L’entrevista. Infants, família i entorn. Un debat al Fòrum Local d’Educació

Infància: La Ginesta, centre integral de la petita infància de Sant Esteve Sesrovires, és un projecte educatiu i social, integrador i participatiu, que acompanya les famílies en aspectes relacionats amb la criança i el procés de desenvolupament dels infants des de nadons. Marisa Gómez, responsable de l’Àrea d’Infància i Edu­ca­ció, va ser en el projecte des de l’inici. Qui formeu part d’aquest projecte?

Marisa Gómez: Per començar, una mica d’història. El centre integral La Ginesta neix a partir d’una oportunitat. En aquells moments, al municipi s’oferia l’etapa escolar del 0-3 i, per una altra banda, tots els espais de suport a la primera infància. Però les dificultats econòmiques ens van portar a no poder donar suport a la continuïtat d’una sèrie de serveis, i a reflexionar, a valorar i a replantejar-nos en quin moment estàvem i quin camí volí­em seguir. Calia força i continuïtat. Evident­ment partíem d’un equip de mestres i això ens avalava, dins i fora del centre educatiu. Si les connexions fan xarxa, com deia David Bue­no, en aquest cas les connexions van crear un gran projecte, que va acabar sent aquest projecte integrador. Un projecte integrador i únic que ens va donar molta força, amb un equip educatiu molt potent. Vam poder oferir a les famílies un centre integral destinat a l’atenció i de suport a la criança.

La Ginesta en aquests moments és un espai acollidor, amb projectes revolucionaris. El model arquitectònic ens dona la possibilitat que sigui així. És un lloc on l’infant pot experimentar lliurement amb tot allò que l’envolta. Té possibilitats, recursos i ofertes de joc per escollir i poder desenvolupar el creixement personal, físic, emocional i motriu, amb un acompanyament molt acurat per part dels professionals. Les famílies dels infants tenen espais de criança, de suport, amb un ventall molt ampli de possibilitats –espais nadons, espais de joc, espais familiars…–, sempre amb un eix vertebrador condicionat pels objectius i continguts, i alhora molt adaptat a les necessitats de les famílies. Elles són les que ens marquen els ritmes. En les supervisions i les avaluacions ens diuen per quin camí hem d’anar.

I.: Al projecte «Una finestra oberta al món», de l’Escola Bressol Municipal L’Ànec, de Santa Colo­ma de Gramenet, creen ambients de música, llum i color, amb la projecció a terra i a escala real de diferents vídeos musicals. Ana Salazar, portaveu de l’equip educatiu de l’escola bressol, quin ha estat el propòsit d’aquesta vivència audiovisual amb els infants?

Ana Salazar: Aquest projecte va néixer per casualitat. Un dia vam comprar un projector per informar les famílies i ens vam parar a veure un fragment d’un vídeo en una estança de 2-3 anys. Ens vam adonar que els infants s’hi van interessar moltíssim. Això ens va fer pensar. Vam començar una recerca de vídeos musicals, que pensàvem que els podien interessar i vam estudiar les seves respostes. Vam fer projeccions a terra i també en altres plans. Eren imatges reals de dansa contemporània, dansa clàssica, flamenc, batucades (que els encanta). També imatges geomètriques en moviment, mandales musicals en evolució, imatges de la natura. El que nosaltres buscàvem era que els infants s’expressessin emocionalment i corporalment, que fossin capaços d’interactuar amb una història totalment nova per a ells. Sobretot dins de l’escola. I volíem oferir-los un ambient de llum, música i colors que acompanyaven amb robes, amb miralls, amb capses… Vam veure com desplegaven tota la seva llibertat en l’expressió corporal i la dansa. Ens vam adonar que aquesta experiència afavoria molt la seva autoestima. Per portar-ho a terme, vam comptar amb les educadores, que eren les que coneixien bé el seu grup i els seus interessos, els gustos, el moment evolutiu… Des­prés es van encarregar d’organitzar-ho tot, enriquint l’ambient per crear situacions noves.

L’adult en cap moment hi havia de tenir protagonisme. Havia d’estar molt atent, per transmetre als infants una seguretat afectiva i emocional que els permetés expressar-se sense por i amb confiança. Però el protagonisme, en tot moment, era per als infants.

