Viure amb secrets té la seva gràcia. Et converteixes en un protagonista absolut del que vols compartir i del que et vols quedar per a tu. Tries dir o callar. Pots transformar un secret en un moment compartit. Ho decideixes tu.
Al llarg de la meva carrera professional he anat aprenent que nens i nenes necessiten moments per aprendre en secret.
Molts infants, dins el marc organitzat i pautat de les mil activitats que els ofereix l’escola, escullen en algun moment aprendre en secret. És a dir, quan ningú els observa i quan res està preparat intencionadament perquè sigui així.
Una aturada espontània de camí cap a fer un encàrrec pot ser un bon moment: observa un esquelet d’animal exposat al passadís i toca amb cura els ossos i en silenci repassa mentalment imatges apreses i situa aquella textura en el seu record de vivències i explicacions rebudes; s’atura i deixa passar el temps que necessita per interioritzar la vivència.
Una lectura improvisada d’un cartell mal penjat en un racó de l’armari: mentre la mestra explica l’organització del dia, ell sent la veu, però dins del seu cap escull llegir aquell rètol, descobrint uns sons que mai havia estat capaç de reproduir; alguna cosa ha descobert en silenci i en secret.
Passeja per cicle superior per tornar la balança que tants aprenentatges intencionats li ha ofert aquell matí, però, al costat de la prestatgeria, un grup de nens i nenes utilitzen un compàs i parlen de les formes geomètriques que permet dibuixar. S’obren els seus ulls i, novament en silenci, aprèn que existeix una màquina curiosa i senzilla capaç de dibuixar cercles perfectes. Decideix quedar-se una estona embadalit interioritzant tots els detalls de la conversa i de l’artefacte.
Aquests podrien ser alguns dels aprenentatges importants de l’escola i curiosament són als que menys atenció donem els adults. Millor. Sempre que sigui així tindran aquesta importància. No ser-hi presents i no voler-los millorar amb preguntes i amb intervencions de «mestres» assegura un aprenentatge net, sorgit del plaer d’aprendre del quotidià i sense necessitat de retre’n comptes.
Són una mena de camps d’aprenentatge ocults als ulls de l’adult organitzat, meticulós i curós del currículum. Cal evadir-se, relaxar-se i sobretot confiar cegament en els infants per fer-los visibles i gaudir-los.
Evidentment que ser organitzat, meticulós i curós amb el currículum és necessari i podrien ser unes bones virtuts d’un mestre. Però posar l’atenció exclusivament en això et deixa sense gaudir d’una visió d’infant preciosa, aquella que aprofita qualsevol excusa de la vida per aprendre. És aquella vitalitat extrema que tenen els nens i les nenes i que desprenen en un entorn protegit emocionalment, perquè se senten a gust, no jutjats i reconeguts, descobrint camps d’aprenentatge quotidians, lliures de rutines i estructures.
Aquests moments secrets es propicien donant temps al no-res, a badar, a passejar, a permetre sortir de l’aula i no tornar-hi en un temps determinat.
Aquest plaer que descobreixo l’he comentat amb algunes companyes i amics de professió. En una ocasió algú em va dir: «A alguns adults, els costa generar aquests camps perquè necessiten controlar en tot moment el que s’aprèn. Existeix una mena de consciència que diu ‘no fos cas que aprenguin sense mi’». Aquell protagonisme dominant del concepte d’ensenyar. El rol de ser superior i controlar-ho tot.
D’altres m’expliquen que escoles grans de dues i tres línies ho tenen difícil per oferir aquesta mena de calma i de lliure circulació. Diuen que cal molta estructura perquè tot rutlli. Tot i treballar per projectes, ambients, propostes…, cal molt control perquè cap nen o nena s’escapi del que li toca aprendre. Això em fa pensar.
Tanta estructura dins d’un aprenentatge lliure em genera contradiccions. L’estructura dona seguretat a l’adult perquè li permet resoldre el fet que tot ho té dominat. Però la necessitat de control és una por de l’adult. Té por de perdre la supervisió de tot per «garantir» que tot el que es programa s’assoleix. L’infant no necessita tanta estructura i control per aprendre. Necessita espais per descobrir i adults confiats que no exigeixen en tot moment que es desvelin els seus secrets apresos. Pensem-hi, però no per desmerèixer aquestes escoles grans, que admiro per la capacitat d’organització i treball. Pensem-hi per desestructurar-nos una mica com a mestres pautats. Regalem-nos descontrol i temps mort de tant en tant a nosaltres i als infants.
Espais dilatats, sense esperar res a canvi, són el que s’assembla més a aprendre de la vida, la gran competència de les competències.
Obrir les portes de l’escola, permetre anades i vingudes, no disposar de tot el material necessari als espais perquè el cerquin en altres racons, deixar que parlin entre ells sense interrompre les converses, relaxar-se, confiar i mostrar-se com un mestre que constantment aprèn. Fer-los veure que fins i tot l’adult està obert a aprendre els allibera de l’estructura interna de fer i actuar quan toca, i comprenen que aprendre no té límits.
Cal creure que viure ensenya i que cada moment viscut et pot regalar un secret que pot transformar petites idees apreses, i millorar-les i ampliar-ne el camp d’aprenentatge.
Mar Hurtado, mestra de l’escola El Roure Gros, Santa Eulàlia de Riuprimer.
