Estimat lector, aquest any 2019 en aquest apartat trobaràs històries on, per una raó o una altra, hi apareix un llit, que el Diccionari català -valencià-balear defineix com un moble «destinat a jeure-hi i dormir-hi, i compost generalment d’unes peces de fusta o de metall per a suport d’un o més matalassos o altres elements evitadors de la duresa, i d’una o algunes teles per a tapar-se el qui jeu».
Aquest moble és molt conegut pels infants, ja que hi passen una bona part de la seva existència dormint (tot i que no és una ocupació exclusiva, ja que també hi juguen, hi mengen, s’hi amaguen, hi somien). Quan hi esperen l’arribada de la son, sovint els agrada estar en companyia d’un adult que els acotxa, els acompanya i, si escau, els explica algun conte, o cantarelleja alguna cançó.
Res més adient, doncs, que disposar d’una bona tria de llibres de llit que mirats, llegits o explicats permetran fer realitat una de les funcions més interessants de la literatura a les primeres edats: compartir-la! I quan parlo de compartir, penso tant en l’argument com en les imatges dels diferents llits i ambients domèstics que s’hi descriuen. Us imagineu deixar el llibre obert amb la imatge més suggeridora o més apreciada pels qui el degusten?
Els dos llibres escollits són:
Mata, M., i A. Ballester.
Rínxols d’Or.
Barcelona: La Galera (col·lecció «Popular»), 2001.
El primer llibre ens acosta textualment i visualment el conte de la Rínxols d’Or. Hi ha tres llits, dels quals, però, tan sols un serà el preferit de la protagonista de la rondalla. El lector o escoltador hi comprovarà que la nena va tastant cadires, sopes i finalment llits, i sempre prefereix el darrer. I és que els bons coneixedors dels relats procedents de fonts orals sabem una cosa que la parla quotidiana s’encarrega de resumir amb gran senzillesa: la tercera és la bona.
Marta Mata, autora de la versió d’aquesta rondalla –publicada per primera vegada a Anglaterra el 1837–, ens l’acosta amb una pulcritud lingüística que la fa molt adient per ser llegida als petits oients i per ser descodificada gairebé de manera autònoma per lectors principiants. Les imatges d’Arnal Ballester hi posen el toc de modernitat, sobretot amb la interpretació de la Rínxols d’Or. El llibre, de la col·lecció «Popular» de La Galera, és de bona factura i gaudeix d’una molt bona maquetació, ideada fa una pila d’anys per Claret Serrahima, que es caracteritza pel fet d’oferir bones versions de relats de tots els temps amb un aspecte contemporani.
Res, però, pot superar el plaer d’aquesta rondalla explicada de viva veu oferint-la a les orelles expectants dels petits oients!
Keselman, G., i N. Villamuza. De verdad que no podía.
Madrid: Kókinos, 2014.
Al segon llibre hi apareix tan sols un llit, però quin llit! Aquest relat contemporani (va ser publicat en primera edició per l’editorial Kókinos l’any 2001) tracta de les trifulgues d’una mare a la recerca de la son que no és capaç de mantenir el seu fillet dins del llit. Fet a quatre mans, del text se’n va encarregar l’argentina Gabriela Keselman, i de les imatges, la palentina Noemí Villamuza, totes dues barcelonines de llarga durada. La parella protagonista, una mare i el seu fillet, són entranyables i es fan estimar de seguida. Cal destacar com la il·lustradora aconsegueix donar les més variades formes a la faldilla de la dona en cadascuna de les pàgines, en consonància amb el seu rol dins del relat. L’editorial Kókinos el va convertir en un llibre bonic, apaïsat, que fa de bon tenir obert a la falda.
La història que conté el llibre (bona, molt bona per compartir al costat del llit, o als peus del llit, o sota el llit… o on es vulgui!) és, per mi, una mostra de com d’exagerats podem arribar a ser els adults quan ens pren aquell desfici de voler ajudar un infant a fer una cosa que… potser arriba per si sola, de manera natural. Una bona història per riure’ns de nosaltres mateixos i dels nostres tics.
