Aquestes dues paraules han conformat el dret i l’anvers d’una moneda que va pujar de valor mentre ens apropàvem a la fase 2 de la desescalada del confinament que ens ha tingut a casa. Paraules antagòniques en una societat on mestres i famílies han intercanviat opinions, argumentacions i també retrets. I a voltes, amb l’agreujant del judici de persones opinadores des de qualsevol àmbit. Aquestes setmanes, més que mai, raons i contraraons, han mostrat la feblesa i fragilitat social d’una institució com és l’educació.
Des de la revista Infància, els consells que la conformen vam escriure un comunicat apel·lant al diàleg i al seny en els aspectes que eren rellevants en aquells moments (abril i principi de maig), fruit d’una caòtica (des)informació en la reobertura de les escoles bressol i les escoles d’infantil i primària. I sempre des de l’acceptació d’aquesta reobertura. En aquest comunicat vam fer esment a la salut d’infants i mestres, la higiene de les escoles, l’economia de les famílies, l’àmbit educatiu i pedagògic, l’àmbit afectiu i emocional i el dret de l’infant a la seguretat. Podeu llegir-lo a www.rosasensat.org/comunicat-sobre-la-decisio-dobertura-dinfantil-fins-als-6-anys/.
Al final, demanàvem un pla d’acció per fer front a les futures desigualtats de la crisi actual.
Ja amb les escoles bressol obertes fins a mitjan de juliol, constatem el fracàs de la tornada des de l’1 de juny a les escoles. Perquè aquesta reobertura no ha satisfet ni famílies ni mestres, i molt possiblement tampoc ha convençut l’Administració. Una reobertura que ha tingut poc d’obertura.
Des del primer dia de confinament, la resposta educativa va estar a l’altura, des d’aprofitar per debatre i aprofundir en temes pedagògics i educatius fins a utilitzar la tecnologia per mantenir el contacte amb les famílies. I cada mestre feia com sabia i podia: des d’entrades immersives a casa dels infants fins a les més respectuoses amb la petició de les famílies d’anar fent la seva, com a moment cabdal per viure i conviure tots junts els dies sencers. Cada mestra ha hagut d’anar trobant el seu lloc, des de les orientacions que cada equip de centre ha perfilat.
No ens creiem el discurs que les mestres han deixat soles les famílies, com anuncien algunes veus mediàtiques. Un arbre no fa un bosc. En tot cas, les expectatives d’algunes famílies (i no precisament de les més vulnerables) no han estat alineades amb el que ha estat el dia a dia dels mestres, la qual cosa intuïm com a poca empatia i amb una perspectiva més assistencial que educativa.
Assumir la “responsabilitat social” demanada és prendre consciència que l’equitat real ha de ser un valor seriós i molt rigorós en la nostra societat i que fins ara només han estat bons propòsits. Aquesta sí que és una falca en què s’han prendre decisions valentes i encertades per evitar més distàncies i desatencions, per arribar a ser l’educació inclusiva, sense barreres, compromesa i desitjada en l’aprenentatge de cada infant.
Ara tenim un nova moneda que ha pujat de valor, amb una cara configurada per una manera d’entendre l’infant i de reconèixer el paper de l’escola, i un anvers que està format per grups estables i traçabilitat. Potser al setembre, aquesta moneda ja no valdrà res.