El que buscàvem d’una manera activa era que s’expressessin corporalment i emocionalment. I, com diu en David Bueno, era important que se sentissin còmodes per aprendre.

Ha estat un projecte molt viu, obert a canvis i millores. I ens ha fet adonar que nosaltres, com a educadores, hem de ser flexibles i buscar sempre nous recursos educatius per als infants.

I.: «Alguns paisatges sonors», de la Llar d’Infants Pi del Soldat de Sant Pol de Mar, és un projecte amb quatre escenaris que tenen el paisatge sonor com a fil conductor. Rocío Galindo, directora
de la llar d’infants, què us va impulsar a fer aquesta proposta sonora?

Rocío Galindo: L’any 2014 hi ha una aposta molt clara per part de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar de fer una revisió profunda de la pràctica educativa a la llar d’infants. Amb aquesta revisió, l’equip d’educadores connecta amb els interessos dels infants, amb la cultura de la infància i posa la mirada en el dia a dia, des de la humilitat i la valentia d’estar obertes a veure quines incoherències hi ha entre les pedagogies i filosofies que ens inspiren i la pràctica real i quotidiana a la llar d’infants. És en aquest moment de revisió, de viure el procés de transformació –i m’agrada parlar de l’etimologia de la paraula transformació, que és viure un canvi de forma, trans-forma, de concepte, d’idea a través de l’acció, la pràctica–, quan les famílies presenten la seva proposta de música.

Més que la didàctica o ensenyar música als infants, ens interessa comprendre el món imaginari dels infants, com construeixen el seu imaginari sonor, com fan possible la creació de paisatges sonors en la quotidianitat.

I.: La proposta de l’Escola Bressol Municipal Virolet de Badalona, Espai de Ciència, va néixer de les inquietuds de l’equip de l’escola i de les famílies i s’organitza en diferents contextos i amb materials específics. Anna Maria Selles, directora, com s’inicia el projecte de l’Espai de Ciència?

Anna Maria Selles: Fa tres anys, una mare de l’ampa molt engrescadora i coneixedora de la línia pedagògica de l’escola –amb materials naturals, defugint dels plàstics, per manipular i tocar– ens va dir: «Per què no busquem un espai on els infants puguin estar tranquils, relaxats, confortables, on puguin manipular i descobrir?». Així vam començar. Vam reconstruir un antic magatzem del pati. No és un espai gaire gran, però hi tenim preparats diferents contextos. Tots els materials són naturals. Permeten una gran diversitat manipulativa i tenen molta riquesa sensorial. L’objectiu és despertar la curiositat, les ganes de manipular, de tocar. Hi ha un racó d’experimentació amb diferents olors i textures –pell de taronja, seca i triturada, minerals, plomes, petxines, flors seques i aromàtiques–. També, quan és hivern, anem a collir les pinyes del bosc per portar-les a l’espai.

També tenim un racó amb canyes de bambú, per a la sonoritat. En un altre espai hi ha caragols i cucs de seda. Ens tots aquests espais oferim molts tipus de lupa. Hi ha un espai que és la proposta tranquil·la, amb catifes i coixins, amb llibres de natura on els infants tenen el suport visual de tot el que estan veient allà, a la realitat.

Tot està preparat per fer transvasaments amb closques de coco, culleres de fusta, bols de fusta… Aquests espais estan plantejats per anar-hi en grups de quatre o cinc infants durant quinze o vint minuts. Més enllà, van perdent-hi interès. L’adult deixa l’infant en el seu procés de descoberta i, a vegades, és qui incita i proposa reptes.

I.: Quin és el paper de les famílies a La Ginesta?

Marisa Gómez: El paper de les famílies és el que volen ocupar. Tenen permís per ser-hi, per disposar, per estar acompanyades, per donar el que elles creuen, i rebre també el que volen. Evidentment, no tot s’hi val. Però hi ha uns professionals que saben acompanyar el procés amb molta cura, amb molta delicadesa.

El vincle de l’escola amb la família ha de ser molt proper, perquè el vincle de la família amb l’infant és molt estret. Es tracta l’infant amb consideració, des d’una mirada que diu «ets capaç», i això també ho rep la família.

Nosaltres, com a educadores, hem de ser flexibles i buscar sempre nous recursos per als infants.

