El holding o sosteniment –de l’anglès to hold: ‘sostenir’– és una noció que va elaborar un metge psicoanalista anglès, Donald Winnicott.1 El holding «significa que físicament es sosté l’infant, però també designa tot el que l’entorn li proporciona prèviament al concepte de vida en comú… Aquesta noció de manteniment es refereix a una relació espacial tridimensional a la qual s’afegeix el temps progressivament».
Winnicott insisteix en el manteniment físic i precisa que «és la base de tots els aspectes més complexos del manteniment i de la contribució de l’entorn». Sostenir un infant es presenta, doncs, com un saber fer alhora corporal i psíquic, però sobretot com un saber ser.
L’objectiu fonamental del holding és ajudar l’infant a adquirir la capacitat d’existir tot sol amb el propi suport motriu i psíquic sense un excés d’angoixa, sense vertigen, sense desorganització.
Definició del holding psicomotriu
Sostenir un infant significa estar amb ell de manera que pugui tolerar les estimulacions que percep, que provenen de l’exterior o del propi cos, i que pugui integrar-les millor per tal de superar la situació i continuar el seu desenvolupament personal.
Així doncs, es tracta de tenir en compte la realitat de les seves necessitats fisiològiques: donar-li escalf, menjar i beure, respectar-li el son, donar-li tendresa, no sobreestimular-lo sinó permetre-li descobrir el món exterior. Satisfer les seves necessitats psicològiques també és de summa importància: l’infant necessita ser reconegut, comprès quan plora i balboteja, respectat, admirat en les seves actuacions, animat en les seves temptatives de descobrir, se l’ha de conèixer.
Hi ha una altre àmbit que no va explorar Winnicott, perquè els seus interessos no el van portar en aquest terreny, que és l’organització motriu i tònica del bebè que participa en el holding psicomotriu i que cal tenir en compte. Es tracta de considerar que la motricitat del bebè forma part integrant del seu desenvolupament psicoafectiu perquè està organitzada de tal manera que els seus components són elements que contribueixen constantment a la construcció del psiquisme del bebè.
El holding psicomotriu es defineix com un conjunt de maneres de ser i de fer que té en compte tots els nivells d’organització del subjecte: tònic, sensorial, afectiu, representatiu i del llenguatge.2
L’organització motriu i tònica del nadó
Hi ha maneres adequades de sostenir físicament un nadó? El sentit comú ens diu que no portem un bebè amb el cap per avall. Més enllà d’aquesta evidència, cal admetre que realment no ens importa el cos del bebè per ell mateix: sovint es posa de relleu el lligam entre acompanyament i relació, però estem lluny de ser conscients de la importància de l’organització motriu del nadó. Si bé la gran angoixa de molts adults és «deixar caure el bebè físicament», el veritable perill és deixar-lo «caure psíquicament». I aquest concepte és tan abstracte que massa sovint, sempre que el nen estigui ben subjectat –amb fermesa y seguretat–, les condicions qualitatives del manteniment no es tenen en compte.
El replegament és
un moviment fonamental que cal respectar
Si acceptem la hipòtesi que un bebè es troba en una globalitat psicocorporal i que cadascun dels elements de la seva organització motriu i tònica juga un paper fonamental en el seu creixement psíquic per comprendre el holding psicomotor, hem de considerar els tres factors del desenvolupament filogenètic del ser humà:
- El replegament, que és el moviment bàsic de tots els éssers humans i que prepara la base narcisista;
- La simetria, que dona al nadó la capacitat de reflectir-se en la mirada dels altres i d’organitzar-se en l’espai;
- La coordinació, que prepara la globalització i la fluïdesa dels moviments del cos i del pensament.
El moviment de replegament o la preocupació fonamental d’un mateix
Quan neix el nadó està naturalment replegat cap endavant, els seus braços i les seves cames es repleguen sobre el tronc. Els músculs flexors dels seus membres són hipertònics, mentre que els de l’esquena són hipotònics. Està replegat en la posició fetal. És la postura bàsica de tots els éssers humans. En aquest replegament es sustentarà el redreçament del tronc i la possibilitat de posar-se dret.
