La tempesta va deixar-nos un arbre caigut prop de l’escola i a l’estança dels més grans hi van aparèixer uns troncs.
En un matí tranquil de joc, en Martí s’apropa decidit a aquella novetat que esperava pacient dins una caixa. Allà, al seu abast. La comença a buidar, i en Nacho i en Dante ràpidament s’hi apropen.
Plegats, verbalitzen les seves accions totalment immersos en aquells retalls únics:
–Aquest pesa molt!
–Mira, aquest és molt petit.
–Ara faig un tren.
–I jo una via.
Van modelant el joc a mesura que descobreixen noves formes en aquells troncs retallats potser amb presses.
Els col·loquen en filera amb molta cura, arrenglerats de forma meticulosa, sense presses per acabar. Torres complexes de mantenir amb uns troncs excessivament irregulars. Gestos que demanen concentració, cura. Grans dosis de precisió. Mans que treballen lentament, cercant allò desitjat.
Actuen i comproven cada acció. Repassen els passos a seguir per repetir una vegada i una altra allò que els va funcionant per assolir els objectius que es proposen.
Exterioritzen les seves alegries, les comparteixen en les seves converses disteses i apassionades alhora.
Un joc que no entén de limitacions de temps. No pot entendre d’horaris, ni de fragmentacions. És l’ara i l’aquí.
Són «només» troncs; que fa un moment eren camins i ara són torres…
Quan, de cop i volta, arriba el tió. El Martí va a buscar un bastó per fer-lo cagar i plegats canten mentre piquen ben fort.
Jocs espontanis que s’entrellacen amb els moments viscuts, encara molt presents. Materials que permeten i afavoreixen que la imaginació sigui viva.
De sobte, una caixa es torna a omplir. Un joc més. Una recollida que forma part del mateix joc. Que no ve imposada ni obligada per un temps que s’acaba. Un material que, pacient, esperarà noves mans inspirades que l’agafi i comencin una nova aventura. Materials que formaran part, a partir d’ara, de la vida quotidiana dels infants.
Equip educatiu E. B. M.
El Petit Roure i Eva Sargatal