I.: A la Llar d’Infants Pi del Soldat, les famílies formen part del projecte. Com s’ha fet el procés de construcció entre tots?

Rocío Galindo: Dins del procés de transformació, en la recerca d’aquella coherència que buscàvem, no tenia sentit tenir una escola que tanca les seves portes a una hora determinada i vam decidir obrir sense límit horari. Aquest pas fa molta por. Però, un cop fet, vam comprovar que moltes pors només eren mentals. Vam comprovar com és d’important incloure la família dins d’aquest projecte. La confiança no neix d’un dia per altre. Es construeix, amb el tracte, amb el vincle, formant part d’allò que passa en el dia a dia. I les famílies, si aquest ha estat el seu desig, han tingut l’oportunitat de ser en les propostes musicals. Això vol dir obrir les portes de la llar a primera hora del matí, quan hi ha música en directe. D’altres famílies han portat instruments i hi han participat de manera directa. També hi ha famílies que han vingut com a observadors i han pogut veure el seu infant davant d’una situació nova. La proposta també ha permès entrar en contacte amb instruments de qualitat, com una arpa.

Que les famílies hagin pogut viure aquest procés amb les educadores és meravellós. Hem pogut compartir el que observem dels infants quan se senten lliures.

I.: I a l’Espai de Ciència de l’Escola Bressol Muni­cipal Virolet, com vau incorporar les famílies?

Anna Maria Selles: Com he dit, l’activitat va sorgir de l’ampa. Quan vam iniciar el projecte, l’ampa es va encarregar de condicionar l’espai, de buscar material, de pagar els llibres que s’hi van col·locar. I l’equip educatiu va col·laborar-hi. L’ampa buscava les famílies que podien aportar material. I fins i tot tenim cranis de vaques. Ens fan arribar molts materials als quals nosaltres no tenim accés. A més, cada any ens reunim i parlem de les necessitats. Què ens fa falta? Què cal portar? Ara mateix estem esperant el microscopi i també un retroprojector per projectar a la paret…L’equip educatiu i les famílies són dos pilars fonamentals perquè aquest espai funcioni.

I.: Parlem dels infants. Segur que els infants s’han emportat un munt de vivències del projecte «Una finestra oberta al món», de l’Escola Bressol Muni­ci­pal L’Ànec.

Ana Salazar: Nosaltres hem tingut manifestacions de tot tipus, tal i com ja esperàvem. En aquesta mena d’experiències es veu molt el caràcter i la personalitat de cada infant. El que hem vist és que s’han deixat anar d’una manera autèntica, han sigut ells mateixos en un cent per cent, en un mitjà diferent del quotidià, com és el de la imatge i la música. Si ja per si sola la música aconsegueix captar l’atenció dels adults, imagineu els infants i, sobretot, els nadons!

Hem vist com l’infant buscava compartir-ho, sense parlar, només amb la mirada, amb la seva mare i la feia còmplice. Els nadons van reaccionar més d’acord amb els seus moviments, seguien les imatges: «puc atrapar-les?». Jugaven molt amb les manetes, amb el cos i la veu. Els més grans feien l’activitat a la sala polivalent de l’escola i amb les imatges a mida real. Tenien tres tipus de reaccions diferents: la imitació dels moviments, l’observació i el seguiment de la imatge per intentar agafar-la i, finalment, jugaven a interactuar amb allò que veien. Mani­fes­tacions totalment diferents. Per exemple, en una evolució musical els infants s’estiraven i semblava que fessin ioga; uns altres agafaven mocadors per tocar els mandales. Recordo especialment el cas d’en Jon, que és un infant d’una mica més d’un any i mig, que, després de veure una animació de dansa clàssica, ell, sense dubtar-ho, es va estirar al terra i va fer la seva dansa, amb tot el que estava sentint. Va ser maquíssim. Per a nosaltres ha estat molt important veure la seva capacitat de sorprendre’s sempre.

I.: En una altra jornada, Gino Ferri ens feia reflexionar sobre la importància de documentar per reinterpretar la infància des de les observacions directes en les activitats quotidianes. A La Ginesta, documenteu a fi de conèixer i interpretar els significats que ens mostren els infants a les experiències educatives?

