La vida diària està plena de misteris sense explicació per als infants: per què plou, per què apareix l’arc de Sant Martí, per què desapareixen els tolls, on va l’aigua del mar quan baixa la marea, per on creixen les ungles o el cos, on es guarden les paraules que diem, per on s’escapen les olors i moltes altres preguntes necessiten la nostra col·laboració per ajudar-los a revelar el secret que oculten. És per això que sempre fem tasques de recerca, per a les quals prèviament apuntem possibles respostes o hipòtesis per buscar informació, contrastar-la i, finalment, refutar-la o rebutjar-la. No ens agrada donar la solució tancada, ens estimem més dedicar el nostre temps i el nostre entusiasme a indagar.
Aquestes tasques, que finalment també es converteixen en experiències de vida en què col·laboren les famílies o persones externes al centre, poden tenir durades molt variades, ja que sempre les definim com a experiències elàstiques: sabem quan comencen però ignorem tot el que poden donar de si.
A continuació, a tall d’exemple, n’exposarem tres: «Sorra cinètica, sorra de la lluna o sorra màgica», «Carbasses espinoses: sequis» i «El gall de Barcelos i les previsions meteorològiques».
El nostre alumnat va quedar meravellat quan una companya ens va portar una bossa de sorra cinètica del Museu dels Infants de Nova York. No la coneixíem i sense veure-la o tocar-la resulta molt difícil explicar la sensació que produeix tant visualment com tàctilment, però se’n poden veure vídeos a la xarxa que permeten fer-se’n una idea força aproximada.
En aquell moment, estàvem molt dedicats als nostres tallers de modelatge, i aquesta manera de treballar, amb aquest material, era una experiència i una sensació que no s’assemblava a cap de les que havíem experimentat amb altres masses o pastes que havíem emprat abans. Fins i tot té un efecte relaxant, gairebé hipnòtic, quan s’observa com s’expandeix i s’enfonsa.
Hi vam quedar tan enganxats que vam buscar per la xarxa com la podríem fabricar a classe, atès que era bastant cara.
En una primera recerca, vam trobar diverses receptes per fer-la que ens van semblar d’allò més senzilles: pel que semblava només es tractava d’afegir-hi oli de bebè. Una cosa fàcil. Així, vam buscar sorra, la vam ficar al forn per eliminar-ne els gèrmens, tal com ens indicaven, la vam tamisar i, ben il·lusionats, hi vam afegir l’oli. Els infants van ser els primers a adonar-se que allò no era el mateix que la sorra cinètica comercial que havíem provat. Van percebre que aquesta tacava les mans –cosa que no passava amb l’altra–, que no aconseguíem compactar-la per donar-li forma i que, després, no es desfeia com l’altra. Vam mirar si es tractava d’afegir-hi més oli, però aquest no era el problema. Van gaudir jugant-hi, però la comparaven tota l’estona amb el record tàctil i visual que tenien de l’altra. Això va donar molt de si. Per això no vam entendre el fet com un fracàs, sinó que ens va donar ànims per seguir indagant i provant noves fórmules.
Un nen va apuntar que potser jo m’havia confós i segur que es tractava de gel de nadó, ja que és més enganxós. A tots els altres els va semblar encertada la proposta, de manera que aquest seria el segon intent. D’altres van apuntar la possibilitat de tirar-hi aigua. D’altres, que potser es tractava de suavitzant, perquè deixava les mans molt suaus. Ens va semblar increïble la quantitat d’hipòtesis o alternatives que van sortir. Vam acordar, a més, que demanarien als seus pares i mares que en busquessin informació a l’ordinador o a la tauleta per si els apareixia alguna cosa diferent de la nostra.
Per la nostra banda, vam afinar més la recerca i vam saber que la sorra cinètica és un compost la major part del qual, el 98 %, és sorra i el 2% són compostos químics, com el polidimetilsiloxà, una silicona basada en un polímer orgànic que la dota d’unes propietats particulars, com la mal·leabilitat, que no s’asseca, no taca –perquè només s’enganxa a si mateixa– i no és nociu. Cal afegir que aquest compost és tan car que no compensa fer-ho a casa.
