Ja fa molt temps que som mestres d’escola bressol i, per tant, hem pogut conèixer i compartir aquesta etapa educativa amb moltes famílies al llarg d’aquest temps. En els darrers anys hi ha una conversa entre l’equip docent que sorgeix molt sovint, i que cada vegada ens preocupa més i ens posa en conflicte amb la nostra manera de concebre l’educació dels més petits. La pregunta bàsica és: on ha anat a parar el sentit comú davant el dia a dia de les famílies en relació amb els infants?
Cada vegada més sovint veiem infants que es mostren més exigents, amb poca paciència i molt poc acostumats a les frustracions, infants que presenten moltes dificultats per adquirir un hàbit correcte de son o d’alimentació, o que ens arriben a l’escola piocs, o amb pressa, o famílies que arriben de bon matí desbordades per rebequeries que intenten evitar com sigui, o altres que, de sobte, es presenten a l’escola amb el seu fill sense bolquers, sense tenir en compte la importància de posar-nos d’acord en aquest tema comú, que ja se’ls ha anat explicant reiteradament i que afecta principalment els infants i el seu desenvolupament.
Hi ha alguns aspectes que poden ajudar a comprendre aquesta tendència. Per una banda, els pares i les mares cada vegada tenen més recursos i mitjans per obtenir informació sobre qualsevol tema relacionat amb l’educació (n’hi ha tanta com vulguem i de tots els colors), i és veritat que n’hi ha que llegeixen molt i es documenten de molts temes, però aquesta informació és tanta i alhora és tan contradictòria que sol crear un munt de dubtes i força confusió enmig de tantes teories, consells, advertiments i receptes.
És cert que cada vegada surten més mètodes de criança alternatius: la criança natural d’allargar la lactància fins que l’infant ho deixa per si sol, el fet de dormir al costat dels pares fins a una edat avançada… Són mètodes molt respectables, però que, alhora, poden no ser efectius en el dia a dia de les estances, i és evident que ni un ni l’altre no es poden continuar dins l’escola. Això ho veiem sobretot amb els infants més petits que comencen a lactants o als grups de caminants petits, que cada vegada presenten més dificultats a l’hora de dormir o de menjar, amb la qual cosa el procés de familiarització que viuen els infants a l’escola s’allarga, i dificulta el seu benestar.
Un altre dels recursos que abans no existia i que funciona a totes les escoles és la constitució dels grups de WhatsApp de pares i mares. Els intercanvis d’opinions, comentaris i receptes que circulen entre els seus membres afavoreixen que el nostre paper com a acompanyants i professionals de l’educació d’aquestes edats vagi sent substituït, en molts casos, per la conversa entre mòbils. Fa un temps haguessin compartit aquella preocupació o dubte amb nosaltres, però avui dia això ja no passa, o s’ha reduït a poques famílies, i ha augmentat en canvi certa desconfiança o resistència a tenir en compte la nostra opinió com a mestres.
Darrerament, hem notat també una tendència a la falta d’implicació per part de les famílies en les propostes o activitats que l’escola promou (molt poca participació a les reunions, tallers, conferències…), també quan és el moment de posar-nos d’acord per plantejar el canvi d’alimentació o bé per iniciar el procés de treure bolquers, aspectes educatius bàsics en infants tan petits. Dit d’una altra manera, quan és el moment de fer canvis importants, que són percebuts com a difícils, en l’evolució dels infants.
Sabem que tothom va molt atrafegat i que és complicat compaginar feina, fills, el dia a dia de la casa i el trobar moments per a un mateix, però hi ha aspectes importants dels infants que només passen un cop a la vida i als quals cal dedicar tota l’atenció, donar-los la importància que es mereixen i respectar el ritme de cada infant per tal que es produeixin en el moment òptim de desenvolupament per a cada un, d’una manera fluida, empàtica i eficaç. Els canvis que es produeixen en l’etapa de 0 a 3 anys -el canvi d’hàbits en el dormir, el canvi d’alimentació i el control d’esfínters-, després de parlar-ne plegats i arribar a un acord d’actuació conjunt, sempre s’haurien de començar a casa, en aquest entorn entranyable i segur per a l’infant, i continuar-los des de l’escola, tant per facilitar el canvi com per evitar al màxim l’angoixa i malestar que pot suposar per a alguns infants.
Per exemple, en el procés que fa l’infant al voltant dels 2 anys per controlar els esfínters, les mestres facilitem aquest canvi en la mesura que seguim el procés maduratiu de cada infant de prop i constantment, i n’anem informant les famílies perquè també es segueixi a casa, fins que els veiem prou preparats per fer el salt de treure els bolquers. I ens trobem que molt poques famílies reben aquest procés amb il·lusió i empatia. Sorprèn, cada vegada més, la reacció majoritària de les famílies quan arriba aquest moment, ja sigui per mandra, por o desconfiança en la capacitat de l’infant per aconseguir-ho. Les respostes solen ser evasives: «Aquest cap de setmana no ens va bé», «Potser que ho deixem per a Nadal, o per a Setmana Santa», «Pensava fer-ho a l’estiu, que farà bo»… I en alguns casos el canvi es va allargant per la poca disponibilitat o disposició de les famílies a oferir el temps i l’esforç que necessiten els infants que ja estan a punt i predisposats a col·laborar per «fer-se grans» i per completar aquest procés. I és que, evidentment, tot canvi implica un temps d’aprenentatge i de dedicació per part dels adults que cal assumir.