El replegament és un moviment fonamental que cal respectar: si volem donar al nadó totes les possibilitats de desenvolupar-se correctament, hem de deixar el bebè en aquest replegament de posició fetal almenys els tres primers mesos de la seva vida, el temps mitjà en què l’infant és capaç de capgirar-se tot sol al llit. Abans de la fi del primer trimestre, qualsevol posició d’extensió és una posició de tensions tòniques excessives, per consegüent, d’estrès i de malestar psíquic.3
Si tenim en compte aquesta dimensió psicomotriu fonamental, no ajaurem un nadó de bocaterrosa ja que aquesta posició li posa l’esquena en tensió i, per tant, en un estat d’estrès psicocorporal. Si aquesta postura fos realment indispensable, un petit coixí sota la pelvis li arrodonirà l’esquena i li permetrà continuar la integració de la seva postura bàsica. Els braços del bebè que està mamant han d’estar junts davant del seu tòrax i no atrapats darrere l’esquena de la mare. Quan el bebè dorm d’esquena, si tendeix a posar-se en extensió, un petit coixí sota els genolls i un petit coixí sota el cap l’ajudaran a corbar la pelvis i el cap i a relaxar-se.
La relaxació del coll és un signe d’abandó de la defensa, de confiança en els altres, però si el cap del nadó no se sosté i cau enrere es produeix l’efecte contrari, es posa rígid i perd la confiança. El coll dret i rígid és un senyal de massa vigilància.
Quan és molt petit, és important posar el nadó de nou en posició de replegament abans de subjectar-lo; no és recomanable agafar-lo per sota les axil·les.
Són gestos senzills que tenen, però, efectes importants: alleugen el nadó de les tensions corporals innates, sovint molt fortes durant el primer trimestre de vida.
El replegament fonamental del bebè afavoreix l’avinença amb la mare, que es replega amb el seu nadó i li procura així un embolcall psicomotriu de seguretat. Un bebè massa tens, que es posa rígid quan l’agafes en braços i que es vincla, produeix en la persona que el sosté sentiments d’angoixa, rebuig, ansietat, ira i inseguretat.
També sabem que tota la vida s’organitza davant del nadó: agafar-lo en braços, estirar els braços, agafar, posar-se les mans a la boca, veure, parlar, crear. El triangle mans-ulls-boca és a la base de la descoberta del cos, de les mans, dels peus, dels òrgans sexuals.
Tot el que afavoreixi aquest replegament davant seu participarà en el desenvolupament psicomotriu del nadó.
L’infant tindrà com a projecte de vida, ajudat pel seu entorn, sortir d’aquest primer replegament per obrir-se, anar vers l’exterior i vers els altres, i posar-se dret tot sol en els seus espais físic i psíquic.
La simetria i la mirada dels altres
El segon element de l’organització motriu i tònica és la simetria. L’eix vertebral representa l’eix de simetria del cos. En néixer, un bebè amb una bona salut neurològica té el cap en la prolongació del tronc. Encara no el pot aixecar, per la qual cosa de vegades caldrà reposicionar-l’hi.
Un nadó necessita conèixer les dues parts del seu cos4 i experimentar sensorialment i afectivament el pas d’un costat a l’altre. L’alletament natural comporta una alternança regular entre el pit dret i el pit esquerre, i el bebè se’n beneficia perquè integra ambdues parts del seu cos. Però això no és evident quan es dona el biberó: molt sovint el biberó es dona exclusivament per un costat preferent d’acord amb els hàbits de la persona que l’alleta. Les possibilitats de passar de la dreta a l’esquerra es redueixen i la integració de l’eix vertebral s’alenteix o fins i tot s’altera.
La rotació cap a la dreta i cap a l’esquerra permet a l’infant delimitar dos espais diferents que es creuen i es retroben en el centre al voltant de l’espai oral.
El segon aspecte de la simetria és la necessitat de qualsevol ser humà de reflectir-se en la mirada de l’altre. L’infant necessita sentir-se estimat a través de la mirada dels progenitors. La seva existència corporal i la seva apropiació depenen, en gran mesura, de la qualitat de la mirada sobre ell per part dels adults que l’acompanyen.
La coordinació motriu i l’ajustament recíproc
L’organització motriu és innata. Té un significat, una orientació, unes funcions. Primer l’infant està centrat en ell mateix, en les seves sensacions, després s’orientarà cap als altres. Per fer-ho, cal mirar cap a l’exterior del cos i fer una rotació.
La rotació està prevista en el programa psicomotriu per ser efectiva quan l’infant ha integrat suficientment la seguretat relacional en el seu replegament precoç.
Al voltant del sisè-vuitè mes els bebès s’interessen pels altres infants a l’escola bressol. També és l’etapa de la por al desconegut, que reflecteix l’accés a la diferenciació afectiva i la possibilitat de pensar l’acció de l’altre. Quan el nen està ben replegat i segur en el seu eix, es coordina de forma natural. La maduració del sistema nerviós central comporta una igualació i una harmonització del to muscular. La coordinació motriu, joc entre músculs agonistes-antagonistes, llavors esdevé possible i el moviment es propaga des del cap fins als peus. Si les relacions afectives i emocionals són satisfactòries i li donen seguretat, l’infant se sostindrà en la seva motricitat organitzada per construir els seus pensaments, les seves lògiques, les seves estratègies, les seves comparacions. La inversió afectiva del cos motriu i emocional de l’infant per part dels pares li dona la possibilitat de sentir-se com una globalitat psicocorporal.
