Comencem l’any amb un conte clàssic, de tots conegut, adaptat per Sara C. Bryant, tot un referent de la narració oral, que destaca aquesta història com de les predilectes dels més menuts. Segons ella, les qualitats que els infants més aprecien en els contes són: la rapidesa en l’acció, les imatges familiars tenyides de misteri i meravella, i els elements repetitius que fan experimentar a l’oient un agradable sentiment de comprensió i de reconeixement. Diu Bryant que la millor manera de saber si un conte pot agradar als infants molt petits és procurar assimilar-lo, preguntar-se com reproduir-lo en imatges, cosa que suposa contrasts i línies senzilles, netes. Als infants, diu, els agrada que el gegant sigui monstruós i que el seu adversari sigui ben petit.
Una vegada hi havia tres ossos que vivien junts en una caseta al cor d’un bosc. Un d’ells era un osset petit, petitó; n’hi havia un altre de mida mitjana i l’altre era molt i molt gros. Tenien tres bols per a quan havien de menjar sopes: un per a cadascun. El de l’os petitó era menut, molt menut; el de l’os mitjà era de mida mitjana i el de l’os més gros era gran, molt gran. També tenien tres cadires per a quan volien seure: una per a cadascun. La de l’os petit, petitó, era menuda, molt menuda; la de l’os mitjà era de mida mitjana i la de l’os més gros era grossa, molt grossa. I també tenien tres llits per anar a dormir quan tenien son: un llit per a cada os. El de l’os petit, petitó, era menut, molt menut; el de l’os mitjà era de mida mitjana i el de l’os més gros era gran, molt gran.
Un dia havien fet les sopes de l’esmorzar i ja n’havien omplert els bols, però les sopes eren molt calentes i se n’anaren cap al bosc a passejar una mica mentre es refredaven. No volien pas cremar-se els morrets. S’estimaven més esperar una estona abans de començar a menjar.
I mentre passejaven, una nena que es deia Rínxols d’Or passà davant la casa dels ossos. La nena no havia estat mai per aquells voltants i mai no l’havia vista. Era una caseta tan bufona que la nena oblidà totes les recomanacions de bona educació que la seva mare li feia sempre. Mirà per la finestra i després pel forat del pany, abans de provar d’entrar. Els ossos, com que eren molt bona gent i no feien cap mal a ningú, no pensaven que hi hagués qui pogués fer-los cap mala passada i no tancaven mai la porta amb pany i clau.
Per això Rínxols d’Or no hagué de fer sinó girar el pom de la porta per entrar. Que en va estar de contenta de veure les sopes a taula! Si Rínxols d’Or s’hagués recordat del que la seva mare li deia sempre hauria esperat que tornessin els ossos i llavors potser l’haurien convidada a esmorzar, perquè eren molt bona gent; una mica bruscos de vegades, perquè aquest és el tarannà dels ossos, és clar, però molt hospitalaris. Però Rínxols d’Or s’oblidà de tot i sense pensar-s’hi gaire es disposà a esmorzar abans que no tornessin els amos de la casa.
De primer tastà les sopes de l’os gros: cremaven massa; després tastà les sopes de l’os mitjà, però eren massa fredes. I aleshores s’atansà al plat de l’os petit, petitó, i en tastà les sopes i aquestes ni cremaven massa ni eren massa fredes, sinó que estaven al punt just! I les va trobar tan bones, tan bones, que se les acabà totes!
En acabat Rínxols d’Or s’enfilà a la cadira de l’os més gros, però la va trobar massa dura; després provà la cadira de l’os mitjà, però la va trobar massa flonja. I aleshores va asseure’s a la cadira de l’os petit, petitó, i no la va trobar ni massa dura ni massa flonja, sinó justament com calia. Només que s’hi va asseure tan de cop que el seient de la cadira s’enfonsà i ja tenim Rínxols d’Or per terra, cames enlaire!