Marisa Gómez: En el nostre cas, el mateix centre és un centre de documentació: a les parets i a molts espais destinats a les famílies. En el treball més específic, la documentació ajuda les mestres a valorar, supervisar i avançar. Tenim molta documentació, sobretot imatge, i al darrere hi ha molta reflexió i planificació d’allò que es farà.

Rocío Galindo: Per a nosaltres, a la Llar d’In­fants Pi del Soldat, és una eina clau. Una de les pràctiques que vam començar el 2014 és integrar la documentació pedagògica en la quotidianitat de l’escola. És un camí que crec que no s’acaba mai, sempre hi ha aspectes per descobrir. Aquesta eina ens permet mirar la infància des de la complexitat de la seva forma de ser. Conèixer l’altre és un repte, quan ens ho explica en diferents llenguatges. En el nostre cas, és un repte afegit perquè el nostre equip ens considerem ignorants de la capacitat sonora i de la recerca sonora d’un infant. Amb la documentació estem començant a interpretar algunes de les accions que hem vist amb els infants. I també ens està permetent autoobservar-nos dins d’aquest procés. Amb la documentació afegim en aquest projecte la figura de la parella educativa, que documenta.

Tinc algunes preguntes recollides que ens ajuden a observar l’acció de l’infant dins d’aquest projecte de música. Per exemple: com explora i crea el seu imaginari sonor de forma lliure?, com comparteixen i transformen el seu entorn quotidià?, què significa fer música junts?, amb quins gestos exploren sons impensats?, quina relació estableixen amb els sons en directe?, com generar espais de pertinença per a les famílies dins i fora de la llar d’infants, i també des de la comunitat del poble? Aquests tipus de preguntes ens ajuden mirar més enllà de la mera acció que tenim al davant i, a partir d’aprendre a observar, podem reinterpretar l’evolució de l’infant.

I.: A l’Espai de Ciència de l’Escola Bressol Muni­ci­pal Virolet, com vau gestionar el lideratge i la col·laboració amb les famílies?

Anna Maria Selles: Les famílies van ser les que van fer la primera aportació i després vam crear una comissió que fa el seguiment d’aquest Espai de Ciència. Ha de ser un espai molt cuidat, els materials no poden estar trencats. La comissió s’encarrega que tot estigui pensat i alhora sigui atractiu per als infants. Es reuneix regularment. Sempre hi ha materials que podem incorporar. I vetlla per la continuïtat del projecte. Dona molta feina i, per això, és essencial que hi hagi persones que se n’encarreguin.

I.: El projecte de la Llar d’Infants Pi del Soldat, el porteu a terme vinculats amb una escola infantil de Pamplona.

Rocío Galindo: És un regal. La relació es va generar el curs 2008-2009, quan vaig estar amb Afre­do Hoyuelos, un referent per a l’educació infantil de 0 a 3 anys. Vaig estar-hi dos mesos, a Pam­plo­na. I quan a Sant Pol s’inicia tota aquesta transformació i les famílies proposen portar música a la llar d’infants, ens vam posar en contacte amb l’Alfredo, per l’amistat que ens tenim, i justament ens diu, casualitats de la vida!, que des de fa un mes volen aprofundir en aquest tema i estan generant les possibilitats de portar aquest projecte a terme. Amb aquesta aposta de l’Ajun­ta­ment de Sant Pol per una escola que investiga, sense pensar-nos-ho dues vegades, amb la regidora d’ensenyament vam anar a Pamplona. I així va començar la col·laboració.

Ha estat un regal, també, perquè s’han donat unes circumstàncies comunes. La primera és aquesta mirada de recerca (a cap de les dues escoles ens interessava ensenyar música ni didàctica ni fer programacions determinades amb objectius, continguts…); ens interessava investigar l’infant. La segona particularitat és treballar amb parella educativa –a Navarra i aquí–, una figura clau en aquest projecte. La tercera és l’organització en petit grup: el valor d’aquesta organització és molt important, ja que permet tenir dues persones tutores, amb les mateixes responsabilitats, en el mateix grup. I, per últim, a les dues escoles s’ha entès la documentació pedagògica com una eina de recerca durant el procés i no com a memòria de final de projecte.