Aquests tres paràmetres psicomotrius depenen de la maduració nerviosa i es desenvolupen amb una autonomia relativa. Però si l’infant no se sent acompanyat emocionalment en les seves proeses motrius, en les seves descobertes sensorials, en les seves experiències vitals, el programa neuromotor es desenvolupa sense que l’infant pugui apropiar-se’n. L’infant roman en la seva mecànica motriu i no assoleix el seu potencial psicomotriu.
L’organització afectiva
Respectar l’organització motriu i tònica del bebè requereix un mínim de coneixement dels primers vincles psicomotrius. Malauradament, aquesta noció de holding psicomotriu, tot i que de vegades sembli clara i evident, encara no està àmpliament difosa, cosa que explica alguns temptejos pel que fa a l’ajustament que hem de fer amb el bebè.
Des de fa una dècada, els treballs sobre el dolor de l’infant i la importància de les sensacions sobre la seva estructuració psíquica aclareixen de mica en mica la dimensió fonamental del suport corporal en l’organització psíquica i afectiva del nadó.
Un bebè necessita conèixer les dues parts del seu cos i experimentar sensorialment i afectivament la transició d’un costat a l’altre
Ara sabem que els ritmes biològics i neurològics són elements clau del procés integratiu. Sostenir un infant és ajudar-lo a progressar sense excés ni falta d’estimulacions. Aquest fet condiciona algunes conductes parentals: s’han de respectar les grans etapes del desenvolupament, aguantar-li el cap, asseure’s, gatejar, posar-se dret i caminar.
Massa sovint trobem pares que forcen l’infant en les seves adquisicions i que «l’hipermaduren», pensant que «és pel seu bé». Així veiem bebès de cinc mesos en caminadors, nens petits incitats a caminar des dels nou mesos. Tots aquests infants, encara que somriguin, són psicomotors prematurs que han de gestionar un requeriment tònic precoç, una sobrecàrrega d’estimulacions i les necessitats narcisistes dels seus pares.
La història familiar
Alguns factors influiran la manera com els pares sostindran el fill i la manera com li permetran que es desenvolupi tan bé com sigui possible, per exemple la pròpia experiència com a infants, la seva «formació» de pares segons les tradicions i creences familiars, les experiències de l’embaràs (si durant l’embaràs la mare estava molt ansiosa, vuit mesos després del part s’observa una interacció menys satisfactòria amb el seu bebè), el part (sovint hi ha més problemes amb nadons prematurs o quan el part ha estat difícil).
Tots aquests factors tindran una incidència en la manera d’acompanyar el bebè a l’inici de la seva vida, però no cal oblidar que l’infant no és passiu i que reacciona quan les propostes parentals no el satisfan. Així, doncs, hi ha un ajustament permanent entre les ofertes dels pares i les necessitats de l’infant, i algunes mancances primerenques es poden solucionar totalment si l’adult escolta el seu fill.
Un saber ser
Ajudar l’infant en el seu desenvolupament psicomotriu no és una tasca fàcil. No som sempre capaços de respondre a les exigències d’un bebè i a les necessitats que aquest manifesta d’una manera de vegades poc clara per a nosaltres. Tenir en compte l’organització motriu i tònica del bebè ens ajuda en gran mesura a tenir actituds satisfactòries, però sostenir psicològicament un bebè és més de l’ordre del saber ser que del saber fer.
La majoria de nosaltres ha viscut l’experiència real d’haver d’acompanyar algú, un amic, la parella, un germà, un parent, en situacions difícils. I diem «li he donat suport», «calia fer-li costat», «es deixava ajudar», «li he donat un cop de mà». Aquestes expressions signifiquen que hem hagut d’escoltar aquesta persona, aconsellar-la. Potser hem hagut de convèncer-la que podia sortir-se’n, potser ens hem empassat bona part de les seves angoixes i estem psicològicament cansats. Això també pot provocar mal d’esquena, fatiga, ansietat, etc. Ens adonem que no és fàcil encoratjar psicològicament algú i encara menys un bebè que no parla. I, amb tot, la majoria de pares se’n surten força bé. Les mares estan en un estat de preocupació primària5 que els dona aquesta sensibilitat particular per endevinar les necessitats i els desitjos del petit i per posar-se ràpidament en la mateixa longitud d’ona.
