Arran d’una interminable, incessant, ininterrompuda, monòtona, limitadora i demolidora temporada de pluges viscuda a la tardor-hivern del 2014-2015 a Galícia, l’observació del temps es va convertir en l’eix conductor de l’activitat diària, irradiant cap a altres àmbits, com el cultural, l’artístic, el lingüístic i el social.
L’art en totes les seves disciplines i facetes ha esdevingut una presència constant a les nostres classes. I podríem circumscriure aquesta presència a dues funcions: com a font d’inspiració i com a producció.
És bastant habitual trobar a la decoració de les aules d’educació infantil mascotes o personatges de les sèries de televisió, en un –per a nosaltres erroni– intent de connectar amb els gustos infantils. El gust infantil ha de ser educat, igual que moltes altres facetes, de manera que l’estètica de l’escola també té un paper en la configuració d’aquest model de bellesa. Ja s’ha estudiat amb profusió la incidència de l’espai o de l’ambient com un educador més, així que només apuntem molt succintament que qualsevol imatge que es presenti als petits ha de ser cuidada, mostrant-los la diversitat de visions que hi pot haver sobre un mateix objecte o escenari, i per a això l’art és una font inesgotable de recursos, amb una riquesa de matisos que no pot superar una imatge estereotipada a què anteriorment fèiem referència. L’art ha de ser una font d’inspiració contínua a les estances d’infantil, per no dir en qualsevol espai que habitin persones.
L’art és una font inesgotable de recursos, amb una riquesa de matisos que no pot superar una imatge estereotipada
S’ha d’establir un diàleg continu amb allò que l’art ens aporta, els missatges que ens comunica i els que nosaltres podem transmetre a través d’ell.
La necessitat de l’art en l’educació és inqüestionable. Ara bé, la manera com es transmeti pot marcar una diferència substancial pel que fa als efectes que produeix. A dia d’avui és molt habitual que el material dissenyat per a infantil disposi de quadernets per treballar amb l’art, la immensa majoria dels quals es redueixen a presentar obres d’autors «ja clàssics», pels seus colors, els traços o les temàtiques. I s’hi demana que els infants copiïn o facin recerques d’elements o ampliacions del que no es veu. No ens atreviríem a dir que això sigui perjudicial. Ara bé, el treball de producció plàstica ha de ser alguna cosa més i ha d’obrir vies a la creativitat.
Sabem que és molt difícil que els infants surtin dels seus clixés plàstics, i en aquest sentit és determinant el paper de l’adult com a font contínua de qüestionament, indagació i diàleg entre l’obra que es pretén fer, els materials plàstics i els infants. Sempre destaquem l’aportació artística del tallerista a les escoles italianes de Reggio Emilia i Pistoia i, si bé aquí no es preveu aquesta possibilitat, no és obstacle perquè les mestres no intentem assumir aquest rol, presentant materials, ajudant a resoldre enfocaments i canviant la mirada; en definitiva, facilitant el diàleg amb l’art.
Malgrat que hi ha hagut moltes experiències de vida en què l’art ha tingut un paper preponderant, hem seleccionat «60 dies plovent, 60 noms de la pluja i 60 maneres de ploure» perquè és una de les més prolongades en el temps, en els productes plàstics i en el vincle amb la quotidianitat.
Gairebé ens atrevim a assegurar que l’observació del temps és una de les rutines més instaurades a educació infantil. Una cosa que, com a acte rutinari, es repeteix cada dia, seguint els mateixos passos, amb mínimes variacions, que condueixen a la constatació de l’estat meteorològic en els registres més diversos. Finalitzada aquesta acció, es clou i es dona pas a altres activitats sense la mínima connexió amb ella. L’observació del temps pot ser un pretext per a la planificació de les activitats diàries, per a la introducció de les tecnologies, per a una presa de contacte amb l’estadística o per a la iniciació en el llenguatge icònic. Però generalment es queda en això. S’hi poden dedicar més o menys minuts, però no deixa de ser una secció de l’«informe diari» que es duu a terme als grups d’educació infantil.