Però ja ens hi havíem embarcat. Ara no hi havia marxa enrere. Almenys havíem de comprovar les propostes dels infants. No hi teníem res a perdre, estàvem investigant, manipulant, exercitant la memòria visual, la tàctil, i, si més no, estaven entusiasmats. Així, també vam veure l’alternativa d’afegir midó de blat de moro –Maizena– i aigua.
Un altre cop ens vam preparar per a les proves: els vam dividir en quatre grups, segons que apostessin per l’opció d’aigua + oli, gel, suavitzant o l’ingredient secret de la mestra, farina de blat de moro, que, la veritat, no va tenir gaires seguidors, llevat d’un nen i una nena que, suposem, es van posicionar més per fidelitat a mi que per convicció.
En paper, vam preparar una taula de verificació d’hipòtesis, que cadascú aniria cobrint d’acord amb la seva percepció dels resultats aconseguits amb els diferents ingredients, i també del compliment de les característiques singulars de la sorra màgica: no taca, es modela, es desfà, es mou. Vam ser conscients de la dificultat que comportava la verificació d’una d’aquestes característiques formulada en negatiu –no taca–; podríem haver-la posat sense la negació –cosa que en facilitaria la comprensió–, però d’aquesta manera no ens donarien totes les comprovacions en afirmatiu, per la qual cosa vam decidir mantenir-la així. Si aconseguíem la fórmula correcta, s’haurien de complir totes les condicions, de la mateixa manera que passava amb la sorra comercial.
Després dels tres primers errors, i veient el seu desànim, vaig prometre que, si no ho aconseguíem, compraria un paquet de sorra cinètica.
Pel que fa als resultats del producte, cal reconèixer que només vam aconseguir acostar-nos a les qualitats de la sorra comercial amb la barreja de Maizena, cosa que els va fer saltar d’alegria, com quan els científics fan un gran descobriment. Amb l’excepció que taca una mica –no tant com les altres–, el moviment que té compensa aquesta diferència. Així, es pot veure a les taules de control que els «investigadors» més puristes van tenir dubtes sobre si posar «sí» o «no» a l’apartat del compliment d’aquesta condició.
Quan vam iniciar el procés amb la Maizena, l’opinió dels observadors era totalment negativa. Segons el que deia la recepta, calia barrejar dues tasses d’aquest midó amb aigua, la qual cosa es va solidificar immediatament, de manera que els infants ja em deien que era fals; després vam haver de fer engrunes la pasterada, que deien que semblava formatge. Semblava impossible que allò pogués absorbir les quatre tasses de sorra que hi havíem d’afegir. Hi vam tirar una mica més d’aigua, i llavors va arribar la sorpresa: allò es començava a moure! Va ser un moment increïble, en què van exclamar: «Ho hem aconseguit!», «És veritat!». No sabem si els enginyers de la nasa es posen tan contents quan llancen un coet com nosaltres. Va ser fantàstic, però, com sempre, per a nosaltres va ser més important tot el procés de l’experiència investigadora que el producte en si.
Qualsevol misteri per desxifrar pot donar lloc a una petita experiència en què l’escola i la família col·laborin conjuntament
Quan vam començar, no podíem imaginar-nos que això donaria per tant, però va ser una altra d’aquestes experiències «elàstiques» nostres, que tenen més incidència del que es podria esperar. El que havia de ser una activitat puntual i relaxant es va convertir en tota una experiència de tenacitat i de recerca.
Carbasses espinoses: sequis
Ens van regalar una cistella de bonics sequis, també coneguts com a carbasses espinoses i, en castellà, chayotas, papas pobres o papas del aire. Es tracta del fruit d’una planta enfiladissa de la família de les cucurbitàcies –com les carbasses– que en alguns llocs de l’Amèrica hispana es consumeix igual que les patates; per això té aquest nom.
Pensàvem guardar-los per plantar-los a la primavera i veure, així, com neixen les plantes directament d’un fruit, ja que en altres ocasions havíem vist la reproducció per esqueix, per llavor, per bulb, per fulla, etc. Pel que sembla, però, es van trobar tan bé a la nostra estança que alguns ja van començar a germinar i a créixer a un ritme de dos o tres centímetres per dia (són com les mongetes màgiques), de manera que vam començar a pensar què en podríem fer quan arribessin a més alçada, perquè necessiten un emparrat.
