Mans que no es precipiten, que observen abans d’actuar, presents, precises, mans que respecten l’altre per sobre del propi impuls, que escolten i són prudents. Mans que abans de parlar deixen espai perquè el cos de l’infant ens expliqui, ens doni respostes. Mans que s’interessen per l’altre i dansen amb les necessitats de l’altre. Paraules que no ho saben tot, que donen idees, que proposen i ofereixen, no des d’un saber que es creu rotund sinó des de la il·lusió de trobar solucions conjuntament.
Dilluns semblava que els infants em volguessin donar la possibilitat de fer-ho, va ser un matí en què van passar moltes coses. Dos infants no es posaven d’acord: tots dos necessitaven més peces de fusta, se n’estiraven una de les mans, la Maria havia estirat més fort i se l’havia quedat, en Bernat plorava. M’hi vaig acostar, em vaig situar enmig de tots dos i vaig posar la mà curosa sobre l’espatlla d’en Bernat, que mostrava amb tot el seu cos com estava d’enfadat: la musculatura tensa, les celles i els llavis arrugats. Tan sols notar el contacte de la meva mà va fer un gest d’incomoditat i em va apartar, enfadat. D’aquesta escena en van sortir un munt d’idees i de reflexions, també de sorpresa en veure que no se m’havia acudit abans que un infant, quan té una dificultat, no sempre vol el contacte amb l’adult, encara que aquest adult sigui qui en té cura, encara que sigui un adult referent, i com aquest gest pot sortir de forma mecànica, que potser no sempre necessita una carícia, una abraçada, i que el respecte, el fet de demanar permís, d’encetar un diàleg i escoltar, són necessaris sempre.
Ja fa temps que es poden llegir reflexions sobre el fet de no obligar els infants a fer petons i sobre com n’és d’important que puguin expressar els seus límits, allò que volen i el que no, i ser escoltats i respectats. De com n’és d’important poder dir que no sense por de deixar de ser estimats, poder dir que no en el procés de construir la pròpia identitat, i aprendre a ser diferent de l’altre i a tenir desitjos diferents del que s’espera. Però no havia arribat a percebre com és d’important aquest espai de trobada amb l’altre.
Aquest «no» de l’infant em porta a pensar en la profunditat de la concepció d’aquest infant capaç, competent, protagonista dels seus processos i del paper de la persona adulta que acompanya: ens necessiten?, de quina manera?, en quins moments? Em porta a pensar en la idea d’afecte, d’amor: com s’expressa?, on acabo jo i on és l’altre? Em fa pensar en els principis de respecte, d’individualitat, de llibertat.
Fa anys que m’acompanya el concepte piklerià del gest inacabat, un gest que ofereix, que proposa i no es precipita; aquesta mà que espera oberta que l’infant et vulgui donar o accepti donar-te el que li demanes, aquesta mà que està a prop per si fa falta. Però en moments de conflictes, de situacions on hi ha desacord o malestar, les meves mans pensaven que havien de córrer a l’auxili i calmar de seguida donant una solució. Tot i la reflexió de la importància de sostenir i no silenciar el plor, de donar espai a l’expressió de l’infant –no només a les expressions d’alegria, de joc, de vida, sinó també donar espai a les expressions de tristesa, d’enuig–, les mans es precipitaven davant la dificultat de sostenir la situació.
Les mans no van soles, les mans acompanyen el pensament, la vivència, l’emoció. Aquest procés, doncs, comença quan podem pensar que el conflicte no és dolent en si, que el conflicte dona la possibilitat d’aprendre, de conèixer i trobar recursos dins d’un mateix, que el conflicte pot donar eines d’interacció social. Comença per recordar com és d’important l’actitud de l’adult que fa de model i, per tant, com n’és d’important la resposta que donem, com acompanyem aquesta situació i què és el que aportem per a la resolució. També comença per canviar la mirada i no veure víctimes i agressors sinó dues persones que es troben i encara no ho saben fer millor, dues persones que necessiten ajuda, i per tant necessiten ser acollides des de la serenitat, la calma i l’empatia. Comença per saber que quan un infant viu una situació difícil nosaltres no podrem reparar aquesta vivència, aquest malestar formarà part de la seva experiència, de la seva història d’aquell dia, i nosaltres el que podem fer és acompanyar aquesta experiència i que l’infant sàpiga que som allà, que ens importa, que l’entenem i que aquest disgust també forma part de la vida, que es poden viure el malestar i la frustració.
De les observacions a l’Institut Pikler-Lóczy de Budapest m’emociona veure que quan hi ha un conflicte, abans que arribi l’educadora arriba la calma, i que només de sentir la veu de la persona referent el conflicte es transforma en un procés de resolució, perquè aquestes paraules que arriben amb la calma, aquesta actitud serena, respectuosa, empàtica, envia el missatge als infants que la persona adulta que els acompanya entén, comprèn i vetlla pel seu benestar i, per tant, serà una persona adulta que durà amb ella solucions, tranquil·litat i que podrà acollir a qui ho necessiti.
Podem posar paraules per descriure allò que està passant, per ajudar a donar veu a allò que estan vivint els infants, per posar sobre la taula les diferents perspectives, donar possibles opcions per a la resolució i donar idees que serveixin no només per a aquella situació sinó com a guia per a situacions futures: «Si aquí no hi estàs bé, pots marxar», quan veus un infant que es queixa en una situació incòmoda, i com que el coneixes saps que ho pot fer. Ja de gran, a mi mateixa m’ha servit aquesta frase!
D’aquest gest que ja forma part de mi –el de parar la mà i esperar, el de preparar la màniga de la jaqueta i que sigui l’infant qui posa el braç, el d’obrir la gorra d’hivern i mirar si l’infant se la vol provar de posar, el de demanar permís per mocar…–, a un gest més subtil on haig de posar dedicació i presència, un gest que no demana autonomia sinó que la permet. Mans que no esperen infants obedients sinó que acompanyen infants que tenen molt a dir i a fer. Mans subtils que, en situacions on hem de respirar dues vegades, són mans sense judici, mans que no tenen pressa, mans de respecte. Mans que no es precipiten, que observen abans d’actuar, presents, precises, mans que respecten l’altre per sobre del propi impuls, que escolten i són prudents. Mans que abans de parlar deixen espai perquè el cos de l’infant ens expliqui, ens doni respostes; mans que s’interessen per l’altre i dansen amb les necessitats de l’altre.
Paraules que no ho saben tot, que donen idees, que proposen i ofereixen, no des d’un saber que es creu rotund sinó des de la il·lusió de trobar solucions juntes.
Alidé Tremoleda, coordinadora i educadora a Malaika Joc i Formació de Prats de Lluçanès.
Bibliografia
David, Myriam, i Geneviève Appell: Lóczy, una insólita atención personal, Barcelona: Octaedro-Rosa Sensat, 2010.
Szanto Feder, Agnès: Una mirada adulta sobre el niño en acción. El sentido del movimiento en la protoinfancia, Buenos Aires, Argentina: Ediciones Cinco, 2014.