Arran d’una interminable, incessant, ininterrompuda, monòtona, limitadora i demolidora temporada de pluges viscuda a la tardor-hivern del 2014-2015 a la nostra comunitat, aquesta rutina es va convertir en l’eix conductor de l’activitat diària, irradiant cap a altres àmbits, com el cultural, l’artístic, el lingüístic i el social.
Com totes les altres experiències, no ha estat dissenyada a priori, sinó que té vida pròpia i va discorrent d’acord amb les aportacions dels participants, del moment en què es fa i, sobretot, fonamentalment, de la permanència de la il·lusió amb què s’inicia. L’hem estructurat en cinc moments i el colofó, que són les bifurcacions o derives que ha anat prenent, però tenint sempre el mateix tronc o eix comú: l’observació diària del temps en directe.
60 dies plovent, 60 paraules per a la pluja, 60 maneres de ploure
El gallec deu ser un dels idiomes que més termes té relacionats amb la pluja. Les nostres tradicions orals, la nostra literatura, la nostra arquitectura, la nostra parla, estan plenes d’al·lusions a la pluja, però la pluja d’aquella tardor va ser una cosa que ens va cansar a tots, atès que no hi va haver ni una petita treva durant seixanta dies.
Hi ha vegades que plou miudiño, d’altres l’aigua s’endú el que troba per davant, d’altres esclata una tempesta o cau un xàfec o una babuxa o una coriscada o hi ha un diluvi o una orballada.
Així, a la tornada de les vacances de Nadal vam continuar amb la rutina que havíem iniciat els mesos anteriors: cada dia, quan observàvem el cel i les previsions meteorològiques, dèiem «Plou». Així que vam decidir introduir-hi variacions. Certament plovia, però no sempre igual ni de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. Recorrent al ric vocabulari gallec vam començar a afinar una mica més en les nostres apreciacions.
Hi ha vegades que plou miudiño, d’altres l’aigua s’endú el que troba per davant, d’altres esclata una tempesta o cau un xàfec o una babuxa o una coriscada o hi ha un diluvi o una orballada. La nostra llengua disposa de desenes de paraules per fer referència a la variada tipologia de pluja que tenim, de manera que vam començar a anomenar la pluja pel seu nom.
Així mateix vam voler deixar constància plàstica d’aquest ric ventall de denominacions de la pluja. Cada dia, en un moment, observàvem el color del cel i els núvols que donen lloc a cadascuna de les formes de pluja. Buscàvem la denominació més ajustada a aquesta manera de ploure i miràvem de representar-la plàsticament. Sempre fèiem servir el mateix tipus de suport (sobre el qual s’aplicava ràpidament el color més proper al real, fent barreges diverses de només tres colors, blau, blanc i negre) i elements diferents amb què intentàvem representar la mida, la intensitat i la varietat de les gotes que queien –grans de vidre, cargols, fils, teles, cotó–. Hem de puntualitzar que en aquest cas vam ser nosaltres les que ens vam ocupar del muntatge per fer silicona calenta. Però ells no eren mers espectadors: eren interlocutors entre la realitat i la representació, opinant, seleccionant o qüestionant el que es feia.
Més tard també van ser ells els que es van ocupar d’explicar l’exposició a la qual va donar lloc, «25 quadres sobre la pluja i altres fenòmens», que, de cara a ser visitada per les famílies i companys, es va acompanyar amb uns textos en què es recollien noms, substantius, adjectius, verbs, expressions, dites i refranys sobre la pluja. Volem afegir que aquesta obertura a la comunitat també la considerem molt rica, sobretot tenint en compte que moltes de les famílies procedeixen d’altres regions o països.
