La Jornada d’Educació Infantil que es va celebrar a la Sala Torín d’Olot el 19 de maig passat portava per títol «L’acció de l’infant. Com ho fa per aprendre?». Els membres de la Llar d’Infants El Melic vam tenir l’oportunitat d’exposar i explicar la forma que hem trobat i amb què ens sentim còmodes per conèixer l’acció de l’infant, entendre’l i entendre-la.
L’experiència que vam compartir aquell dia l’hem viscut aquest curs a la llar i per a nosaltres ha estat una oportunitat, tal com hem titulat. Una oportunitat per no veure només un «problema» sinó una ocasió que ens ha ajudat a fer un canvi de mirada en veure i entendre els infants que tenim al davant.
En el nostre dia a dia, totes nosaltres ens hem trobat o ens trobem amb infants que juguen diferent, que es mouen diferent, que es relacionen diferent…
Nens i nenes que van amunt i avall per l’estança, amb la sensació que no concreten un joc, que no utilitzen el material tal com s’espera o que potser es relacionen poc amb els companys.
Nosaltres sí que ho vivim. De vegades aquestes situacions ens generen certa angoixa, preocupació o desconcert, perquè no entenem la seva acció o inacció, el seu comportament o les seves reaccions. Sovint, a les reunions d’equip, surten aquestes angoixes, les compartim i ens desfoguem, també, de les tensions que ens generen aquestes situacions, aquests «no saber què fer» per entendre què fa en Jordi durant el dia, o la Maria que no s’atura…
És llavors quan ens adonem que, per donar-nos una resposta que ens satisfaci i sentir-nos més tranquil·les, emetem judicis sobre els infants amb frases com aquestes: «L’únic que fa és enfilar-se», «Ni fa ni deixa fer», «No juga com els altres», «No para quiet», «Avui no té el dia», «Avui s’ha fet un tip de picar», «No sap jugar», «Es passa el dia rere meu», «No em deixa fer res».
Segurament a molts de vosaltres ja us ha vingut al cap algun infant que teniu a la vostra llar. Us fa pensar en en Lluc, la Neus, en Roc…, o us ha sonat familiar alguna d’aquestes frases. En algun moment les hem pronunciat i, sense voler-ho, hem prejutjat l’acció de l’infant pel simple fet d’actuar diferent del que esperem. Aquests prejudicis ens limiten i ens impedeixen entendre’ls i veure’ls com són realment.
Aquest curs hem tingut l’acompanyament d’una professional que ens ha ajudat a obrir els ulls, a canviar de mirada. Compartint amb ella la sensació de no saber què fer quan un infant ens sembla que «no juga», «només passeja», «no es relaciona», «no fa res», ens va convidar que l’observéssim atentament. Que en féssim una observació el més objectiva possible, és a dir, sense judicis de què fa o no fa, només observar i veure què fan aquests infants que ens preocupen. I així ho vam fer. Ens vam organitzar i, durant uns quants matins, vam estar gravant nens i nenes de la llar.
Aquell dia vam compartir amb totes les assistents la gravació d’un nen, en Joan. A priori ens tenia a tot l’equip, i sobretot a les educadores que compartien amb ell la major part del dia, molt preocupades, angoixades i desconcertades. Les educadores, a les reunions, ens compartien la seva preocupació perquè «no jugava a res, voltava, molestava, llançava el material, només es passejava, sense concretar un joc…».
El següent dia de reunió, tot l’equip junt vam veure la gravació per primera vegada. I… uau! Ens vam endur una sorpresa! Vam veure un nen, en Joan, que es movia, sí, però ell tenia un perquè. En Joan sí que feia coses, i no n’eren poques! Agafava una capseta, l’obria i la tancava, la transportava per l’estança, es generava interrogants («Sona? No sona? Hi ha alguna cosa a dins?»)…
Ens havíem quedat sense paraules i sense arguments que justifiquessin que aquest infant «no fa res». Si només durant aquests pocs minuts que durava la gravació havia fet tot allò, imagineu-vos la quantitat de coses que feia durant tot el dia.