S’alçà i, després de fregar-se una mica, pujà l’escala i entrà dins la cambra de dalt, on hi havia els tres llits dels ossos. De primer es va ajeure al llit de l’os més gros. Però el coixí era massa alt per a ella. Després es va ajeure al de l’os mitjà i va trobar que hi havia de tenir els peus massa enlaire. Aleshores es va ajeure en el llit de l’os petit, petitó, i va trobar que aquest no era ni massa alt ni massa baix, sinó justament com calia. De manera que Rínxols d’Or s’acotxà ben acotxada i al cap d’un moment ja dormia.
Mentrestant els tres ossos tornaven cap a casa. Ara bé, Rínxols d’Or s’havia descuidat la cullera de l’os més gros dreta dintre les sopes.
–Algú ha tastat les meves sopes! –va dir l’os més gros, amb la seva veuassa ronca.
I, quan l’os mitjà va mirar el seu bol, també hi va veure la cullera plantada al bell mig.
–Algú ha tastat les meves sopes! –va dir l’os mitjà amb la seva veu ni prima ni forta.
Aleshores l’os petit, petitó, mirà també les seves sopes i, sí, també hi havia una cullera dins del bol, però gens ni mica de sopes.
–Algú ha tastat les meves sopes i se les ha menjades totes! –cridà l’os petit, petitó, amb la seva veueta prima.
I em penso que tenia moltes ganes de plorar!
En veure tot allò, els tres ossos van comprendre que algú havia entrat a la casa i es posaren a cercar per totes bandes. Ara bé, Rínxols d’Or no havia tornat a posar el coixí de la cadira grossa ben bé al seu lloc.
–Algú s’ha assegut a la meva cadira! –va dir l’os més gros amb la seua veuassa ronca.
I Rínxols d’Or havia deixat tot aixafat el coixí de la cadira mitjana.
–Algú s’ha assegut a la meva cadira! –va dir l’os mitjà amb la seva veu ni prima ni forta.
Ja sabeu com Rínxols d’Or havia deixat la cadira menuda.
–Algú s’ha assegut a la meva cadira i me l’ha esbotzada tota! Oh, oh, oh! –cridà l’os petit, petitó, amb la seva veueta prima.
Aleshores els tres ossos, es decidiren a cercar de bo de bo qui havia entrat a casa. Van pujar a la cambra de dalt. Ara bé, Rínxols d’Or havia canviat de lloc el coixí de l’os més gros.
–Algú s’ha ajagut al meu llit! –va dir l’os més gros amb la seva veuassa ronca.
I Rínxols d’Or havia canviat també de lloc la gira de l’os mitjà.
–Algú s’ha ajagut al meu llit! –va dir l’os mitjà amb la seva veu ni prima ni forta.
I, quan l’os petit, petitó, va anar a mirar el seu llit, la gira era al seu lloc, i el coixí era al seu lloc, però… damunt el coixí… hi havia tot un pilonet d’or i eren… els cabells de Rínxols d’Or!
–Algú s’ha ajagut al meu llit i encara hi és! –cridà l’os petit, petitó, amb la seva veueta prima.
Rínxols d’Or, tot dormint, havia sentit la veuassa ronca de l’os més gros, però s’havia pensat que tronava. Després havia sentit la veu ni prima ni forta de l’os mitjà, però s’havia pensat que algú parlava en somnis. Però la veueta prima de l’os petit, petitó, li entrà per les orelles i la despertà. Es va asseure, i quan va veure els tres ossos a un costat del llit baixà per l’altra banda i va córrer cap a la finestra. La finestra era oberta perquè els ossos, com a gent endreçada que eren, no s’oblidaven mai de deixar la finestra de la cambra ben oberta, quan se n’anaven al matí.
Rínxols d’Or saltà per la finestra, que no era gaire alta, i va arrencar a córrer cap a casa de la seva mare, cames ajudeu-me.
Cone Bryant, Sara: Com explicar contes, Barcelona: Nova Terra, 1967.