Aquest treball ens va possibilitar conèixer vocabulari propi de la nostra llengua, fenòmens meteorològics, literatura, poesia, el cicle de l’aigua, el llenguatge plàstic, i molts aprenentatges i experiències. Això va constituir la part positiva d’aquesta temporada de tanta inestabilitat meteorològica: conèixer la riquesa lingüística del gallec.
A les imatges es poden veure alguns exemples de les representacions plàstiques de la pluja, totes acompanyades dels títols respectius.
Aquest treball ens va possibilitar conèixer vocabulari propi de la nostra llengua, fenòmens meteorològics, literatura, poesia, el cicle de l’aigua, el llenguatge plàstic, i molts aprenentatges i experiències.
Paraigua, per a què?
I continuava plovent i el vent bufava amb tanta intensitat que era estrany el dia que no ens trobàvem paraigües trencats a les papereres del voltant del centre. Per això vam posar una nota a la porta demanant que ens els portessin per donar-los una segona vida més artística.
A classe, inicialment vam veure la utilitat del paraigua, que va més enllà de l’estètica, tot i que de vegades és l’única cosa a què paren atenció els infants. Vam parlar sobre la seva forma, vam indagar-ne la utilitat en cas que en tinguessin una altra, vam veure quins són els que compleixen millor la seva funció i finalment els motius pels quals ara estaven destrossats. Quan els preguntàvem quin seria el seu últim destí, responien que el contenidor de les escombraries. Nosaltres els vam fer canviar d’idea, veient-ne les possibilitats com a suports de creacions pictòriques. Amb acrílics i per grups, aquests són alguns dels resultats que van fer molt de goig exposats als passadissos del centre.
Als mesos de gener i febrer, tots ens vam sorprendre per les onades gegantines que assolaven la nostra costa, de manera que vam haver de buscar una explicació a aquest fenomen, ja que, fins ara, per a ells les onades sempre havien format part de la diversió d’un dia de platja a l’estiu. Després de les aportacions d’uns, descartades per uns altres, vam buscar informació a la xarxa i així vam saber per què es produeixen les ones al mar i no en una piscina, en un riu o en un safareig. Ho vam poder comprovar amb un assecador de cabells orientat cap a una cubeta amb aigua. També es va parlar dels avantatges i de la diversió amb les onades, i també dels seus inconvenients i perills.
A continuació ho vam enllaçar immediatament amb el magistral gravat La gran ona de Kanagawa, del japonès Hokusai, que fins i tot va ser font d’inspiració d’altres artistes, entre els quals Roy Lichtestein, i de la peça musical La mer, de Claude Debussy.
Per a la nostra sorpresa, alguns infants ja coneixien aquest gravat perquè apareix en un episodi d’una sèrie infantil. En veure’l van creure que ells també podrien representar les ones amb només dos colors. Així ens vam posar a l’obra fent servir ceres, però els resultats no van ser gaire del seu gust, de manera que ho vam repetir amb altres tècniques: fons amb rodet, brotxa seca de dos tons de blau per a l’ona, retolador per als vaixells i pintura blanca al tremp amb pinzell fi per a l’escuma del mar. El conjunt de totes les reproduccions també va passar a l’exposició «Grans onades».
Mentrestant les tempestes elèctriques continuaven espantant i sorprenent els infants, de manera que vam decidir dedicar-hi un temps. En primer lloc va ser necessari un aclariment terminològic sobre llamps, trons i llampecs, ja que hi ha una gran confusió pel que fa a aquests tres fenòmens, així com una associació errònia –no estranya– respecte a la forma dels llamps.
Vam sentir trons, vam veure imatges de llamps, vam parlar sobre les seves conseqüències i les precaucions que cal prendre. Fins i tot vam poder apreciar-ne la bellesa: per fer-ho ens vam valdre de la suggeridora i emblemàtica obra the Lightning field, de Walter de Maria, situada al desert de Nou Mèxic durant la dècada de 1970.
Per acabar, vam fer una representació dels llampecs «amb pintura autònoma». Sobre una base de cartolina coberta de cera i ratllada posteriorment, vam deixar caure una gota de pintura, que, posada en vertical, es va anar ramificant de manera similar als llampecs.