Això va donar peu a parlar amb els infants de les necessitats vitals de les plantes, i fins i tot a fer proves privant les plantes d’un d’aquests elements, aigua, llum o escalfor, per comprovar si així germinen igual que les que tenen totes les necessitats cobertes. Vam preparar un quadre de doble entrada per fer-ne el seguiment i així poder-ne treure conclusions.
Mentrestant, la que gaudia de les tres condicions creixia i creixia. Un regal de la natura per al coneixement dels nens i de les nenes.
El gall de Barcelos i les previsions meteorològiques
Un infant que va passar el cap de setmana a Portugal va portar com a regal per al grup el típic gall portuguès que canvia de color segons la humitat ambiental, de manera que fa una previsió meteorològica precisa a curt termini.
Cap dels seus companys coneixien aquest record tan típic del país veí, present en gairebé totes les cases gallegues, ni per descomptat la llegenda que va donar lloc a aquest record tan representatiu de Portugal. Així, quan vam obrir el paquet van quedar una mica estranyats. Vam veure que tenia les explicacions en quatre idiomes –espanyol, portuguès, anglès i francès– i, atrets pel text que deia que canviava entre nou colors, ens vam posar a llegir, de manera que vam conèixer la llegenda del pelegrí que, fent el Camí de Sant Jaume, va ser acusat falsament i en presència del jutge va dir que, per confirmar la seva innocència, el gall que estaven menjant cantaria quan estiguessin a punt
d’executar-lo.
Ja immediatament vam decidir comprovar si era cert que canviava de color. Al cap de poc d’obrir la bossa on era, les ales i la cua del gall van passar d’un color gris violaci al blau intens (que pel que sembla és el color que adopta quan s’espera calor), però el cel, el dia i la nostra estació meteorològica deien una altra cosa. Van reflexionar sobre l’assumpte i van arribar a la conclusió que el gall havia d’estar a fora, ja que dins de l’estança sempre hi fa calor. Així, durant el pati el vam portar a l’exterior i el color va passar a violeta –anunci de pluges–. Veient això, van concloure que el gall havia d’estar-se a fora, igual que el sensor exterior de la petita estació meteorològica que tenim a la classe. Ara les previsions i el color del gall coincideixen, tal com vam poder comprovar en diverses verificacions que vam fer al llarg dels dies i que vam registrar en una taula comparativa.
Sols ens quedava saber la raó per la qual canvia de color. Vam fer indagacions a la xarxa i vam llegir que és per un producte que apliquen al gall. Amb tot, en vam voler fer partícips les famílies, de manera que els vam enviar una consulta amb tres preguntes: si tenien cap gall de Portugal a casa, si sabien per què canviava de color i si creien que el gall encertava les previsions del temps.
Van descobrir que en moltes cases –dels avis, especialment– hi havia algun element en què hi havia representat aquest popular símbol portuguès –davantals, rodals, draps de cuina, estovalles, rellotges i figures de ceràmica– i que es refiaven totalment del que deia el color del gall. El que ningú no ens va dir és per què aconsegueix canviar de color. Així va ser com, gràcies a un regal, vam fer una petita recerca que ens va mantenir a tots entusiasmats.
Qualsevol misteri per desxifrar pot donar lloc a una petita experiència en què l’escola i la família col·laborin conjuntament.
Ángeles Abelleira i Isabel Abelleira són mestres d’infantil a A Coruña i coautores del blog InnovArte Educación Infantil.
Extret d’Abelleira, A., i I. Abelleira: Els fils d’infantil, Barcelona: amrs, 2017. Premi Marta Mata de Pedagogia 2016
Més informació
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/12/12/arena-cinetica-arena-de-la-luna-o-arena-magica-verificando-o-descartando-hipotesis
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2012/12/17/calabazas-espinosas
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2015/03/24/el-gallo-de-barcelos-y-las-previones-meteorologicas
