La situació actual provocada per la pandèmia ens està sacsejant en tots els sentits. Com a societat hem d’aprendre una nova manera d’entendre les relacions, on pren molta importància la cura d’un mateix com a cura dels altres.
Més que mai, es transmet un missatge de comunitat i de saber-nos uns als altres, però amb una distància i unes mesures estrictes de seguretat que ens allunyen i ens aïllen enormement, i ens fan córrer el risc d’oblidar-nos i centrar-nos en una individualitat que pot derivar en actituds egocèntriques i poc empàtiques.
Això mateix és el que l’escola està vivint. Els grups estables ens tanquen dins un món petit amb el risc d’aïllar-nos i oblidar la comunitat a la qual pertanyem, l’escola.
És cert que els grups estables també comporten beneficis que cal aprofitar i saber gaudir.
Un grup estable del qual ets la tutora et permet organitzar el dia d’acord amb les necessitats del grup, sense entrades i sortides d’especialistes que fraccionen franges horàries poc respectuoses amb els ritmes dels infants.
És una oportunitat per abandonar les graelles horàries i fixar-se en les identitats dels grups, i allargar o escurçar els temps. És un moment per escoltar els infants i estirar fils d’aprenentatge sabent com comencen, com es desenvolupen i cap a on caminen, amb la tutora com a única persona que els acompanya.
El mestre tutor recupera el paper generalista que semblava que ja havíem oblidat. Les escoles rurals en saben molt, d’aquest rol, i escoltar la seva experiència sempre m’ha semblat del tot enriquidor. Recuperem-lo.
Deixar de banda els conceptes estrictament relacionats amb l’especialitat pot ajudar-nos a visualitzar més globalment l’infant i a intercalar tots els seus i els teus sabers dins els contextos d’aprenentatge.
Això no vol dir que la figura de l’especialista desaparegui de l’escola. Potser ara el necessitem com a tutor per crear grups més reduïts o potser el seu paper és més d’assessor, i la seva col·laboració esdevé de vital importància en la planificació dels aprenentatges que es van generant. Està clar que la seva col·laboració és tan important com sempre, però l’organització canvia la manera com intervé dins del grup.
És moment d’aprendre a treballar en equip, fer-nos especialistes de la nostra experiència com a mestres i compartir els sabers periòdicament, per enriquir la nostra tasca dins els nostres grups estables. Entrellacem diferents punts de vista i de diferents disciplines, sense oblidar la visió global de l’infant.
Un dels altres beneficis és crear uns vincles profunds com a grup, generar unes rutines de treball molt rítmiques i ajustades a nens i nenes.
Com a tutora observes dinàmiques i interessos que pots fer créixer aprofitant l’entusiasme del moment, sense deixar per un altre dia allò que s’està generant. El dia esdevé un temps valuós i lliure d’entrebancs i complicacions organitzatives.
Però tots aquests beneficis tenen riscos. Centrar-se massa en els grups estables ens pot fer perdre de vista el col·lectiu al qual pertanyem. Som individus que necessitem els altres per créixer i viure en comunitat ens ajuda a obrir la ment i a identificar-nos amb els altres. Saber de les necessitats d’uns ajusta les prioritats dels altres, i viure en la màxima diversitat possible modifica pensaments, a vegades, massa individualistes.
L’escola, més que mai, ha de recordar-nos que, malgrat la situació actual de limitar les relacions, som una comunitat gran i diversa on ens necessitem uns als altres i els grups estables conviuen dins d’un mateix paraigua que ens aixopluga de tempestes i mal temps.
Busquem maneres que ens ajudin a fer visible aquesta visió comunitària. L’escola pot organitzar accions que uneixin grups estables sense sortir de les zones protegides. La vida quotidiana sempre és plena de moments transversals que donen oportunitats per connectar-nos i per no oblidar-nos uns dels altres.
Un petit grup pot encarregar-se de regar les plantes de tota l’escola. Hi ha maneres segures de fer-ho, quan els grups són fora i desinfectant tot allò que pugui ser un possible objecte de contagi (els infants aprenen a fer-ho i n’estan molt conscienciats). Deixen notes als espais explicant com s’han trobat les plantes o simplement un «Com esteu? Us hem regat les plantes». Deixar un ram de flors recollit mentre es fa la jardineria d’escola als diferents espais, és un missatge simbòlic que diu: «Som aquí i sabem que vosaltres també».
Missatges de veu enviats per mail, demanant dades que altres grups poden facilitar, videoconferències entre grups compartint coneixements, ho hem fet quan hem estat confinats, podem fer-ho de forma puntual per ensenyar-nos o explicar-nos experiències.
Pensem maneres de fer visible la comunitat a la qual pertanyem. No oblidem que els altres existeixen i que sentir-nos junts ens ajuda a donar sentit al fet de cuidar-nos per cuidar.
Fem-ho també els mestres, entre nosaltres. Compartim experiències i enriquim-nos amb el que aprenem d’aquesta situació nova i complicada. Regalem-nos somriures i escoltem frustracions i moments difícils, que també sabem que hi són.
Protegim els nostres grups estables, però permeabilitzem-los sense posseir-los. Som els tutors d’un grup de nens i nenes, però no són nostres. Formen part d’un col·lectiu que ara necessita una distància de seguretat.
Una distància, no un abisme.
Mar Hurtado, mestra de l’escola El Roure Gros
mhurtad4@xtec.cat, @mhurtad4