Però els infants volien una representació dels trons, els llamps i els llampecs per incrementar l’exposició
de la pluja. Això ens va suposar un repte, ja que plasmar el so, els centelleigs de llum i les sensacions que produeixen no ens semblava gens fàcil. Després de demanar ajuda a altres companyes mestres vam anar reunint instruments musicals el so dels quals s’assembla al dels trons i tempestes. D’algun no en coneixem el nom, però sí que en reconeixem el so, per la qual cosa el vam anomenar «creador de trons». D’altres, com el «pal de pluja», després de descobrir el que contenen a l’interior per aconseguir un so tan semblant a la pluja, van donar peu a l’elaboració dels nostres pals de pluja casolans.
Els infants volien una representació dels trons, els llamps i els llampecs per incrementar l’exposició de la pluja. Això ens va suposar un repte, ja que plasmar el so, els centelleigs de llum i les sensacions que produeixen no ens semblava gens fàcil.
Homenatge al Sol
Per fi, un dia del mes de març, després de tres mesos de pluja, va aparèixer el Sol lluint amb tota la seva força, llum i esplendor, i amb ell l’alegria. Es percebia un ambient festiu pels carrers i pels parcs infantils. Mai no l’havíem trobat tant a faltar. Els infants no es cansaven d’estar a l’aire lliure i de mirar el cel blau. Així vam voler fer el nostre particular homenatge al Sol, que ens dona tanta vida. Va ser una cosa molt ràpida i espontània, de manera que tan sols vam fer servir una tècnica de degoteig de pintura directament del pot i vam deixar que ella mateixa es mogués al seu gust. Com no podia ser d’una altra manera, els colors triats van ser brillants, plens d’esclat i de llum. Els materials que es van fer servir van ser pintura líquida al tremp sobre cartró.
La treva va durar aproximadament deu dies. Després va tornar a ploure, però als nostres ulls ja no plovia de la mateixa manera que a l’hivern. Fins i tot, a vegades, l’arc de Sant Martí acompanyava aquesta pluja. La major part de les vegades es tractava de pluja fina, per la qual cosa vam titular el quadre Chove miudiño, en homenatge als famosos versos de Rosalía de Castro, la nostra poetessa més reconeguda.
Els fruits de la pluja: les botes maduixeres
De ple ja a la primavera, el record de la llarga temporada de pluges ens fa valorar d’una altra manera aquells dies en què, si bé no són esplèndids, almenys no plou. Amb tot, no volem que ens quedi un mal record d’un trimestre tan productiu des del punt de vista dels aprenentatges fets. El nostre clima és diferent, però ens diferencia i ens defineix. Ens limita, però també ens ofereix altres possibilitats de què no disposen llocs més càlids. Per exemple: la fertilitat de la nostra terra i de les nostres plantes.
El nostre clima és diferent, però ens diferencia i ens defineix. Ens limita, però també ens ofereix altres possibilitats de què no disposen llocs més càlids.
Per això, com a tancament d’una etapa, vam decidir plantar maduixes a les botes per a la pluja, les katiuskes que estaven per llençar perquè s’havien trencat o els havien quedat petites.
Una metàfora vegetal com a record d’aquesta experiència.
Extret d’Abelleira, A., i I. Abelleira:
Els fils d’infantil, Barcelona: amrs, 2017.
Premi Marta Mata de Pedagogia 2016.
Més informació
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/02/11/60-dias-lloviendo-60-nombres-de-la-lluvia-y-60-modos-de-llover.
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/02/12/paraguas-para-que-para-la-lluvia.
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/01/10/la-gran-ola.
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2013/03/11/rayos-truenos-y-relampagos.
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/02/13/la-caja-de-los-truenos.
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/03/10/homenaje-al-sol.
https://innovarteinfantilesp.wordpress.com/2014/03/21/botas-freseras.