Ha estat fàcil construir ponts de relació. Hi ha més de cent hores gravades. Hem fet trobades tant a Pamplona com a Sant Pol de Mar i també trobades on-line. Compartim material, compartim observacions. Hem transcendit les dues escoles, amb la col·laboració de persones de diferents àmbits culturals que ens han ajudat a mirar més enllà. I ha permès generar una exposició, fer públic el material, que és una de les finalitats de la documentació: comunicar, fer visible. Vam muntar una exposició a Pam­plo­na, a Sant Pol de Mar i ara segurament també viatjarà a Madrid. Aquesta part ha estat molt important perquè hem pogut construir una identitat com a escola. Aquesta col·laboració ha estat un repte molt bonic.

Marisa Gómez: A La Ginesta, el lideratge el porten la direcció i les professionals. Sí que és cert que el fet d’aglutinar-ho tot en un mateix centre educatiu va fer que s’haguessin de supervisar constantment algunes de les limitacions que teníem: revisar la corresponsabilitat i les funcions de cadascú. En aquest sentit, sí que ens va servir valorar el propi lideratge, per després visualitzar les mancances que trobàvem a l’hora que el centre funcionés en global. No en activitats concretes –molt més controlades, molt més dirigides– sinó en la corresponsabilitat de cadascú. Aquí vam haver de posar fil a l’agulla.

I.: A l’Escola Bressol Municipal L’Ànec, com valoreu «Una finestra oberta al món»? En
canviaríeu alguna cosa?

Ana Salazar: Jo no canviaria res. L’únic que mesurem és el que aporta als infants i volem seguir tenint aquestes ganes de fer, de buscar propostes que siguin interessants per als infants. I sobretot treballar la pròpia actitud davant dels infants perquè se sentin segurs, que tinguin confiança per expressar-se. Volem deixar enrere la societat que dona massa importància al que és quantificable. No ens interessa, com es pot veure en algunes escoles bressol, que l’infant sàpiga comptar fins a tres, que sàpiga els colors, que competeixin des de que són ben petits. Volem que es treballi des d’una altra vessant, des de la creativitat, la confiança en els infants, que siguin capaços de moure’s en llibertat sense por de ser jutjats. Això està recollit en el currículum d’educació infantil, quan parla de treballar el coneixement i el domini del cos i l’adquisició progressiva de la seguretat afectiva i emocional.

Anna Maria Selles: A l’Espai de Ciència ho valorem molt positivament. Encara que no és un projecte que canviï de concepte, anem canviant les propostes, els materials, ara hem afegit animals vius, cucs de seda, caragols… Aquests canvis donen més possibilitats de millorar. Quan veus que els infants manipulen objectes, que tenen sensacions que de cap altra manera tindrien, penso que l’escola continuarà amb aquest projecte més anys.

I.: A La Ginesta, teniu algun consell o alguna orientació per a aquells petits municipis que poden estar patint una situació semblant a la vostra de fa uns anys i volen plantejar-se connectar els serveis educatius i socials?

Marisa Gómez: Des de la meva vessant a l’Ad­mi­nistració local, aconsello aturar-se a mirar quines són les necessitats del municipi. No necessitem màgia, no necessitem imaginar-nos res. N’hi ha prou d’escoltar. Les famílies et donen les pistes de com has de continuar. De fet, a Sant Esteve Sesrovires, els espais de suport a la criança van aparèixer per les demandes de les famílies: «Necessitem un espai per compartir». Doncs busquem els espais i els recursos, busquem els professionals, busquem la xarxa, i la Diputació en aquell moment ens va oferir formació per als tècnics. A partir de l’espai nadó, va sorgir un dubte: «Marisa, tenim cotxets i no sabem què fer-ne». I vam crear un espai que també és al centre integral, un espai que es diu De Mans a Mans, on intercanviem material infantil, llibres, contes, roba…, que el pot utilitzar qualsevol. Només t’has de fer soci. Aquest és un petit exemple. I crec que és molt important el lloc que ocupa cadascú. A Sant Esteve funciona perquè hi ha un equip molt potent de professionals, amb un lideratge com Déu mana, i amb famílies i infants estupends, i perquè l’Administració dona el que té perquè sigui així. I no és fàcil. Avui dia el primer que eliminen són les polítiques d’infància. No voten, però són ciutadans d’ara.

La confiança no neix d’un dia per altre. Es construeix.