L’ús d’estratègies per aconseguir o evitar l’accés al joc per part dels infants en el seu joc lliure demostra la seva capacitat de donar valor a allò que és més que una estona de diversió i que implica formar part d’un grup d’amics, és a dir, seguretat, estabilitat i estima per part dels seus iguals.
La cultura dels infants compta amb una sèrie de tradicions i costums que es transmeten per mitjà de l’aprenentatge i que sorgeixen amb la necessitat dels seus membres de formar part d’un col·lectiu amb el qual compartir interessos, passions, dubtes i preocupacions, com qualsevol altre grup cultural.
A partir de la meva tesi doctoral, Sorra Fina: la cultura dels infants de 3 a 6 anys en el temps de pati de tres escoles catalanes, he conegut les manifestacions de la cultura dels infants durant el joc lliure al pati.
Les dades es van recollir utilitzant la tècnica d’observació participant. Durant les primeres setmanes demostrava als infants que es podien comportar davant meu com ho feien quan estaven amb altres companys, perquè els seus comentaris i actituds no serien jutjats, i que tampoc actuaria com una animadora de jocs. D’aquesta manera vaig poder obtenir dades raonablement fidedignes sobre les relacions que els infants estableixen entre ells sense la presència d’adults. Aquest article resumeix únicament les estratègies per aconseguir o evitar l’accés a un joc en curs.
Els jocs espontanis, és a dir, tots aquells que no tenen unes normes fixes, acostumaven a ser els preferits pels infants de parvulari. Durant la seva execució, era molt habitual que el desenvolupament del joc es veiés contínuament interromput per la negociació entre companys a l’hora de decidir qualsevol tema que fes referència al joc que s’estava desenvolupant, com ara qui hi podia participar, on, qui el dirigia i quines idees s’acceptaven com a bones i quines no.
Els infants més petits o amb menys habilitats imaginatives acostumaven a fer jocs més estàtics i repetitius, sigui perquè preferien desenvolupar jocs que ja coneixien, sigui perquè no sorgissin situacions noves que poguessin desestabilitzar l’equilibri aconseguit entre els integrants.
En canvi, els grups entre 5 i 6 anys, més acostumats a jugar conjuntament o amb bones dots de fantasia, realitzaven jocs molt canviants i amb converses constants sobre com desenvolupar-los.
Estratègies per aconseguir l’accés al joc
En edats primerenques, com els infants de tres anys, el joc és molt fràgil per causa, entre d’altres, de la reduïda experiència en el joc col·lectiu. Els participants intenten protegir el desenvolupament correcte del joc davant d’altres individus que hi volen accedir i que el podrien desestabilitzar.
Probablement per aquest motiu, aquells que volen accedir al joc en curs no acostumen a preguntar verbalment si poden jugar, ja que saben que molt fàcilment els diran que no, sinó que ho fan d’altres maneres per aconseguir augmentar les probabilitats d’èxit. Per exemple, observar el desenvolupament del joc des d’una certa distància. Si no hi ha cap rebuig, el següent pas és seure i posar en pràctica el comportament observat sense parlar gaire, esperant veure la reacció. En el cas que l’interessat a accedir al joc comenci a fer com els altres i aquests no s’hi manifestin en contra i diguin alguna frase sobre el joc, això serà l’indicador d’haver assolit amb èxit l’accés al joc.
A mesura que es fan més grans, els infants ja tenen els seus grups d’amics i una experiència dilatada en relacions amicals, i això fa que siguin una mica menys proteccionistes del joc en curs i comença a ser freqüent sentir «puc jugar?», a la vegada que cada infant tendeix a buscar directament el seu grup, on sap que fàcilment obtindrà una resposta afirmativa.
A part de les tècniques de preguntar si es pot jugar o posar-s’hi i observar com reaccionen els companys, al llarg de l’observació al pati, vaig veure utilitzar altres estratègies:
- Dir els avantatges de deixar-lo jugar.
Gerard: Que puc jugar?
Joel: Estem treballant. No. Ja som molts.
Gerard: Per això, serem més i treballarem més.
Joel: Val! Pots jugar.
- Anar a buscar l’objecte adequat que li diuen que és imprescindible per accedir al joc.
- Ensenyar un objecte «preuat» com pot ser una joguina que ha portat de casa.
- Amenaçar de dir a les mestres que no el deixen jugar o que estan fent una cosa que ells saben que no és correcte.
- Proposar nous rols al joc quan algun nen diu que no hi pot jugar perquè tots els rols ja estan adjudicats.
- Demanar directament per jugar a la persona que porta la veu cantant o dir-li alguna cosa per guanyar-se’n l’afecte.