Sostenir un infant és comprendre’l
Però no n’hi ha prou d’estimar el fill per sostenir-lo psicològicament. És tot un treball psíquic que implica el saber ser dels pares i les seves capacitats d’empatia. Els pares s’han de posar en el lloc del bebè, comprendre allò que viu, satisfer les seves necessitats, tot això sense ofegar-se en l’angoixa i en les projeccions personals.
Uns pares suficientment sòlids poden acceptar les emocions i els afectes del seu bebè. Poden consolar-lo, identificar-s’hi per endevinar i donar un sentit a allò que li passa quan plora o balboteja.
El suport psíquic passa pel tacte, la tendresa i les paraules. Un bebè necessita sentir de la boca dels pares paraules que s’ajustin al que està experimentant. Sostenir un infant és ser el seu intèrpret durant un cert temps: els mots embolcallaran les sensacions, donaran un sentit afectiu a allò que l’infant viu i l’animaran cap a una activitat simbòlica.
Sostenir un infant és ajudar-lo a progressar sense excés ni falta d’estimulacions
Sostenir un infant és mirar-lo
La mirada té un efecte important en la tonicitat de tot el cos. Quan un nadó mira la mare als ulls, construeix el seu esquema corporal, integra el seu cos com una globalitat viva. Les vibracions penetren a través dels ulls i s’estenen per tot el cos. L’infant llavors sent que existeix en tot el cos fins als dits dels peus. Quan el nadó no pot veure res en els ulls de la seva mare –mare absent, deprimida–, cau en un buit psíquic. Corporalment, viu sensacions de desequilibri i de caiguda sense fi perquè el cos d’una mare depressiva transmet tensions entretallades, incoherents, desordenades. El bebè es troba en estat de terror.
Sostenir un infant és acompanyar-lo
Sostenir un infant és calmar-lo i consolar-lo, és ajudar-lo a inhibir o reduir les tensions corporals que el sistema nerviós immadur encara no pot gestionar. És ajudar l’infant a passar de la contracció a la relaxació. Sostenir un bebè és donar-li suport i valorar-lo en les seves funcions fisiològiques: quan una mare canvia el seu bebè, els mots i les emocions que acompanyen l’acte seran determinants per al futur psicològic del petit; quan ella li diu «ecs!, quanta caca, quin porquet, n’hi ha per tot arreu!», tot i que l’infant no comprengui les paraules de la mare, en capta les vibracions vocals i discrimina molt bé el que és una paraula dolça i el que expressa disgust o rebuig.
En canvi, si l’encoratja i veu de manera positiva el que troba en el bolquer, valora el funcionament fisiològic del nadó i, per tant, el seu interior.
A través dels intercanvis físics i psíquics, el holding psicomotor serveix per satisfer les necessitats primàries de l’infant, ja siguin psíquiques o físiques. Permet la integració de referents sensorials i afectius.
És un mode de comunicació, un diàleg tònic6 amb la funció de reduir al mínim les intrusions a les quals el nen ha de reaccionar. Els pares idonis són els protectors del bebè. Vetllen perquè el nadó no es vegi aclaparat per unes estimulacions sensorials que no podria integrar. En aquest sentit, la mare, el pare, la mainadera, la persona que ajuda la mare, són contenidors per al bebè, alhora contenidors físics i psíquics.
El holding està relacionat amb un ajustament tònicoafectiu entre els dos socis de la interacció. Llavors es pot establir un sentiment de confiança i de seguretat, i participar en el desenvolupament narcisista bàsic que és el garant d’un eixamplament del jo del subjecte i de l’obertura de la consciència al món exterior.
Suzanne Robert-Ouvray, doctora en psicologia clínica, psicoterapeuta d’infants i d’adults. Extret de Metiers de la petite enfance, núm. 59, juny de 2000.
Notes
1. Winnicott, D.: Jeu et réalité, París: nrf, Gallimard, 1975.
2. Robert-Ouvroy, S.: L’enfant tonique et sa mère, París: Desclée de Brouwer, 2007.
3. Robert-Ouvray, S.: Enfant abusé, enfant médusé, París: Desclée de Brouwer, 1998.
4. Haag, G.: «La mère et le bébé dans les deux moitiés du corps», Neuropsychiatrie de l’enfance, núm. 33, 1985.
5. «Les enfants observés par l’équipe de Myriam David et Anna Tardos, De la valeur de l’activité libre du bébé dans l’élaboration du self», Devenir, vol. 3, núm. 4, Chêne-Bourg (Suïssa): Médecine et Hygiène, 1991.
6. «La théorie de la relation parent-nourrisson», De la pédiatrie à la psychanalyse, París: Payot, 1960.