Aquesta observació objectiva, sense judicis, amb la ment neta d’idees preconcebudes per l’adult, ens va permetre canviar la mirada que dedicàvem a en Joan, i també a tots els altres infants que ens generaven aquesta angoixa. Perquè vam veure que, a en Joan, moure’s per l’estança li permetia fer un joc de descoberta amb la capsa i el cordill que potser d’una altra manera no hauria fet.
Ens hem relaxat i tot ha fluït tal com és: un infant de 18 mesos que es mou, es genera preguntes, busca nous aprenentatges i creix.
La següent experiència que vam compartir aquell dia és d’una nena, la Sònia, de 21 mesos. En aquest cas també ens generava una certa angoixa, perquè teníem la sensació que anava tot el dia amunt i avall de l’estança sense motiu, xocant pertot arreu i canviant de material constantment.
Aquell dia ens vam organitzar per tal que una de nosaltres, en aquest cas la Marta, fes fotos i l’Annia anotés tot el que feia la Sònia durant uns minuts. Sense judicis, una observació objectiva del que feia. Us hem de dir que sí que es movia i sí que transportava coses, però ara hi hem vist un sentit que abans no donàvem a tot el seu moviment i a tot el seu anar i venir per l’estança.
Vam anotar tot això:
1. Agafa un triangle, el porta a la taula i el fa girar.
2. Seu a la cadira.
3. Torna a fer girar el triangle.
4. L’agafa i ve cap a mi.
5. El deixa a terra i em diu alguna cosa que no entenc.
6. L’agafa i va cap al lavabo amb el triangle a la mà.
7. Va fins a la paperera.
8. Deixa el triangle a terra.
9. Mira d’enfilar-se a la cadira.
10. Estira la cadena d’un vàter.
11. Baixa i va fins a l’altre vàter per estirar la cadena.
12. Torna a enfilar-se a la cadira.
13. Obre i tanca la peça on es posa el rotlle de paper higiènic, la pica.
14. Surt del lavabo corrents i va cap a on hi ha altres infants.
15. S’enfila a una cadira.
16. Es mira els infants.
17. Baixa i agafa l’arbre.
18. El deixa a la taula.
19. Agafa un plat i pica a la taula.
20. Agafa l’arbre i va a la cuineta.
21. Agafa una tapa i se la posa a la boca.
22. La llança a terra.
23. Deixa l’arbre a la taula.
24. Va fins al moble, es gira i torna a l’espai de la cuineta.
25. Agafa una bossa i se la penja.
26. N’agafa una altra i se la penja.
27. Va fins al tobogan, les deixa a terra.
28. N’agafa una i se la penja.
29. Agafa l’altra i se la penja.
30. Se’n torna a la cuineta.
Tot això és el que vam poder observar amb la Marta. Les seves accions estaven enllaçades, no eren moviments solts, com ens pensàvem nosaltres, sense sentit ni relació l’un amb l’altre. Ara podem dir que sí que té sentit, el seu joc en moviment. En pocs minuts va tenir temps de fer moltes coses. Coses igual de vàlides que les que fan els infants que estan concentrats en un determinat material durant una estona llarga, accions que tenen importància i que cal que els donem el valor que es mereixen.
Una oportunitat, i no un problema
Però quin és el punt de partida per arribar a entendre aquest «problema» com a oportunitat? Quines són les arrels de tot plegat?
Primer de tot, per a nosaltres ha estat bàsic posar en comú què entenem per infant i adult. Aquesta necessitat va sorgir arran d’una formació que vam poder fer un parell d’anys enrere amb tot l’equip. Ens va ajudar a tenir una base ferma per caminar, per consolidar el projecte pedagògic i donar coherència a tot allò que té lloc a la llar. Construir la nostra definició d’infant i d’adult va ser un punt clau que tenim ganes de compartir amb vosaltres:
«Entenem l’infant com una persona capaç i competent per pensar, expressar, sentir, decidir i actuar amb llibertat. Una persona amb iniciativa, plena de curiositat per descobrir el món que l’envolta, per relacionar-se i sense d’establir vincles amb els altres.