Quan les mestres ens trobem amb aquestes reaccions ens adonem reiteradament d’aquesta manca de confiança i valoració envers la nostra professió, i ens dol que no es doni a l’infant el seu paper de protagonista en la seva evolució. És ell qui ens ensenya què necessita i a quin moment passa. Els adults (siguin pares, mares o mestres) acompanyem aquest procés de l’infant i observem els senyals que ens dona per aprofitar el moment òptim en què mostra interès i disposició per un aprenentatge nou, per enfilar un graó més en el seu camí cap a fer-se gran, autònom i capaç. Escola i família han d’anar agafats de la mà en aquest procés d’ajudar l’infant a créixer en tots els seus aspectes: emocional, físic i mental. Les famílies, perquè són allò més estimat que els infants tenen i els primers responsables de la seva evolució, i les mestres, perquè els acompanyem i cuidem cada dia durant moltes hores i forma part de la nostra professió i de la nostra consciència d’educar amb qualitat i col·laboració. L’escola mai no substitueix la família, però sí que la complementa i hi col·labora, aportant-li els nostres coneixements i la nostra experiència.
És important, doncs, que les mestres fem una reflexió interna per no caure en l’error de pensar que són les famílies i la societat les úniques que han canviat, sinó que cal mirar-nos com a escola per saber en què hem canviat i si aquests canvis repercuteixen en el fet que les famílies ens sentin més llunyanes. Una reflexió també sobre els nostres sentiments davant aquesta sensació de pèrdua de vàlua professional davant les famílies i, si és així, quina és la nostra actuació i quins mecanismes podem fer servir per augmentar-la.
Educar no és fàcil avui dia, això és veritat, però el cert és que, malgrat totes aquestes dificultats esmentades, els infants van creixent al nostre costat i ho faran tant si tenim temps d’adonar-nos-en com si no, però mai de la mateixa manera.
L’acompanyament real de la família és vital per forjar dia a dia aquests vincles tan importants i necessaris per a la relació de pares i fills, per a l’estabilitat i seguretat dels infants amb ells mateixos i amb el seu entorn. Com més petit és l’infant més necessita una atenció i una mirada serena, segura i amorosa que li ofereixi pautes per a la seva estabilitat i evolució emocional, mental i física. Unes pautes que contemplin la diferència de cada un, però també unes pautes que el facin sentir segur i estimat en un entorn estable que no trontolli amb les primeres llàgrimes o rebequeries. És important saber que el plor és la manera que tenen els infants en aquestes primeres edats per manifestar les seves emocions. El plor és el llenguatge amb què es comuniquen amb nosaltres i que nosaltres hauríem d’acollir sense patiment, sense pensar que ho fem malament perquè plora, o pensar que hem de canviar el que sigui perquè deixi de plorar, sinó que la nostra actitud ha de ser la d’acceptar i comprendre la causa d’aquest plor i actuar en conseqüència.
No han de ser els infants els que manen i decideixen perquè, si no, ploren. Som els adults qui triem i decidim el que sabem que és millor per a ells, malgrat que la nostra decisió no els agradi o els frustri d’entrada. No ens espantem ni claudiquem davant les seves exigències o negatives, ja que hi ha infants que davant els canvis s’angoixen molt de pressa i ho hem de comprendre, per acompanyar-los amb més paciència i constància, ni intentem evitar com sigui el conflicte i el malestar que els suposa anar-se adaptant als diferents canvis que necessàriament s’han d’anar produint en el seu creixement i en l’adquisició progressiva de normes i límits necessaris per a la convivència, ni tampoc caiguem en la sobreprotecció de voler-los evitar qualsevol adversitat, perquè llavors els estem negant la possibilitat de créixer i aprendre per ells mateixos. Som nosaltres, precisament, els adults, els que hem d’iniciar i propiciar aquests canvis quan arriba el moment oportú, i no esperar o posposar-ho per a quan ens vagi millor.
Recuperem les paraules sobre educació de Lluís Folch i Camarasa i els seus dos fills, Lluís i Jordi Folch i Soler, a Educar els fills cada dia és més difícil, Vic: Eumo, 1994, que reflecteixen molt bé el que hem anat dient:
«Si el que volem fer és educar, acompanyar cap a la maduresa, i només estimem i acceptem, comprenem i tolerem, el que estem fent és malcriar, espatllar el projecte, i en lloc de portar l’infant a la maduresa personal el portem a la desadaptació, a la inseguretat i a la hipertròfia del jo que farà de l’infant un dictador, un tirà o un dèspota.»
Per educar i acompanyar els infants en el seu desenvolupament, és vital concretar uns criteris bàsics d’actuació i tenir uns mínims coneixements de l’estadi de desenvolupament d’aquesta etapa 0-3 per saber en quin moment evolutiu estan. No es pot caure en el pensament fàcil que són petits i no ho entenen, o que són desobedients i que no fan cas de res. Cal confiar en les capacitats dels infants i donar-los pautes clares i estables. El temps, la calma i la confiança són els ingredients bàsics que han d’acompanyar l’adquisició de noves habilitats socials i la conquesta progressiva de la seva autonomia, tan necessària per créixer.
I, per últim, no perdem la il·lusió, el sentit de l’humor i aquest altre sentit tan preuat: el sentit comú!
Escola bressol municipal Pa amb Xocolata, Tona