- Intentar intimidar els que no deixen accedir al joc, prenent-los les joguines o agredint-los.
L’ús d’una o diverses estratègies anirà d’acord amb l’interès per accedir al joc i amb l’habilitat de l’interessat. Encara que no es respongui o la resposta no sigui gaire taxativa i els components del grup no diguin res quan s’accedeix a l’espai de joc, això no significa que s’hagi integrat al grup. Perquè això passi hi ha d’haver, per una banda, una confirmació verbal per part dels integrants, especialment per part del líder del grup. I per l’altra, que acceptin les seves propostes de joc i que no acabi relegat a un rol menys atractiu o convertit en la riota del grup.
En Roger demana per jugar i li diuen que no, però ell insisteix.
Guillem: Com tu vulguis. Juga però no et farem cas.
Estratègies per evitar l’accés al joc
Els grups d’infants, sobretot els de més edat, que feien uns jocs molt creatius i vistosos als ulls dels companys, com construccions subterrànies o històries fictícies de gran interès, entre molts altres, molt sovint tenien pretendents per adherir-s’hi. Per dissuadir tots els interessats, assíduament utilitzaven una variant de la simple negació de l’accés al joc: motivar aquesta negació.
Ja fos justificant-ho perquè eren massa petits: «No, perquè és petita i es pot fer mal.»
Perquè eren d’un altre curs: «Pràcticament tots els dies mentre jugo amb algun grup de nens he sentit que li diuen a algú altre ‘no pots jugar!’ i seguidament afegeixen ‘només P4!’, ‘només P5!’ o ‘només P3!’, segons del grup que siguin.»
Perquè ja n’eren molts: Quan el nen que arriba per jugar és de la mateixa classe del grup que ja està jugant, aquests diuen «No! Només poden jugar…» i es posen a contar en veu alta els que ja estan jugant «1, 2, 3, 4 i 5» (o els que siguin), i seguidament acaben la frase dient «només poden jugar 5!» i l’altre se n’ha d’anar.
Perquè eren del sexe oposat: «Mentre l’Ariadna, el Martí, el Javier i jo jugàvem als gronxadors, va aparèixer l’Aitana –de la mateixa classe de 5 anys– i va demanar per jugar, però el Francisco i el Jordi van dir que no podia jugar perquè les nenes no podien. De seguida van rectificar que jo sí que podia, i l’Ariadna va dir que ella també podia. L’Aitana no va insistir i va marxar.»
Perquè no s’estava jugant a res:
Irene: Que puc jugar? Puc jugar?
Max: Que no estem jugant a res!
Irene: Jo li dic a la Laura, no a tu.
Laura: Estic jugant amb ells i no juguem a res!
Segueixen jugant com si la Irene no hi fos.
Perquè no disposava dels estris necessaris: En Narcís, en Marcos i l’Álvaro del grup de 5 anys, amb pales i cubells al revés, piquen fort fent música i canten. L’Ester s’hi afegeix.
Marcos: Ester, tu no pots!
Ester: Sí!
Álvaro: Qui…, qui no té pala blava no pot! (La pala de l’Ester és vermella.)
Perquè es tenien elements considerats «inadequats»: Com que l’Enric tenia la cara pintada de tigre, la Sara ha dit que els nens que tenien la cara pintada no podien jugar.
O perquè tenien un comportament incorrecte: «No, porque tú pegas.»
Conclusió
Aconseguir l’accés al joc en curs dependrà, doncs, de diversos factors com ara la cohesió del grup al qual es vol accedir, la relació prèvia amb els integrants del grup, l’activitat que estan fent, si hi ha espai per a més integrants i l’habilitat de l’interessat en l’ús d’estratègies per accedir al joc.
D’altra banda, l’ús de les estratègies per evitar l’accés al joc en curs requereix un joc ric en diversió, complexitat, bellesa i en l’entusiasme dels participants, que cridi l’atenció dels altres companys. Aquests factors faran que els integrants del joc hagin d’introduir condicionants als nous participants perquè quan s’hi integrin el joc no perdi la seva essència.
L’ús de diferents motius per impedir l’accés de persones no desitjades al joc pot ser resultat de veure que, en la majoria dels casos, un cop explicada l’exclusió, l’exclòs no insisteix o, si realment té tantes ganes de formar-ne part, busca estratègies a partir del motiu que li han donat, com pot ser anar a buscar l’estri que li han demanat.
A més a més, en donar un motiu, fan que l’infant refusat no tingui tanta necessitat d’anar-se a queixar a les mestres, ja que es tracta de quelcom que, aparentment, va més enllà de ser un refús a aquella persona en concret.
Anna Serra, antropòloga de la infància.