«I l’adult que acompanya l’infant en el seu procés de creixement entenem que ha de ser un professional responsable. Una persona propera, que tingui cura i respecte per les necessitats i ritmes de cada infant. Capaç d’escoltar i observar amb una actitud oberta, flexible i empàtica les situacions de la vida quotidiana. Capaç de potenciar les capacitats naturals dels infants i confiar en ells com a protagonistes dels seus aprenentatges.»
Aquesta mirada a l’infant i l’adult que l’acompanya ens ha permès canviar de mirada i veure l’infant com algú únic. I com a únic, l’hem de poder conèixer i saber quins són els seus interessos i necessitats. Però, com ja sabem totes, molt sovint no resulta fàcil…
Per això creiem que és important el treball en equip. A vegades ens podem sentir soles, desbordades per una situació que no vivim bé. Totes sabem que el dia a dia de la llar no és fàcil, i poder compartir-lo amb la resta de l’equip ens ajuda a no viure aquest «problema» com a meu sinó com a nostre. Poder compartir els dubtes, les inquietuds, les experiències, les reflexions… permet avançar i filar cada vegada més prim. A nosaltres, per exemple, ens ha anat bé enfocar les reunions d’equip com un moment per parlar sobre allò que ens preocupa dels infants i posar-ho sobre la taula per parlar-ne. I és que creiem que tot allò què té lloc a la llar i amb els infants que hi viuen és responsabilitat de totes. Per això hem d’intentar viure-ho conjuntament. I és just en aquest moment que creiem que això que vivíem com un «problema» es transforma en una oportunitat. Una oportunitat per aprendre. I tot això repercuteix sobre els infants de manera positiva.
Aquesta experiència que hem volgut compartir amb vosaltres en pot ser un exemple. Hem intentat convertir una situació que ens generava certa incomoditat en una situació per créixer com a equip. A vegades hi ha certs pensaments o emocions que contaminen la idea que tenim de l’infant i fan que gran part de les seves accions siguin viscudes des de l’angoixa: llançar coses a terra, enfilar-se, moure’s per tot l’espai, fer soroll… Ens podem bloquejar amb aquests pensaments i idees, i l’ambient de l’estança i de la llar en pot sortir afectat, i també la relació entre els infants i les educadores. Com a equip hem pogut viure de primera mà els efectes d’aquest canvi de mirada. L’energia es transforma i la relació de l’adult cap a l’infant i de l’infant cap a l’adult canvia.
Nous reptes
Relacionada amb aquest canvi de mirada, volem compartir amb vosaltres una reflexió final. Com a professionals de l’educació ens podem moure en dos terrenys: la zona de confort o la dels reptes. Caminar per la primera ens pot donar una certa seguretat. Intentem veure el «problema» com un fet extern a nosaltres, immutable: «No hi podem fer res, és així». Això seria equivalent a algunes de les expressions que hem comentat al principi: «No sap jugar, no fa res, no para quiet…». El fet de posar-hi paraules, sense anar més enllà del que podem veure a simple vista, ens dona certa tranquil·litat. Ens pensem que ja hem descobert l’arrel del «problema»: l’infant, la seva acció.
En canvi, si la nostra mirada cap a l’infant es basa a intentar conèixer què ens vol comunicar, quins són els seus interessos, com es relaciona, com aprèn, què necessita…, ens adonarem, potser, que allò que crèiem immutable («És així i no hi podem fer res»), i que ens generava certa tranquil·litat, es converteix en una pregunta: «I si l’infant necessita moure’s per l’estança, també, i no només a fora el jardí?», «I si m’està demanant que hi sigui més present?», «I si resulta que té certa curiositat pels materials que fan soroll», «I si…?». Ara no estem tan tranquil·les, ara ens adonem que tenim feina. Que estem implicades en allò que crèiem que era tan sols un «problema» seu, un «problema» de l’infant. Ara aquest «problema» s’ha convertit en una oportunitat. Una oportunitat per observar, per conèixer, per qüestionar l’espai i els materials, per prendre consciència de la nostra actitud, per entendre o per posar en dubte allò que crèiem saber. I compartir-ho amb l’equip és començar un nou repte. I això és el que intentem fer… tot i que encara ens queda molta feina!
Marta da Costa i Annia Vilaró, educadores de la Llar d’Infants El Melic, Les Planes d’Hostoles.
