de transformació és un privilegi i alhora una gran responsabilitat. Compartint podem aprendre per anar trobant les prioritats dins de cada escola.
En aquests darrers temps, sembla que la part de l’ambient ha pres molta rellevància, potser perquè les mateixes xarxes socials ens apropen realitats com les de Pistoia o Reggio Emilia, entre d’altres, i quedem meravellats en veure escoles tan boniques.
Però què signifiquen aquells espais tan acollidors i amables?
Si un aspecte tenen ben definit aquestes realitats amb què ara ens volem emmirallar, és la qualitat en la seva pedagogia. Malaguzzi ens parlava de l’entorn com a tercer educador, i cada dia es fa més visible la transformació dels espais –interiors i també exteriors–. Moltes escoles ara per ara es plantegen canvis en els espais, canvis estètics, de bellesa: la majoria d’escoles incorporen materials inespecífics per afavorir la varietat en els jocs; es busca la multifuncionalitat del mobiliari; es té en compte l’harmonia en els colors, la suavitat de les teles, les cortines, les estovalles fins i tot.
Però, què s’hi amaga rere aquesta estètica tan acurada?
Estem convertint les escoles, com deia David Altimir, en la pedagogia de la bellesa? Rere aquesta bellesa, s’hi amaga la veritable pedagogia de l’escola?
Previ a cada canvi i a cada nova passa, hi hauria d’haver una acurada reflexió i un debat d’equip intens. No d’un dia ni de dos. Llegia un dia a Twitter la Lídia Bofill: «Si en la medicina es plantegés la innovació sense investigació, els acusaríem de temeraris».
Així doncs, on queda el nostre debat? La investigació?
Tot canvi ha de partir d’una realitat concreta, d’uns infants, unes famílies i uns equips concrets que viuen en aquells espais, en aquell entorn; així el primer pas que s’ha de fer sempre és compartir i apropar mirades i punts de vista.
No podem crear escoles clons –clons d’Ikea massa vegades–, perquè som capaços d’anar més enllà i crear escoles de la investigació: les que creen i canvien a partir del dubte i del debat, del saber compartit.
Per això crec que la tasca de tot formador hauria de ser acompanyar els equips perquè puguin ser ells mateixos qui trobin el camí i no tant mostrar realitats copiables. Una tasca apassionant, però lenta, ja que cada persona, cada equip i cada realitat necessita un temps per a la transformació. No ens podem quedar amb la tela de roba bonica, ja que la gamma de colors és massa àmplia per veure-la tots igual.
